Bloc personal de l'Alcalde de Sarrià de Ter

Seguir el camí (discurs d'investidura 2011)

2011-06-27T05:50:00.000-07:00

En primer lloc vull agrair el suport dels regidors per haver-me fet confiança. Gràcies per haver-me escollit alcalde. Tampoc vull deixar passar l’ocasió de reconèixer i agrair, un cop més, la participació de tots els sarrianencs i sarrianenques en les passades eleccions municipals. A tots els que a través de la seva acció van escollir els seus representants en aquest ple. A tots els nostres veïns i veïnes que, amb el seu senzill però fonamental gest, han contribuït a la concreció de l’essència de la democràcia. És a dir, a l’elecció de les persones que han de regir els afers públics del nostre poble.

I en aquests moments en que es poden posar en dubte certs valors i creences aquest és un fet molt destacable. Perquè precisament la lògica democràtica es el que ens defineix com a societat civilitzada. La democràcia és l’instrument que ens ajuda a saldar el deute que guardem amb la nostra història i a complir el compromís que tenim amb el nostre futur. Es per això que tots 11 regidors i regidores municipals que avui prenem possessió, hem de ser conscients de l’honor i la responsabilitat que suposa seure aquí on ho fem avui i ho farem els propers quatre anys.

Hem estat triats pels nostres conciutadans. Pels nostres iguals. I això, sempre és una satisfacció. Però encara ho és més en un municipi com Sarrià de Ter, on ens coneixem tots. És aquí, a casa, no aquest contacte directe fa que la nostra elecció sigui més significativa que en altres àmbits on la política es més allunyada dels ciutadans. Aquí no hi ha intermediaris, no hi ha obstacles ni distància entre els respresentants i representats. Entre regidors i ciutadans. I això és precisament el millor i més agraït d’aquesta tasca que farem, però també és el que ens ha de fer despertar el major sentit de la responsabilitat.

Regidors i regidores us emplaço, durant aquest mandat que avui comença, a contribuir a ennoblir la pràctica política. A elevar l’art del diàleg i el consens en la pressa de decisions municipals. A participar activament i amb vocació constructiva del debat públic. No en va, diferents visions de Sarrià, diverses maneres de ser i de pensar, distintes voluntats i objectius es trobaran en aquest nou ple que avui s’estrena. I sé que totes conviuran amb esperit positiu amb l’única condició del treball constant i el sol objectiu de la millora permanent del poble que compartim.

Estic convençut, regidors i regidores, que sabreu fer-vos dignes del privilegi que ens han atorgat els nostres veïns.
Com ho han sabut fer els regidors i regidores que avui donen pas a tots els que entreu de nou. Exregidors i exregidores, als qui, aprofitant una diada tan solemne com aquesta, vull agrair-los la seva dedicació al poble. Gràcies de veritat per haver participat de la construcció de Sarrià de Ter. Gràcies per haver contribuït a l’avenç social de la nostra comunitat. Tots aquells que heu aportat el vostre esforç, estigueu tranquils, perquè els nous sabran agafar el relleu en aquesta nova legislatura. Ens comprometem a assumir i ampliar no només la feina feta aquests darrers anys sinó el llegat de les més de tres dècades de tradició democràtica i de vida municipalista a casa nostra que ens precedeixen.

A Sarrià de Ter avui comença la vuitena legislatura democràtica. S’inicia un nou mandat en la que he rebut, de nou, l’encàrrec de ser el vostre alcalde. Res em podia causar més orgull. Perquè ser l’alcalde del teu poble, n’estic més que convençut, és el màxim honor que et poden fer.

I es en aquest punt, si em permeteu la llicència, que m’agradaria fer una pinzellada personal. Per donar les gràcies a tots els meus companys i companyes de grup que en algun moment de la seva vida van decidir acompanyar-me en aquest aventura. Espero seguir-me fent mereixedor de la seva confiança. I a la meva família. A la meva dona i a la meva filla que ja saben, d’entrada, que no els hi podré dedicar totes les estones que es mereixen. Els demano, doncs, paciència i disculpes a l’avançada.

Han passat quatre anys des que em referia també a les aspiracions personals i col·lectives que emmarcaven el principi d’un canvi polític històric a Sarrià de Ter. Avui, el panorama és diferent. L’arquitectura d’aquest nou plenari s’ha transformat i hem passat d’un govern de coalició a una àmplia majoria. L’aritmètica ha canviat perquè les circumstàncies són diferents. Però que la composició del ple i el govern siguin diferents no modificarà, creieu-me, ni les pretensions, ni encara menys les maneres d’actuar.

No canviarem el tarannà al govern perquè som plenament conscients de que les majories s’han de prendre com el que són: un estímul que ens ha d’esperonar a treballar i no pas un xec en blanc al govern. I per exemplificar-ho manllevo les paraules (escoltades recentment) del Professor Fabià Estapé que deia que: majoria absoluta no és veritat absoluta.

I precisament, sabedor d’aquesta certesa, vull encetar aquest període de la mateixa manera que hem tancat el darrer: amb la mà estesa. Amb la màxima voluntat de comunicació i transparència. Farem del diàleg una constant en la tasca diària d’aquest govern. Cultivarem, sense defallir en cap moment, la proximitat i la comunicació.

Deia, ara fa quatre anys, que us atendria a tots i totes. I avui em reafirmo: escoltaré a tothom. Vull que el nostre sigui un govern amic. I els amics, ja se sap, són aquells que et diuen les coses pel seu nom, sense emmascarar la realitat. Però també són aquells que hi són sempre que els necessites.

Procuraré el diàleg obert i permanent amb tots i cadascun de vosaltres. Envers els ciutadans d’aquest poble, òbviament, però també, és clar, cap als membres de l’oposició amb qui trobarem mecanismes de col·laboració –n’estic segur- més enllà d’aquest ple. Els grans temes de futur del nostre municipi es mereixen que siguem capaços de posar-nos d’acord per sobre de colors, per sobre de sigles.

No voldria que ningú se sentis apartat del debat. No m’agradaria que ningú pugui dir que no ha estat escoltat. Si això passa, ho viuré com un fracàs personal. I més en una legislatura que serà complicada. No serà, no ens enganyem, un període fàcil. No ho han estat els anys que hem viscut, tampoc ho seran els que ens venen.

Es per això que aquesta que avui inaugurem haurà de ser la legislatura de la serietat, la responsabilitat i la coherència. Són moments de diàleg i contenció. De treball constant i callat per garantir la cohesió social. Són moments en els que entre tots haurem de procurar conservar i mantenir el que tenim. Haurem de defensar a capa i espasa el que hem aconseguit al llarg de tots aquest temps.

I en conseqüència, l’obra de govern d’aquest nou mandat tindrà dos grans pilars: els serveis a les persones i la promoció econòmica. Cal assegurar que tots els veïns i veïnes amb dificultats puguin tenir coberts els elements més bàsics per a desenvolupar-se. Que ningú no quedi ressagat, aquest és la nostra meta. Com també ho serà la creació d’ocupació la generació de riquesa. No estarem, en cap cas, plegats de braços esperant temps més propicis. Al contrari, serem proactius alhora de buscar noves inversions, noves activitats en definitiva, un nou model econòmic per al poble.

Perquè els que venen seran els anys en que sortirem de la crisi. I quan això passi, volem que ningú hagi quedat enrere, al contrari, volem sortir d’aquesta situació més reforçats que mai. Són temps també d’oportunitats.

Això es en síntesi el que oferim. Un programa concret i seriós de govern amb mesures específiques en cada àmbit. I per aplicar-lo la combinació justa d’il·lusió i experiència acumulada en la gestió. Però més enllà d’això. Per sobre de la feina que farem hi ha un objectiu global: procurar la màxima unitat. La vocació de sumar esforços. Nosaltres sols, aquests 11 homes i dones que formaran el ple municipal a partir d’aquest 11 de juny, no ens en sortirem. Si no sabem teixir la xarxa de complicitats necessària no avançarem. Nosaltres hem estat cridats a liderar aquesta obra permanent i canviant que és el poble, però es fonamental que hi treballem tots plegats.

Per fer del municipi on vivim on espai millor. Com ho hem fet els darrers anys. Perquè Sarrià de Ter és avui millor que el 2007. A partir d’ara no descansaré ni un moment fins assegurar que el Sarrià del 2015 sigui millor que el d’avui.

Ho faré amb la mateixa abnegació i constància que em va portar, quan només tenia 19 anys, a seure en el plenari municipal per primera vegada. Dotze anys després, assumeixo, per segon cop, l’alcaldia. I ho faig amb les mateixes ganes de treballar que tenia aquell noi que aprenia cada dia dels seus companys de consistori. Durant tot aquests temps el meu poble ha estat la meva única prioritat. Els propers quatre anys també.

Com ho serà sens dubte, per tots els regidors i regidores que avui comencem aquest nou camí. Sé que no decebrem als qui esperen el millor de nosaltres.

Moltes gràcies i Visca Sarrià.

Ganes de viure

2011-03-15T11:09:00.000-07:00

Amb en Josep Dalí a casa seva al Pla de l'Horta

En Josep Dalí ha fet, enguany, 100 anys. Aviat es dit. Un segle. Un centenar d’aniversaris per viure gairebé tot el segle XX i part del XXI. Ell diu que això no té gaire mèrit perquè es tracta d’anar sumant anys. Home, que voleu que us digui! No és poca feina viure. I en Josep ha viscut i molt. Cent hiverns, ni més ni menys. I això que no es diu ni es fa cada dia, ha estat a Sarrià de Ter. En Josep és veí nostre de fa alguns anys, però es fill de Cadaqués. Allà hi va començar a aprendre de flequer (tot i que a casa eren sastres) i del poble del salar va anar rodant el món. El petit món de l’Empordà passant per Deusto on va ser empresonat en acabar la Guerra i anant a petar a Celrà on va fer durant molt de temps de ferroviari. Viure la satisfacció amb la que algú expressa que ha fet un segle és un privilegi. Gairebé diria que fins i tot, es veu amb un punt d’enveja. Enveja sana perquè el besavi parla de la trajectòria vital (a voltes més que dura) però amb l’alleugeriment de saber que ha passat per aquest món i hi ha deixat empremta. Aviat és dit, cent anys. I resulta que en Josep hi arriba amb el cap més que clar. Tan es així que quan li dic que ha viscut el segle més transcendental de la història de la humanitat, serra els llavis i fa que si amb el cap. No n’hi ha per menys. Xerrem amb ell i li explico que a Sarrià hi tenim un altre veí centenari, el Doctor Garriga (102) i alguns a punt d’arribar-hi. Està content –diria jo- de poder sortir encara a passejar (malgrat el reguitzell de mals que em repassa) i poder parlar amb en Miquel i anar fins al Local Social del Pla de l’Horta quan el dia acompanya. Xerra. I a nosaltres ens agrada escoltar la seva vida. Segurament es necessita una mica de sort, però segur que als cent anys no sense unes irremaiables ganes de viure.

Entrevista amb el President Mas.

2011-02-10T09:01:00.000-08:00

Fotos: Federació de Municipis de Catalunya.

Fa tres anys que formo part de la Comissió Municipalista de Catalunya. Un òrgan que agrupa alguns alcaldes representatius del tot el país, de tots els colors polítics i tan de la Federació de Municipis de Catalunya com de l'Associació Catalana de Municipis. Aquest és precisament el principal mèrit de la Comissió: la unió. Unió d'alcaldes que, més enllà de les problemàtiques de cada municipi, la mida del seu poble o la seva ciutat. Més enllà dels nostres grups polítics i la nostra entitat municipalista ens trobem per treballar gremialment en pro de les institucions locals de Catalunya.

Lamentablement, el tema principal dels darrers mesos i anys al sí de la Comissió ha estat les dificultats econòmiques dels Ajuntaments. Tan amb el President Montilla com ara amb el President Mas, les trobades que hem pogut tenir amb la Generalitat de Catalunya han estat per defensar la necessitat més que evident de trobar mecanismes (conjunturals i sobretot estructurals) per pal·liar la migradesa de les hisendes locals. Dimarts passat ens vam trobar amb el President de la Generalitat per posar-nos a la seva disposició a l’hora de fer un esforç de contenció i responsabilitat però també per reiterar aquesta demanda de solucions pràctiques des d’un punt de vista de les economies dels consistoris.

Tots som conscients de la dificultat del moment. Som plenament sabedors de la necessitat de implementar retallades en la despesa pública per fer-hi front. I en aquest sentit, farem el que correspongui. Però també cal dir que els ajuntaments hem de poder rebre aquelles transferències, subvencions i altres ajuts pactats, ja. Que les polítiques socials i de cohesió són les que han de patir menys les retallades perquè ens són essencials per gestionar la situació. I finalment, que busquem l’encaix definitiu del sistema financer de les administracions públiques.

Nosaltres, els ajuntaments, també som govern de la Generalitat. En formem part de l’entramat. I per això, més enllà de colors i entitats diverses, remarem en la direcció que toqui. Volem ajudar (i ho estem fent) a tirar el país endavant. Ara bé, també ens convé diàleg. També ens convé que se’ns escolti.

Ps.- Notícia ACM, FMC.

El Local Social del Pla de l'Horta a ple rendiment.

2011-02-10T05:29:00.000-08:00

El passat dia 29 de desembre es va inaugurar la reforma del Local Social del Pla de l’Horta. L’obra, finançada conjuntament entre l’Ajuntament i el Departament de Governació, ha costat prop dels 60.000 euros i ha servit per adequar aquest espai per a l’ús social del barri. En concret, s’han fet de nou tots els tancaments del local, nous serveis, nova climatització i la instal·lació de nou mobiliari. El centre servirà de seu de les Associacions de Veïns del Pla de l’Horta i Pla de Vinyers a més de ser un espai per l’ús públic dels veïns d’ambdós barris –especialment la gent gran-. En l’acte d’inauguració l’Alcalde de Sarrià de Ter, va destacar, precisament que amb aquestes obres es tornava a posar a punt aquest espai que ja abans havia estat un nucli important del barri on s’hi havia desenvolupat bona part de la vida cívica i cultural. La voluntat del consistori i de les AAVV es que el local compleixi, de nou, aquest objectiu. De fet, amb aquestes poques setmanes de funcionament s’ha consolidat l’equipament amb un ús molt important i una gran afluència de públic.

Sempre noves conquestes. Bon Nadal.

2010-12-23T05:04:00.000-08:00

"...No et nodreixen tempestes ni malastres:

-Als qui vencen els cels, dóna la faç,

I al gosat dels teus fons, noves conquestes!"

(J. V. Foix, Sol i de dol, fragment)

il·lustració de Maria Mercè Sansalvador (4rt B CEIP Montserrat, Sarrià de Ter)

Hem estrenat Biblioteca!

2010-12-13T05:05:00.000-08:00

(foto Diputació de Girona)

El dia es va aixecar fred. Molt fred. Gràcies al sol i a la xocolata de la Ramona, però, es va anar escalfant. Era un dia important per al poble i res podia fallar. El temps tampoc. Ben aviat arriben els primers sarrianencs de seguida es veu que serem colla, molta gent. Tot el matí els més menuts ballen i canten amb l’espectacle infantil, mentre els adults esperem àvids per poder conèixer la nova biblioteca.

Finalment arriba el moment de la inauguració institucional. Intervé l’Enric Vilert, president de la Diputació de Girona. Destaca el paper de les administracions supralocals a l’hora d’ajudar els ajuntaments per poder fer equipaments com el que ahir obríem. L’Enric, que coneix perfectament Sarrià de Ter (hi va treballar durant anys) recorda també la figura de l’Emília Xargay i una cosa que sovint oblidem: que és la única Creu de Sant Jordi sarrianenca.

El conseller en funcions, Joan Manuel Tresserras, elabora un sòlid discurs en el que argumenta el perquè les biblioteques (i és clar, la cultura en general) també són una pota de l’estat del benestar. No es pot entendre, la qualitat de vida al segle XXI sense accés democràtic al coneixement i la cultura. Per això és important que el conjunt d’administracions col·laborem per fer possible espais com la Biblioteca Municipal Emília Xargay de Sarrià de Ter. Cal destacar-ho, és clar, la Generalitat i la Diputació han participat econòmicament i tècnica en la construcció i articulació de l’equipament. I no només pel que fa a l’edifici o al fons sinó també pel que fa a la gestió. No en va, es la Diputació qui durant tres anys ens finançarà la Directora.

A les 12h del dia 12 del 12 tallem la cinta i entrem per començar a guadir d’aquest centre integral de cultura. Ja tenim una biblioteca pròpia del segle XXI: àmplia, lluminosa, diàfana, moderna i adequada a les necessitats de present i els objectius de futur. Allò que va començar com una petita finestra oberta al món als baixos de l’ajuntament fa 55 anys, s’ha convertit en un espai de més de 700 metres quadrats amb tots els serveis propis de les biblioteques del present. Tenim un nou emblema de societat democràtica, de societat avançada. Perquè les biblioteques al llarg de la història han suposat un símbol de la civilització. Per això hem de sentir-nos orgullosos de la feina feta.

Feina que també han fet tots els que ens han precedit. Tots els consistoris anteriors. Els arquitectes Manuel Martin i Joan Busó per interpretar de manera fantàstica el que ens calia. Al que aspiràvem. L’Alba Martínez per la seva creativitat. Però també, perquè venim d’on venim, l’Andrés Rodríguez, M. Teresa Guardiola, Francesc Sala, la Rosa Dachs, l’Anna M. Fornells i (d’ara endavant) l’Anna Sala. Bibliotecaris i bibliotecàries que han exercit de mestres de cerimònies en aquest temple del saber. Ens han acompanyat a molts sarrianencs i sarrianenques en la descoberta de la literatura.

L’Emília Xargay va deixar dit, tal com diu la foto de més amunt: “la passió perquè sigui sempre igual, necessita intel·ligència ”. Doncs això, recordem aquest dia 12 de desembre de 2010 com un dia de passió i intel·ligència. De passió creadora i d’intel·ligència en la gestió que han fet possible aquesta nova biblioteca.

Per molts anys i enhorabona!

Ps.- articles sobre la notícia a El Punt i Diari de Girona.

Bones notícies: dues noves subvencions.

2010-10-26T03:22:00.001-07:00

Bones notícies. Ens els darrers dies hem rebut dues noves notificacions importants per Sarrià de Ter. Les dues provenen del Departament de Governació i ens permetran, per una banda remodelar el Local Social del Pla de l’Horta i de l’altra, canviar l’escombradora que ens serveix per garantir la neteja viària.

Anem a pams. Pel que fa al local cívic, hem rebut la confirmació dels 58.000 euros (la subvenció major de les comarques de Girona) que ens ajudaran a remodelar aquest espai i adequar-lo a les necessitats del veïnat, especialment de la gent gran. Aviat podrem “reestrenar” aquest equipament que fins ara tenia mancances importants.

I pel que fa l’escombradora cal dir que la que tenim ara ja té més de 10 anys i presenta problemes mecànics sovint. Problemes que evidentment tenen un cost econòmic i les lògiques dificultats per poder prestar aquest servei quan això succeeix. És a dir, era absolutament necessari plantejar-nos, ja, un canvi. Amb tot, la Generalitat de Catalunya ens hi ajudarà de manera definitiva, amb un 70% del cost total. Està clar, una inversió de les que no són més vistoses però si imprescindibles per seguir garantint un bon servei de neteja dels nostres carrers.

En definitiva dues grans notícies i en els moments que estem, encara més.

Setembre: quatre sarrianencs i la bibliotecària.

2010-09-30T10:54:00.000-07:00

Amb l’Andreu Gómez fa anys que ens coneixem. Hem tingut relació institucional, ell com a president del Futbol Club Sarrià i jo com a regidor i alcalde. Una relació productiva i cordial que anava molt més enllà dels les lògics contactes entre les dues institucions que representem. Amb l’Andreu som amics. I això és clar, va molt més enllà del que haguem pogut viure d’una manera formal. Amb l’Andreu som amics i per això vaig alegrar-me enormement de que la menció especial a la trajectòria esportiva del Critèrium fos per ell. S’ho mereix. No només pels anys que ha dedicat al futbol i l’esport de base sinó sobretot per la seva filosofia aplicada a la pedrera, als esportistes més joves. De fet, ell sempre diu que quan va començar (al Pla de l’Horta) la seva única meta era recrear el club de futbol que havia desaparegut amb la Guerra Civil. I a fe que, conjuntament amb molta altra gent, ho ha aconseguit. Al club hi ha fet tots els papers de l’auca –ja sol passar- i per això cal reconèixer l’esforç fet. Estic satisfet del seu premi i sé que servirà per esperonar l’esport de base, el de veritat.

En Pere Sala ens ha tornat a sorprendre. Conjuntament amb el seu “soci” Ramon Corominas han tornat a fer del patí de casa seva al Carrer Paulí Torras es convertís en un nou punt de visita obligada per la Festa. Si l’any passat era els ninots aquesta vegada han estat els nostres gegants. En Cinto, la Maria i el cosí d’en Quimet majestosos com els originals guardaven la porta de casa en Pere. Un any de feina conjunta, a no sé quantes mans (hi ha ajudat molta gent) amb dues ànimes, les d’en Pere i en Ramon, que “només s’han discutit un cop en tot l’any!”. El resultat, clar està, una excel·lent i divertida rèplica dels gegants, amb moviment i tot. Una feinada sí però que ha donat resultats: una sofisticació d’espantaocells que fins i tot en Cinto i la Maria de veritat els van anar a visitar. Pere i Ramon, gràcies i per molt anys !.

Vam anar a visitar l’espantocells la tarda de la diada. Al matí, com ja es tradicional, l’acte institucional. Al Patronat i el seu renovat patí vam escoltar les paraules de l’Enric Saguer, historiador que aquesta edició va ser l’encarregat de fer la conferència. L’Enric va ser un clar exemple dels valors intel·lectuals del poble. Evidentment, Sarrià de Ter produeix persones amb una gran capacitat que, és clar, cultiven uns coneixements i una expertesa que volem aprofitar. I entre d’altres se’ns acut poder gaudir-los durant la diada. Aquesta vegada, la història econòmica rural de Catalunya. Paisatges i personatges, formes de vida no massa allunyades i conegudes per una bona part dels que l’escoltaven.

Paraules expertes, com les de l’Anna M. Fornells. La dedicació constant fan que al cap del temps un no només sigui un expert en l’activitat, la disciplina, la feina que fa sinó que precisament aquestes es converteixin en part fonamental de la teva vida. I amb això, és clar, passa que al recordar els episodis professionals s’està evocant la pròpia vida. Això és el que li va passar a l’Anna Maria. Enguany, protagonista indiscutible de l’inici de la Festa Major. Com que aquest serà l’any de la nova Biblioteca enteníem que no hi havia sarrianenc o sarrianenca més adequat per fer el pregó. Donar el tret de sortida a la festa des del balcó de l’ajuntament no deixa de ser un privilegi i un homenatge que els veïns i veïnes fem a un conciutadà o conciutadana. Doble homenatge doncs, aquesta festa: per un costat la nostra bibliotecària que es jubila aviat i de l’altra, un tribut a l’espai que ha regentat durant més de 20 anys, la nostra biblioteca. Tancament d’una etapa i obertura d’un altra: ben aviat estrenarem la nova Biblioteca Municipal Emília Xargay. L’Anna Maria no hi serà darrera el taulell com fins ara, però segur que li trobarem remenant llibres.

Els peus en remull

2010-08-26T05:32:00.001-07:00

Amb en Jordi, fent-la petar una mica a l'estil de les termes romanes

Amb l'Ernest Cahué de TV3

Aquest matí, ens hem remullat. Esperàvem la connexió en directe i hem estat una bona estona amb els peus dins l’aigua termal. Brolla a uns 31 graus, una temperatura que a l’estiu resulta agradablement fresqueta (i més avui amb la cleca de sol que feia) però que a l’hivern –i per contrast tèrmic- serà soprenentment calenta. Es podria dir que hem fet el bany inaugural. Els Matins de TV3 han volgut connectar en directe per fer una crònica del nostre “caldarium”. I com que avui era el primer dia que la piscina era plena, l’hem estrenat. La veritat es que tan nosaltres com la gent de TV3 han pogut comprovar que agradable és seure a la vora, posar les cames dins l’aigua i petar la xerrada. Ja es feia quan, als anys seixanta, es va perforar aquest pou i alguns veïns aprofitaven les qualitats d’aquesta aigua (ferroginosa i sulfurosa). Ara l’hem recuperat. Ens feia il·lusió que no es perdés un pou que treu l’aigua de manera natural. Per això ens vam plantejar aquesta modesta piscina d’ús públic. Són projectes d'aquests que d'alguna manera ens ajuden a ser més coneguts i sobretot, ens ajuden a fer veure que Sarrià no és només l'autovia, la indústria i poca cosa més. Ens serveix per explicar al món que hi vivim bé i que tenim coses a ensenyar i gaudir. Estarà oberta aviat. De moment, avui hem fet el bany inaugural. “Com a Palomares” - deia el periodista de TV3- però sense Fraga,això si.

Per Sant Jordi: un llibre.

2010-05-03T08:33:00.000-07:00

Amb Sant Jordi pel mig, l’abril sol ser un mes literari. És lògic, la major part de les vendes es concentren aquesta diada. Novetats, edicions, reedicions, autors, escriptors es succeeixen els dies anteriors. Així doncs, pels volts del 23 d’abril es concentra bona part de la “vida social” literària.

Dies de llibres. També a Sarrià de Ter. Com sempre celebrem amb tota la dignitat i orgull que sabem la nostra cita literària a través dels premis Sant Jordi. Enguany, com l’any passat, amb la celebració de l’esmorzar el dia 24 d’abril. Tot un encert d’organització perquè resulta un acte extraordinari. Podem prestar l’atenció que es mereixen els guanyadors dels premis i gaudim d’un excel·lent acte a l’aire lliure. Aquest any, però a més a més hem estrenat escenari.

De fet no l’estrenàvem, és evident, en tot cas el reestrenàvem. Després de la remodelació que hi hem fet durant els darrers mesos, hem fet el primer acte en aquest espai renovat. Estèticament molt ben aconseguit. Un excel·lent treball en equip però amb la innegable mà de la M. Mercè Corominas al capdavant. En resum, un espai bonic que ha guanyat en noblesa. Ideal per fer actes com el de Sant Jordi, perquè més que un pati ha de ser una plaça. Ho serà. I encara més quan puguem traslladar la Biblioteca Municipal al nou equipament de l’Avinguda de França. Llavors, la biblioteca actual serà també una nova entrada al consistori de manera que la façana del Patronat no serà una façana posterior, sinó una segona façana principal. I el pati del Patronat un nou i fantàstic espai cívic (començarem a donar la raó a en Josep M. Sansalvador quan el compara amb el pati del Palau de Pedralbes).

El pati del Patronat no era la única novetat. Ho reivindicava en Sansalvador l’any passat i tenia tota la raó: La trentena edició dels premis literaris de Sant Jordi bé es valien un llibre. Hem fet un esforç (ens hi ha ajudat la Diputació) per aplegar totes les obres guanyadores de narrativa en un sol volum. Des del 1980 fins avui hem anat cosint (com si fos patchwork) les obres premiades tots aquests anys. En Quim Rodríguez i en Matíes Martí van impulsar un certamen que ha anat caminant, amb la feina de tots els que han vingut després, fins arribar a aquests darrers anys. Unes darreres edicions en que, gràcies al treball d’en Sergi Torrentà, el nou marc d’entrega dels premis s’ha prestigiat. I finalment: el llibre que n’ha certificat la bona salut i les ganes de tirar endavant. Estic convençut que no haurem d’esperar trenta anys més per poder gaudir d’un altre treball com aquest, per si de cas, ja tenim el testimoni literari i històric de les tres dècades que acabem de viure. Per Sant Jordi: un llibre.

ps (1).- Per cert, excel·lents les intervencions d'en Josep M. Sansalvador i el recital "paraula i sentiment" de Jaume Calatayud i Vicente Monera.

ps (2).- enhorabona a en Jon, en Francesc, la Montserrat i l'Alejandra pels seus guardons.

De Rosa a Rosa

2010-04-26T01:11:00.000-07:00

La Rosa Dachs ha escrit aquest comentari al meu bloc. Crec que es mereix una entrada com cal:

De rosa a rosa.

Sempre ens entristeix la mort d’una persona, i encara més quan es tracta d’una persona jove, quan la malaltia li ha arrabassat la vida d’una forma prematura, quan després de mesos de tractaments, d’angoixes, de pors,…la medicina ha estat insuficient.

Per altra banda i així ho puc dir, perquè les poques vegades que havíem coincidit a l’ICO de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, n’havíem parlat. Coincidíem amb moltes opinions, coincidíem amb la manera de veure la vida durant la malaltia, contra la qual totes dues lluitàvem, alhora que a totes dues ens calien poques paraules, les justes per comprendre’ns, per saber que explicàvem el mateix, però cada una amb la seva particular manera de manifestar-ho, per comprendre que ambdues varem aprofitar aquesta etapa de la vida, que cercàvem la seva vessant amable allà on calia gratar a fons per trobar-la.

La Rosa va ser una dona valenta, forta,... ens ensenyava a tots com encarar una etapa difícil, va saber portar en dignitat la malaltia, el somriure es dibuixava quotidianament a la seva cara, no va defallir, quan en moltes ocasions se li plantejaven motius suficients per fer-ho, però ella va encarar en serenor tot el procés.

Tots trobarem a faltar a la Rosa, era una dona de poble, implicada en associacions, treballadora, de caràcter emprenedor.En aquests moments és sobrer dir que la seva família plora la seva pèrdua.Amb en Joan ens és difícil dissociar-los, una parella que des de jovenets varen prendre l’opció de compartir la vida, per ell serà dur continuar endavant amb el buit que li suposarà l’absència de la Rosa.

A l’Aïda, no li tocaria viure aquest moment, a l’Aïda li tocaria viure una etapa dolça, tendre, amb l’arribada del seu primer fill, però tot ha quedat emmascarat per aquest trist succés, però aquest nou ésser serà motiu i excusa per continuar endavant, per veure un futur esperançador.

Que li pot passar de pitjor a una mare que perdre un fill seu?, la Victòria avui és una mare desesperada, amb el cor trencat, desfeta pel dolor, un dolor irrefrenable que costarà de superar, que caldrà temps i esforços per comprendre.

En Josep és home de família, vaig poder veure, ja fa anys i també en motiu d’un trist esdeveniment, que ell estima per sobre de tot els seus, que gaudeix al seu costat, però també pateix i plora en aquest moments tristos i avui el seu cor esquinçat i malmès vessa llàgrimes.

I així tots, en Joan (pare), la Dolors,......Per últim apuntar una cançó d’en Lluís Llach que a mi m’agrada en especial i que crec que en aquest moments és molt adient. Només una petita divergència, la ROSA, no ha estat només un vianant com ens apunta en Lluís, la ROSA ha estat molt més que un vianant, i el temps ens sabrà donar la raóSi Arribeu“Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'haureu avançat. I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,tot allò que haureu vist, i jo no podré mirarla fondària dels rius que els meus peus no mullaran,la fragància del cos que no sabré estimar.L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,les barques que a la mar no sabré amarinar.No, no em doneu consol, no em podré consolar.I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,estic gelós i content, molt gelós i contentde la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,ni tan sols digne amant, només un vianant”

Adeu Rosa

La Rosa

2010-04-18T12:11:00.000-07:00

Divendres a la nit ens assabentàvem, just quan acabàvem de presentar el llibre de la Rosa Dachs, que la Rosa Viella ens havia deixat. La vida té aquestes coincidències macabres: mentre parlàvem de la crònica emotiva de superació d’una malaltia, la mateixa maltempsada s’enduia la Rosa. És tremendament injust. Enormement dur perdre una dona, una mare, una filla, una germana, una amiga tan jove. És tremendament injust i precisament per això ens aferrem, a voltes, amb tanta força a la vida. La mateixa ràbia que ens faria enviar-ho tot a pastar fang és també el motor que ens ha de fer seguir caminant. La vida és, a vegades, tremendament injusta.

No som de la mateixa generació, no. Però en molts moments de les nostres vides ens hem anat trobant en diferents espais amb la Rosa. La recordo, com ha fet avui en Joan (el seu marit), al Pavelló ajudant per la Festa Major, a la casa de Granollers de Rocacorba, en diferents escenaris i moments del poble. Això és el que té la gent que ajuda, que viu intensament el seu poble i la seva gent. Això es el que té formar part d’una comunitat i viure-la amb tota la força. La Dolors Xabé (sempre tan lúcida) ens deia ahir: fins ara la veia de tant en tant, ara la tindré sempre dins.

La vida és tremendament injusta. Això es el que deuen pensar tots els que estimen la Rosa. Tots els que la comencem a trobar a faltar. I als altres ens queden poques coses més per dir que enviar la més forta abraçada que siguem capaços de fer per a en Joan, l’Aïda, l’Adrià i tota la família.

Més Obres

2010-03-31T11:21:00.000-07:00

Fa uns deies que tenim obres en marxa. S’han encavalcat unes amb les altres. Han coincidit en el temps feines que feia temps que estaven programades i d’altres que hem iniciat aquest any. Algunes van acabant, altres comencen. Aquesta setmana hem enllestit l’asfaltat del Carrer Sant Gaietà, queden alguns detalls, però segur que els problemes dels dies plujosos s’hauran acabat. Tampoc es faran més basses al aparcament del Pla de Vinyers (entre el Carrer Margarida Cases i Agustí Riera), perquè també s’ha arreglat. I alhora sembla que també s’acaba definitivament l’arranjament de l’esboranc de l’Avinguda de França per part de Fomento. I mentre això passa es comencen altres obres: les de la piscina municipal i les del pou del Molí d’en Xuncla.

Les primeres impulsades per nosaltres, per l’Ajuntament. Un canvi de cara (de tot el paviment de la platja) i intern (modifiquem la pràctica totalitat dels circuits de recollida i tractament de l’aigua). La veritat es que ja li convenia, perquè l’edat i les circumstàncies no solen fallar i feia temps que no es feia una inversió d’aquestes característiques a la Piscina Municipal. Segur que en podrem gaudir –aquest estiu- encara amb més qualitat que els darrers anys.

I com que d’aigua va la cosa, l’altre obra que tenim iniciada és la del pou del Molí d’en Xuncla. Pou que haurà d’alimentar la nova font que substituirà la que es va secar aquest estiu passat. ADIF es va comprometre davant de l’Ajuntament a restablir-lo i ja han iniciat les perforacions. Ara, caldrà analitzar l’aigua i concretar de quina manera es farà la nova font.

Bé, l’important es l’activitat. Que anem fent aquetes obres (més grans o més petites) que teníem pendents.

El Centre d’Acollida de Visitants del Gironès:

2010-03-31T11:13:00.001-07:00

Quan l’equip de govern de Sarrià va decidir cedir al Consell Comarcal els terrenys (2.641m2) per a fer la Deixalleria Comarcal per 50 anys, nosaltres no ens hi vam oposar en absolut. Estàvem, llavors, a la oposició i sense cap voluntat de fer demagògia (ans al contrari) vam recolzar la decisió. Aquells terrenys haguessin pogut servir per infinitat de coses (per exemple, el viver d’empreses que ara surt a debat), però vam entendre la oportunitat. Sarrià de Ter tenia un equipament més.

Aquesta decisió es va prendre la passada legislatura. I no va ser l’única vegada que es va parlar de cessions. L’equip de govern també va proposar cedir els 2.000 m2 de la zona d’equipaments del Pla de Vinyers per fer-hi un centre assistencial d’una fundació privada. Finalment, aquesta opció no es va dur a terme tot i que l’equip de govern la defensava. Es tractava, també, d’una cessió per cinquanta anys (el màxim que permet la llei).

En definitiva, la cessió de terrenys i equipaments a altres administracions (o fins i tot privats, com volia fer l’anterior equip de govern) forma part de les fórmules de que disposa un Ajuntament per aconseguir serveis, inversions i oportunitats per al seu poble. Els beneficis poden ser amplis, des de la inversió directa a la creació d’ocupació. De la generació de riquesa a la consolidació d’una imatge.

Això és el que assolirem amb el Centre d’Acollida de Visitants del Gironès. Un equipament que hem aconseguit per a Sarrià de Ter davant d’altres propostes perquè hem sabut oferir un bon emplaçament. S’ubicarà a Cobega, en un espai entre l’Avinguda de França i el Carrer Sant Jordi al costat de la nova Biblioteca Municipal i de l’Auditori. Allà hi cedim uns 1000 m2 de sostre, és a dir, uns 500 de superfície (4 vegades menys del que es va cedir per a la Deixalleria). La cessió serà per 20 anys (s’ha escrit que seria per 99 anys o per sempre), mentre la que es va fer per la Deixalleria era, com hem dit, per cinc dècades. Amb tot, aconseguirem una inversió de més de 1.000.000 euros, uns diners dels que nosaltres, avui, no disposem i que pagarà integrament la Unió Europea (la primera vegada que inverteix a Sarrià) i el Consell Comarcal. L’ajuntament no haurà d’aportar directament cap euro per aquest concepte. I està clar que en temps de crisi econòmica no ens podem permetre el luxe de deixar perdre injeccions de diners vinguts d’altres administracions.

En definitiva, el Centre d’Acollida de Visitants del Gironès compleix el que s’espera de qualsevol cessió. Es tracta d’un equipament que ens posa al mapa: Sarrià de Ter serà porta d’entrada per a qualsevol turista a la nostra comarca. Sarrià de Ter serà referència. Abans, el nostre poble era conegut per altres coses no tan positives, ara ho serem des d’un punt de vista turístic-comercial. Amb aquesta mesura, doncs, contribuïm també a consolidar un canvi en el model econòmic i per tant, a generar activitat econòmica nova a casa nostra.

Serà un espai on la història del nostre municipi i la nostra comarca es promourà conjuntament amb el paquet turístic del nostre entorn. On es difondrà l’oferta gastronòmica i artesanal del Gironès. Des d’on es derivaran tots els itineraris i activitats lúdiques del públic que arribi, des d’on es podrà explicar el nostre patrimoni i on el sector hoteler, de la restauració i cultural tindrà un aparador. És per això que el Centre de Visitants crearà riquesa. No només pel projecte en sí: dinamitzant el sector turístic sinó per les dinàmiques positives que crearà al seu voltant. No en va, es preveu que hi passin més de 30.000 visitants a l’any. Amb el que això comporta no només de prestigi sinó, també ho hem esmentat, d’activitat al seu voltant.

I és cert que els sarrianencs no hi anirem cada dia. Potser ni tan sols, una vegada a la vida. És veritat que no serà un equipament d’ús freqüent dels veïns. Però quants sarrianencs faran servir directament la Facultat de Medicina? I oi que a ningú se li acut discutir els beneficis que comporta el Campus de la Salut? Doncs amb el Centre de Visitants passa el mateix.

Aquest no és el debat. Això es evident. Perquè està clar que la riquesa que ens aporta el Centre va més enllà. El que estem buscant es que vingui gent de fora. O no és el que es pretenia també quan s’imaginava un museu? Quin sentit tindria aleshores preveure un equipament d’aquest tipus sinó era atreure forans? Atreure a turistes? Perquè suposo que no es pretenia que 30.000 sarrianencs (per posar les xifres del Centre) visitessin “el seu” museu cada any. Es parla també d’Arxiu Històric: una eina interessantíssima (i ho dic jo, que sóc dels que he utilitzat el de Sant Josep a Girona on es va decidir portar els documents històrics de Sarrià de Ter) però que tampoc es un equipament de masses. En fi, és obvi que és més fàcil que sigui el Centre de Visitants que ens aporti aquests visitants a casa nostra. I tot sense renunciar a cap possibilitat.

I es que tindrem el Centre de Visitants però volem anar més enllà. Volem difondre el nostre patrimoni, però fer-ho bé. Aquest és el model: si volem museus, siguem ambiciosos. No podem parlar de vestigis arqueològics, de patrimoni paperer i de llegat artístic barrejats. Quin mèrit té un espai sense un discurs museístic clar i definit? Quants museus de poble coneixem que no tenen més interès que el que puguin generar els seus propis conciutadans? En aquest sentit, només serem atractius si som únics. Si som potents.

Aquesta és la voluntat que ens ha mogut aquesta legislatura, quan hem iniciat les excavacions de la Vil·la Romana al Pla de l’Horta i ja estem treballant conjuntament amb la Diputació de Girona i la Universitat en un Centre d’Interpretació de la Vil·la Romana i un museu de les restes arqueològiques in situ. Com que ens ho creiem treballem perquè el nostre passat romà tingui el lloc i la repercussió que es mereix. Aquest és el camí. I el mateix passa amb el patrimoni de l’Emília Xargay o la nostra tradició paperera. Si el volem mostrar, fem-ho adequadament i sobretot que desperti curiositat més enllà del nostre terme municipal. Perquè sinó, per a que fem museus?

Això, però, és un debat paral·lel. Ara del que hem de parlar es del Centre de Visitants del Gironès. Una oportunitat aprofitada. Un tren que passava ara i que no ens podíem permetre el luxe de deixar escapar. No ho hem fet amb el Campus Universitari de la Salut i tampoc ho hem fet amb el Centre de Visitants. I això ens garanteix una manera de lligar futur i passat. Promoció econòmica i divulgació de la nostra riquesa patrimonial. Així doncs, no només es tracta, fent balanç, d’un projecte molt positiu per a Sarrià sinó que a més, permet fer-lo compatible amb totes les altres idees, reflexions o desitjos que es tinguessin.

Tots estem d’acord que aquest és un projecte interessant per a Sarrià de Ter i la cessió de l’espai és l’eina necessària per aconseguir-lo. La mateixa eina que s’ha usat per fer venir la Universitat de Girona a Sarrià i que es va fer servir per la Deixalleria Comarcal. Els ajuntaments hi som per això, per aconseguir inversions interessants per al nostre poble.

Sarrià de Ter 2000-2010: Del canvi d’imatge al Canvi de destí (publicat a El Punt)

2010-02-11T05:10:00.001-08:00

Els pobles que avancen són els que saben canviar el seu rumb per adequar-se a les circumstàncies de cada moment. La visió de futur i la capacitat d’adaptació és el que fa que les debilitats es transformin en oportunitats. Les pors en certeses. Ara fa una dècada, a finals dels noranta, Sarrià de Ter va saber aprofitar una conjuntura favorable per variar la seva situació i millorar les seves perspectives. Vam ser capaços de convertir allò que a priori era negatiu, la desindustrialització, en quelcom positiu. Va ser un clar pas endavant. A l’entorn d’una NII que s’humanitzava creixia urbanísticament el poble. Canviàvem la cara que no ens era favorable per un espai més amable.

Avui, deu anys després, i amb una crisi econòmica i dificultats socials evidents, ens toca fer un nou salt. Entrats de ple al segle XXI els canvis han de ser més agosarats, encara.
Perquè durant aquesta passada dècada, de la mateixa manera que ho feia el nostre paisatge quotidià, la societat ha anat canviant. Ens cal tenir la clarividència i l’esperit de treball necessaris per trobar les receptes noves i profundes que ens faran encarar el futur amb més garanties que mai.

En els darrers temps hem començat a fer un esforç important per dibuixar aquest nou full de ruta. Amb els elements que ens ajudaran a sortir d’aquest moment reforçats i amb millors perspectives que quan hi vam entrar. I això no és retòrica. No és només un discurs. Són realitats.

Just fa mig any, signàvem amb la Universitat de Girona i la Generalitat de Catalunya, el conveni en virtut del qual el Campus de Ciències de la Salut s’ubicarà a Sarrià. Aquest serà un punt de referència. Un espai que ens posa al mapa i que generarà no només una activitat acadèmica potent sinó les sinèrgies necessàries per dinamitzar l’entorn. Al sud del nostre terme, doncs, es consolidarà un pol d’atracció internacional que és la prova empírica més clara de que formar part de l’àrea urbana de Girona també pot significar rebre equipaments de primer ordre.

Sarrià de Ter és un punt estratègic i això no és nou. De fet, des dels primers assentaments romans el nostre espai s’ha revelat com un punt geogràficament transcendent. I precisament aquest és el paper que volem reivindicar. Sarrià ha estat terra de pas, per on ha transcorregut la història. Amb el projecte de les excavacions arqueològiques de la vila romana del Pla de l’Horta i la necròpolis visigoda posem de manifest el nostre passat. Posem en valor un patrimoni històric, fins ara ocult i generem un altre punt d’interès local i supramunicipal.

L’excel·lència universitària i la difusió del nostre patrimoni són dos de les potes fonamentals del que ha de ser el Sarrià de Ter del futur. Juntament amb un altre projecte, el més recent però també igualment poderós: el Centre d’Acollida de Visitants Comarcal. Una inversió de prop d’un milió d’euros feta pel Consell Comarcal i els Fons FEDER de la Unió Europea, per crear un equipament preparat per rebre més de 30.000 visitants a l’any. Es tracta doncs, d’una nova infraestructura que serà “l’aparador” del Gironès.

El Centre d’Acollida s’ubicarà just al costat de la nova Biblioteca Municipal (prevista per aquest any) i l’Auditori. En conjunt, un nou i potent motor d’activitat per al poble en una Avinguda França que, mica en mica, va canviant la seva fisonomia de carretera per esdevenir, la veritable columna vertebral de Sarrià. Un eix comercial i de serveis.

Fem passos que ens acostem a l’ideal que sempre ens hem plantejat: un Sarrià que mantingui els valors de ser un poble i alhora es gaudeixin dels serveis propis d’una àrea urbana. Consolidem una idea clara del municipi que volem i a més ens procurem les millors eines possibles per afrontar els dies que vindran. En definitiva, fa una dècada es va canviar la imatge de Sarrià de Ter, ara fem un nou pas i en canviem el destí.

Això és el que volem ser (El Centre d'Acollida de Visitants per Sarrià)

2010-01-16T03:30:00.000-08:00

El Consell Comarcal va aprovar per pràctica unanimitat, la ubicació del Centre d'Acollida de Visitants comarcal a Sarrià de Ter. Un espai que s’havia previst en altres municipis i que al qual ara n’hi optaven uns altres. La proposta de Sarrià ha estat, finalment, l'escollida. La situació, accessibilitat, visibilitat i estat actual de l'edifici han jugat a favor de Sarrià en un projecte molt important pel sector turístic i l'economia local i comarcal.

Aquesta és una gran notícia. No només pel fet en sí: rebre un equipament supralocal, sinó pel que suposarà de canvi de model per al municipi. Moltes vegades havíem vist, amb una certa enveja, que altres municipis aconseguien ser els escollits per inversions d’aquest tipus, mentre que nosaltres ho veiem a distància. Amb aquest projecte, conjuntament amb el Campus de la Salut, les coses canvien. Allò important comença a passar a Sarrià. Allò que ens semblava que no tindríem mai, ara forma part de la nostra vida futura. Fins ara hem estat centre (per ubicació geogràfica) ara serem centrals.

El Centre d’Acollida és un equipament de referència comarcal que no només ens permetrà donar contingut i acabar un edifici que, fins ara, no tenia finançament adequat. En aquest sentit cal tenir en compte que la inversió del Consell conjuntament amb el Fons FEDER serà de 900.000 euros. Una xifra molt important per Sarrià en un període dur econòmicament parlant. I a més, val la pena remarcar que el funcionament va a càrrec del Consell, de manera que no suposa una nova despesa per als sarrianencs.

Es tracta, doncs, d'una injecció directa de diners que suposarà també una ajuda fonamental per a l'economia local. Es calcula que aquest espai pot atreure uns 30.000 visitants anuals, amb tot el que això comporta d'activitat i sinèrgies positives amb l'entorn més immediat. I per descomptat serà un element més de potenciació del sector comercial i dels serveis al nostre municipi.Alhora cal tenir en compte que en l'acord amb el Consell es preveu també un espai destacable per a destinar a la difusió del patrimoni cultural, artístic i històric de Sarrià. Així, doncs, un doble objectiu acomplert: projecció externa i divulgació interna.

Està clar que aquesta infraestructura conjuntament amb el campus de Ciències de la Salut són elements que contribueixen a millorar també, la imatge de Sarrià i a definir l'Av. de França com un veritable eix de serveis, cultural i comercial del poble i de tota l'àrea urbana. L'aposta de l'ajuntament, en aquest sentit és clara: transformar la imatge de Sarrià, posar-lo al mapa i enfortir-ne l'estructura econòmica.Per altra banda, cal dir que l'any vinent en aquest mateix edifici s'acabarà la Biblioteca municipal i el 2012, l'Auditori. Així doncs, en un període de dos anys tindrem -els sarrianencs- tres equipaments de primer ordre i no un projecte inacabat que s'eternitza.

Per l'alcalde de Sarrià aquesta està essent la legislatura en que el poble busca les oportunitats i les aprofita. Sarrià de Ter, després d'anys de patir infraestructures que aixafen el territori, ara comencem a rebre equipaments molt positius. Això és el que som, això es el que volem ser.

Bones Festes!

2009-12-21T02:37:00.000-08:00

Esther Martínez (3rB)

Pol Diaz (6èA)

Adrià Cordones (2nA)

Laura Ruiz (6èA)

Aprofito les postals fetes per l'Esther, l'Adrià, en Pol i la Laura per desitjar-vos a tots, unes Bones Festes i Bon any nou.

Tramvia: bona notícia però coixa (El projecte ha d’incloure tot Sarrià)

2009-11-10T10:40:00.000-08:00

(El Tramvia d'Orléans, extret de lightrailnow.org)

Durant la campanya de les eleccions municipals passades, proposàvem un tramvia metropolità com a part de la solució dels problemes de circulació i mobilitat de l’àrea urbana. Llavors semblava utòpic. Si més no llunyà. Avui ja no ho és tant.

Els pressupostos de l’estat incorporen una partida de 300.000 euros per a la redacció del projecte. Un pas important i positiu, sense cap mena de dubte. Allò que semblava més propi del s.XXII que de l’actual, ja és més proper. És evident que des que es redacta un projecte a que s’inicien les obres pot passar molt de temps o fins i tot no realitzar-se mai. Ara bé, això ja representa una declaració d’intencions. Benvinguda sigui.

La proposta actual (la que hem pogut veure als diaris), dibuixa dues línies en forma de creu que anirien de la punta de Salt (Centre Comercial) al campus de la UdG a Montilivi a Girona, una i de Vilablareix a Sarrià l’altra. A grans termes, el pla em sembla raonable. Una creu que lligui tots els punt cardinals de l’àrea metropolitana és el més lògic. Però li falta quelcom imprescindible des del meu punt de vista. Hi falta el nord!.

El Periódico d’ahir destacava que “El tramvia ha d’incloure Sarrià de Ter, afirma l’alcalde de la població ”. És lògic, no? Sempre hem defensat que aquest mitjà de transport ha de seguir la línia de l’Av. França. Avui un punt important, però demà fonamental. No només perquè hi haurà la zona del campus de ciències de la salut i l’Hospital Trueta, un punt clau en l’aglomeració de persones i per tant, en les necessitats de connexió sinó perquè -n’estic convençut- aquesta via serà l’eix estructurador de la vida econòmica, cultural i fins i tot social de Sarrià.

Imaginem-nos que el tramvia seguint la l’Avinguda de França arriba fins al Pavelló Municipal, la nova Biblioteca i els grans nuclis de connexió amb els barris. Els veïns de Sarrià de Dalt, Pla de l’Horta, Pla de Vinyers i Rasa, per un costat, i els de Sarrià de Baix de l’altre, ho haurien de tenir fàcil per des de casa seva arribar a la parada més propera. I d’allà, pocs minuts: Girona centre. Poca estona: el campus de Montilivi. Un moment: Vilablareix.

Avui, el projecte únicament inclou la zona del campus de ciències de la salut. Només faltaria!. Però forçosament ha d’anar més enllà. Si de veritat vol tenir vocació de futur. Si realment vol ser un eina metropolitana cal que Sarrià de Ter hi sigui tot. Perquè la massa crítica del nostre municipi viu a l’entorn d’aquesta avinguda i evidentment, allò que dóna sentit a un mitjà de comunicació es que estigui prop de la gent. Per això ja vam reclamar que el tramvia arribi al menys, fins al centre del poble. Només d’aquesta manera seria útil per a la població de Sarrià de Ter. Seguirem insistint perquè és obvi. Treballarem perquè sigui així.

Ratafia: altra vegada.

2009-11-09T08:54:00.000-08:00

La meva no ha estat pas res de l’altre món, enguany. Va ser millor la de l’any passat. Vet aquí, el secret de la ratafia que, no saps com, a vegades surt pitjor i a vegades millor. Com a l’Assumpció Grimal que aquest any ha guanyat el 28è concurs de la Ratafia de Sta. Coloma de Farners. Tret de l’any 2007, han estat ja uns quants amb el primer premi. És un orgull veure com gairebé cada any una sarrianenca o un sarrianenc s’enduen algun dels premis de Santa Coloma de Farners. Però en realitat tan se val perquè encara que a Sarrià mai haguéssim tingut cap victòria en el concurs, nosaltres ja hi hauríem guanyat.

Perquè com diem sempre, l’important es que cada vegada siguem més els que (re)trobem aquesta tradició. Que, de nou o de sempre, ens la fem nostra. Que en parlem, que en gaudim, que en fem cultura. I en fem. Perquè la gastronomia és també cultura. La que ens lliga directament amb el paisatge (que diria en Pla) i que a nosaltres ens transporta riera d’en Xuncla amunt.

Sempre és de justícia admetre la feina ben feta. Per això cal reconèixer el primer premi de l’Assumpció. Enhorabona! A la guanyadora però també a totes les Dones Més que Mai. Per haver fet la millor ratafia i sobretot per haver fet el millor per la ratafia.

La biblioteca municipial.

2009-11-09T04:30:00.000-08:00

Les obres de la Biblioteca Municipal van a bon ritme. Van avançant segons el calendari previst amb l’hortizó del 2010 per enllestir el projecte i perquè pugui ser ja operativa. Encara falta, és clar, però va ben encaminada.

Durant els darrers mesos hem resolt les qüestions que restaven pendents: superfície i finançament. Per un costat vam tancar la discussió amb l’empresa constructora de la urbanització pel que fa a la grandària que havia de tenir l’equipament públic. Finalment, disposem de 2.228 m2. 20 metres més dels que s’havien previst en el conveni que existia des del 2004. Hi hem guanyat una mica. En total, en aquest tot aquest espai no només hi haurà la Biblioteca, amb més de 800 metres quadrats sinó que també s’hi inclourà més endavant, l’Auditori i la Sala Polivalent, en un complex cultural molt potent.

Pel que fa a la qüestió dels diners. Cal dir que aquí també vam aconseguir una petita victòria, ja que hem rebut, per part de la mateixa constructora 70.000 euros. Evidentment, aquests diners ens ajuden a finançar part del projecte. Ara a més, s’ha confirmat el que ja vaig avançar en un passat ple: una important aportació de la Diputació de Girona. Enguany són 135.572 euros. Als quals caldrà sumar una aportació idèntica el proper any. És a dir, en total uns 271.000 euros que ens permetran acabar aquest gran equipament.

Anem treballant en el continent, però també en el contingut. Ja n’anirem parlant més endavant. De moment, només podem avançar que estem buscant el suport (més enllà del nostre terme municipal) per fer front a les despeses de gestió d’aquesta infraestructura. De la mateixa manera que seguim caminant per aconseguir que la nostra Biblioteca, l’Emília Xargay, sigui també un referent metropolità. Ja n’hem començat a parlar amb els municipis de l’entorn i anem en molt bona línia.

En definitiva, la biblioteca, va agafant forma. Ja no estem davant el full en blanc sinó que se’n van escrivint les millors pàgines. Les anirem llegint.

amatl

2009-10-06T09:37:00.000-07:00

(foto de Quim Llunell)

A dalt, una nena escolta el mariachi el dia de la Fira del Paper.

Al mig, un sorprès Tintin de l'exposició de Ventura & Hosta.

A sota, l'Anotni Font amb en Lluís Aymerich i un servidor.

De paper va la cosa. El passat dia, l'Antoni Font cedia al municipi de Sarrià els butlletins informatius de la Torras. Els butlletins van des de l'any 62, el primer, al 82, el darrer. Fa gràcia veure com amics i coneguts hi apareixen (més joves que ara) en l'apartat de les noves incorporacions a la fàbrica. Era la vida interna d'una gran fàbrica, ara és història d'un poble. A través de les seves pàgines no només es dibuixa el dia a dia de Torras Papel sinó que es testimonia una època.

Ha estat prudent i encertada la decisió d'en Tonet de guardar durant tots aquests anys totes aquestes publicacions. Interessant i digne d’agrair el fet de cedir-ho al poble. Té el valor de ser una col·lecció complerta que engruixirà el fons arxivístic de Sarrià. Són “petites joies” documentals que ajudaran a entendre el nostre poble i la nostra manera de fer.

I del paper imprès al paper maché. Dimarts, 22 de setembre, amb en Sergi Torrentà, regidor de cultura, vam anar a l'acte d'entrega del títol de Mestre Artesà a en David Ventura. Autor dels nostres gegants, en David conjuntament amb la seva companya, la Neus Hosta són "els culpables" de gegants, cap grossos, bestiari i tot un reguitzell de figures deliciosament aconseguides. L'art de Ventura i Hosta, el de les figures de paper maché, és un plaer infantilment adult. Mirem les obres amb la barreja del reconeixement de la maduresa i un somriure que ens transporta a la infantesa.

Una infantesa on els còmics jugaven un paper essencial. En parlem amb la família Sansalvador abans d’inaugurar l’exposició. Quin Tintin ? És clar, coses de tintinaires. Les figures més arrelades a la nostra cultura popular comparteixen espai amb d’altres més pròpies de l’imaginari global. I es que precisament, si quelcom ha aconseguit aquestes XI Jornades del Paper ha estat conjugar les nostres arrels amb una visió globalitzada del paper i les seves manifestacions populars. Li ha tocat a Mèxic ser l’exponent d’una cultura en la qual l’“amatl” (paper, en les llengües precolombines) té un lloc predominant.

Hem gaudit de la senzillesa i contundència a la vegada de les paraules i les imatges. D’imatges com les de les aquarel·les d’en Francesc Bardallo que sintetitzen tota la força d’un paissatge, d’una terra, de la natura en un punt molt concret. En una instantània que des de la subtilesa del detall fa que puguis imaginar-te la força i complexitat del conjunt. Les exposicions de Ventura & Hosta i Bardallo (B. Quelart) han aportat el contrapunt artístic a unes noves jornades marcades per la presència de la civilització convidada.

Aquestes jornades ens han servit per endinsar-nos en la cultura mexicana i repassar la nostra. Allò que s’ha fet i es fa aquí amb allò que es fa allà. De fet, l’any passat va suposar la internacionalització de les Jornades i enguany hi hem contribuït encara més. Aquest any era com una revàlida, després de l’importantíssim èxit de l’any passat, tancàvem un cicle. I calia obrir-ne un de nou amb nota. Ho hem fet. Amb participació i contingut. En qualitat i quantitat hem reeixit. Comencem a treballar per les XII, amb la força de saber que les coses han anat bé.

L'espantocell d'en Pere. Tots els espantocells del poble.

2009-09-14T10:18:00.001-07:00

En Pere hi dedica gairebé mig any (o més) a dissenyar-lo i construir-lo. Es queixa que li porta feina, però se'l veu orgullós de la seva obra. És normal. Ferros, soldadures, llum i so. Poca broma. Ja fa uns quatre anys que l'espantocells d'en Pere Sala és cita obligada per la Festa Major. Original i treballat, sí senyor. Aquest ha de ser l'essència de els espantocells de la Festa Major. Una tradició que ha anat arrelant i de la que en participen grans i petits. Precisament aquest és el verb just: participació. Perquè precisament aquest és un dels grans encerts dels impulsors de la iniciativa, l'AV de Sarrià de Dalt, la participació no competitiva. En Pere ho diu clarament: "si es competeix, no hi participo".

Germanor i participació.Participació i festa. Espantocells. Una metàfora en si mateixa de la Festa Major. Participar amb la màxima il·lusió i sense esperar res a canvi. Simplement pel plaer de participar de la nostra Festa. Enhorabona, Pere. Enhorabona als autors dels més de setanta espantocells. Entre tots fem la festa. Per molts anys!

11 de setembre 2009 (*)

2009-09-14T10:09:00.000-07:00

Regidors, regidores, conferenciant convidat, amics, amigues...

És ja una tradició consolidada a casa nostra commemorar l’11 de setembre, des d’una perspectiva sarrianenca . Amb aquestes poques edicions de l’acte institucional i des del nostre poble estant, hem aconseguit contribuir a dignificar la Diada Nacional del nostre país. No fa gaires dies ho dèiem: l’orgull d’un poble i la seva voluntat de ser es demostren també, amb la consideració que mostren als seus símbols. I nosaltres, evidentment, volem participar d’aquesta posada en valor dels nostres símbols nacionals.

La simbologia en qualsevol societat. En qualsevol grup humà és important. Perquè ens distingeix. Ens aplega i ens identifica. Avui, davant d’un món canviant en que es redescobreixen vells esquemes i es posen en dubte antigues conviccions és més transcendental que mai valorar els aspectes més emotius i simbòlics.

La Festa Nacional és en sí mateixa un emblema del passat, un senyal de present i una reivindicació de futur. De recordatori del que hem estat i del que som, és clar. Però sobretot ha de ser una reflexió del que volem ser. Perquè precisament, hem de posar l’èmfasi en la projecció cap endavant que ha de tenir aquesta diada. L’11 de setembre no ha de servir exclusivament per refermar velles conviccions, no ha de ser de cap manera un mer exercici de nostàlgia històrica, no pot ser únicament una festa folklòrica. Ha de ser una meditació de futur.

Perquè aquest és l’exercici més fonamental que es pot plantejar un país. Jo diria que no només és un dret, sinó que és un deure democràtic saber en tot moment cap on vol anar un poble. El saludable exercici de decidir col·lectivament. Hi ha múltiples maneres de preguntar i escoltar a un poble. I totes són prou vàlides si es fan lliurement i plena. Totes són vàlides si es basen en el dret a autodeterminar-se.

Venim d’on venim. Som el que som. Però també hem de ser el que vulguem ser. I tothom, en una societat democràtica com la nostra, ha de poder dir el que creu, el que vol, el que desitja per als seus.

A nosaltres els que estem davant de les institucions ens pertoca treballar per aquest futur. Proposar vies, anticipar objectius, marcar fites. Però és a tot el poble a qui li pertany el dret a decidir. Avui hem escoltat una lliçó magistral sobre un període concret. Dur i complicat, com tants d’altres. Però que va tocar viure a molts catalans i catalanes. I se’n van sortir i van aconseguir mantenir la flama d’una nació que ha anat aguantant fins avui.

Cada moment té les seves circumstàncies. Els seus dubtes i les seves certeses. Les seves dificultats i els seus anhels. Però el que caracteritza tots i cadascun d’aquests moments de la història és que els seus homes i dones amb els fets i les paraules ha determinat el seu futur. La vida és feta d’oportunitats aprofitades i d’apostes ambicioses. La nostra trajectòria està farcida d’instants en que davant d’una cruïlla hem hagut d’optar per un camí o altre. I no pas per caprici o mera voluntat de caminar sinó per buscar la millor drecera cap a un futur millor. Tots volem el millor per a la nostra gent. Per als nostres fills.

Vinguem d’on vinguem i siguem d’on siguem el que ens uneix és l’Ara i l’Aquí. I tots els que hi vivim volem el millor per aquesta terra. I sobretot volem exercir el nostre dret a decidir quin futur volem deixar als que venen darrera nostre. Hi ha una frase que m’agrada especialment i que expressa la necessitat de reflexionar sobre el futur: “els bons polítics pensen en les següents eleccions, els bons estadistes en les següents generacions”.

Siguem doncs, bons estadistes. Que cada home i cada dona d’aquest país lliurement pensi en les següents generacions i decideixi quin és el millor camí a seguir.

Visca Sarrià de Ter! Visca Catalunya!

(*) discurs institucional de la Diada Nacional de Catalunya a Sarrià de Ter.

L'ajuntament renovat.

2009-09-07T05:34:00.000-07:00

Hem renovat l’Ajuntament. La part més visible és la que es veu des del Carrer Major. És a dir, la façana. Una part, la més emblemàtica que ja és prou important. Però darrera del que es veu hi ha moltes petites feines per millorar aquesta casa. I n’hi hauran més. Perquè encara no hem acabat. Avui ja estem millorant tota la part posterior de l’edifici i quan el trasllat de la biblioteca ho permeti, transformarem tot l’espai de baix. Per tant, no només és una qüestió cosmètica sinó que serà, una petita revolució, d’aquest espai ciutadà.

De fet, ja fa gairebé dos anys que vam iniciar aquesta transformació amb la nova seu de la Policia Municipal. Una nova eina més adequada, més moderna i sobretot més accessible a tots els veïns i veïns. Aquesta és precisament la filosofia que ens mou en la reforma de l’ajuntament. No és un caprici. No és una qüestió estètica. Volem fer un ajuntament més proper, més eficaç i més obert.

Hem inaugurat una cosa ben tangible però a la que hi volem donar una dimensió simbòlica molt important. No en va, la casualitat ha volgut que aquestes obres coincidissin gairebé amb un fet especial per als sarrianencs: els 25 anys de recuperació de la nostra independència.

I precisament aquest edifici és el símbol més clar i contundent de la nostra autonomia local. De la nostra voluntat de ser sarrianencs. Per tant jo diria que cuidar, mimar, atendre aquestes parets és també seguir la línia marcada i homenatjar a tots els homes i dones que, moment o altre, han treballat des d’aquest espai cap enfora, per la millora de les condicions de vida dels seus conciutadans. Des que el 1937 l’arquitecte Emili Blanch va projectar-lo fins avui.

Atendre aquestes parets és renovar el compromís amb la política municipal. I m’agradaria emfatitzar molt aquest aspecte, precisament ara que els reptes són extremadament importants. Gestionar la política local mai ha estat senzill. Però, avui, la situació no és la més còmode pels gestors municipals. Per això us asseguro que la il·lusió, la responsabilitat i el treball estan a l’alçada.

Doncs, això...

2009-09-04T12:25:00.000-07:00

(foto de la pancarta que han penjat els veïns del Carrer LLoses)

Per fi, la Universitat a Sarrià.

2009-07-15T02:44:00.000-07:00

Amb la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, el dia de la signatura del Conveni.

Aquest projecte ens posa al mapa. Al mapa acadèmic. Al mapa dels pobles que saben jugar les seves cartes i aprofitar les oportunitats. El campus de Ciències de la Salut a Sarrià de Ter serà una realitat. Ara ja podem dir que, definitivament, la Universitat de Girona i la Generalitat de Catalunya han apostat, sense cap mena de dubte, per Sarrià. Nosaltres ho havíem fet abans. Ho hem fet sempre. En tot moment hem pensat (i així ho expliquem arreu) que som la millor opció per acollir aquest pol acadèmic-científic. Per situació estratègica, per proximitat a l’Hospital Josep Trueta, per comunicació, per la oportunitat i condicions dels terrenys, per la possibilitat de crear un espai partint de zero. Per tot això, però també per intangibles com és la voluntat del nostre municipi. I es que ara no sembla important, però cal recordar que hi havia altres ciutats que també volien per se el privilegi de rebre aquests equipaments. Aquesta vegada, ho hem aconseguit.
I finalment, el passat 10 de juliol, signàvem amb la Universitat de Girona el conveni a través del qual, el poble de Sarrià cedia els terrenys a la institució universitària. És el tret de sortida d’un projecte que, un cop acabat, aportarà milers d’estudiants de tot el món al nostre poble. En concret, aportem més de 20.000m2 per ubicar-hi la Facultat de Medicina, l’Escola d’Infermeria i l’Institut d’Investigació (IDIBGI). Tres infraestructures de primer ordre que juntes, faran d’aquest espai, el lloc que aglutinarà tota l’activitat formativa al voltant de les ciències de la salut. La interacció entre aquests equipaments conjuntament amb l’Hospital Trueta crearan les sinergies necessàries per “fer campus”. Un campus universitari. Aquest és precisament el concepte, perquè més enllà d’aquestes tres peces, tot el sector estarà orientat a donar resposta a les necessitats de la universitat.
La operació és complerta. Té la vocació de crear gairebé un barri universitari. Tot un sector urbanístic lligat directament al campus. Perquè no estem parlant només dels terrenys que cedim a la UdG. De fet, el conjunt del sector fa 80.000 m2 de sòl, dels quals 20.000m2 són per a la universitat. De la resta, hi haurà un 40% que es destinarà a equipaments privats per donar resposta a tots els serveis que demanden les facultats. Des de restaurants a llibreries. Des de residències d’estudiants a botigues. Evidentment, la titularitat d’aquests terrenys és privada però ja hem acordat amb els propietaris que serà conjuntament amb l’ajuntament i la pròpia UdG que buscarem el millor destí per aquests metres quadrats. I no només això sinó que a més disposarem de 10.000m2 per poder-hi construir equipaments relacionats molt directament amb l’àmbit de les Ciències de la Salut com poden ser col·legis professionals, centres d’investigació, espais per empreses socio-sanitàries. Una hectàrea que reforçarà i ampliarà el de les facultats.
Es tracta, en conjunt, d’una decisió estratègica. Que no servirà només per poder dir que som un municipi universitari, sinó fins i tot, per enfortir la nostra estructura econòmica. L’economia canvia i més en temps de crisi. I es precisament aquest temps el que hem d’aprofitar per sortir-ne transformats i per tant, enfortits. Doncs bé, està clar, que apostar avui pels serveis de qualitat i d’alt valor afegit ens farà més potents. I encara és més evident que el campus de ciències de la salut i tota l’activitat econòmica al seu voltant serà una manera de crear riquesa a i per Sarrià.
Riquesa econòmica però també riquesa acadèmica i investigadora. Els líders de les facultats de medicina, infermeria i l’Idibgi són grans professionals i persones de prestigi en el seu camp. En conseqüència, directius que aportaran la seva experiència als espais universitaris sarrianencs. I es que el que ens posa al mapa (com dèiem) no només serà el continent sinó també l’important contingut que s’hi desenvoluparà el que ens donarà prestigi.
En fi, es tracta d’una gran notícia pel present, però sobretot, el futur de Sarrià de Ter. No ha estat un camí planer, perquè hem hagut de negociar durament amb totes les parts (propietaris, UdG i Generalitat). I haig de destacar aquí, el treball fet des de l’ajuntament és clar (conjuntament amb el primer tinent d’alcalde en Lluís Aymerich), però també la generositat dels propietaris, l’aposta clara de la Universitat mitjançant la seva Rectora, l’Anna Maria Geli i la força i la decisió mostrada per la que ha estat Comissionada d’Universitats de la Generalitat de Catalunya, la Blanca Palmada.
Una conjunció d’interessos i esforços que ha anat, aquesta vegada, en benefici nostre. Hem d’estar doncs, molt satisfets. Orgullosos d’haver sabut treballar la nostra candidatura i les nostres possibilitats. Estic més que convençut que amb els anys valorarem aquest projecte històric. El dia que els primers metges i metgesses, infermers i infermeres es llicenciïn a Sarrià.

Groullers

2009-07-08T09:06:00.000-07:00

La nit del dissabte era freda per ser juliol. Acabava de ploure d’una manera violenta i gelada. De fet, varem tenir la sort que la calamarsada va durar poca estona. Per això la nit de dissabte era freda per ser juliol. Malgrat això, ens varem animar a estrenar (al menys jo) el magnífic ateneu celranenc per veure (i escoltar) els amics dels Groullers. Sempre fa de bon fer, sortir de casa per gaudir d’un espectacle cultural. D’alguna manera els de comarques, al contrari dels de ciutat, en fem un esdeveniment del fet d’anar a teatre, a concert, a veure una exposició, etc. I això es perquè històricament no hem tingut l’accés als productes culturals com han tingut els de ciutat. Avui, però, gràcies a continents com l’Ateneu de Celrà o continguts com els que programem institucions i entitats, canviem de tendència.

Per unes quantes raons, la més potent de les quals és l’amistat amb alguns dels seus membres actuals i històrics, he anat seguint molt de prop l’evolució del grup. Gairebé des que veia, des d’una generació posterior estant, com aquells nois passaven del Gas Boig a dedicar-se més seriosament a la música. Ja fa tretze anys i tres discs d’això. Precisament, dissabte en presentaven el tercer: Amb Arrels. El més fresc (i personal?). Dic això perquè com ja varem poder tastar al Centre Parroquial l’any passat es tracta d’un treball amb cançons de collita pròpia: és a dir escrites pel grup. Un grup que tot i tenir entitat jurídica pròpia està format per l’Agustí, en Miquel, l’Ivó, la Montserrat, en Jordi, en Marcel i el Sr. Ramon. Ep, i per aquest ocasió l’altre meitat dels fills Riera (la Maria, és clar).

Una alegria. Un recorregut pels Països Catalans musicalment parlant. Des d’una rumbeta que ens fa ballar, a la marxa dels moros i cristians solemne i motiva. Un disc que veu de l’experiència. I es que el grup ha madurat al ritme de les canes de tots plegats. Sempre és un plaer musical escoltar-los i un goig abraçar-los.

Enhorabona.

Tradició i modernitat: del wimax a la flama del canigó passant per les 24h de futbol pista.

2009-07-06T05:37:00.000-07:00

Sempre he pensat que la formula necessària per generar qualitat de vida en qualsevol poble és la que ens permeti conjugar amb la mesura justa la modernitat amb la costum. No és cap secret. Vet aquí. Però a vegades de tan senzill i obvi que sembla no en fem cas. I aleshores o bé tendim al conservacionisme acèrrim i poc raonat o bé (per allò de la llei del pèndol) ens deixem dur per les ànsies de la modernitat exagerada. La veritat però és que cal trobar el pes necessari de cada element. In medio virtus. En el terme mig hi ha la virtut, per tant, cal trobar l’encaix perfecte entre el progrés i la tradició.

Doncs bé, el principi d’estiu sarrianenc has estat una mostra d’aquesta voluntat permanent de trobar-ne l’equilibri. El passat 26 de juny presentàvem el sistema municipal de tecnologia wimax que permetrà connectar-nos a internet sense fils i a un preu comparativament molt assequible. Exemple, aquest, de la intenció de procurar els serveis de ciutat que sempre hem reclamat. El wimax és la tecnologia sense fils més actual i a més de donar-nos internet i telèfon a casa, farà que al Centre Cívic hi podem llegir webs i enviar mails gratuïtament.

Algun d’aquests mails precisament podrien ser de suport a la nostra llengua i cultura. També vol ser un missatge de defensa dels nostres trets nacionals la Flama del Canigó que aquest any va tornar a arribar puntualment el dia de la revetlla de Sant Joan al nostre poble. Seguint el seu recorregut des de Girona i cap a Sant Julià de Ramis. I de Sarrià es va estendre a tots els barris a través de les Associacions de Veïns. No obstant, aquesta és la màgia de la nit de Sant Joan i del foc portat des del cim de la muntanya del Conflent a tots els racons del país. Escampat. Igual que la nostra llengua i la nostra cultura.

La revetlla de Sant Joan: solstici d’estiu i festa arrelada al nostre país. Amb manifestacions en gairebé totes les cases i barris del poble. Una de les tradicionals és la de la Rasa. Que cada any fa de preludi festiu a les 24h de Futbol Pista. Ha estat aquest cap de setmana que les instal·lacions esportives de la Rasa han vist passar desenes d’esportistes, centenars d’espectadors i...milers de gotes d’aigua. L’organització ha hagut de treballar tan com sempre i lluitar més que mai encontra de les inclemències meterològiques. Amb bona voluntat, temps i l’ajuda del pavelló municipal se’n han sortit tan bé com sempre. I la final, a la Rasa, com és tradició.

ps.(1).- Aprofito per dir que em fa molta il·lusió haver estat el primer alcalde a haver donat la copa de guanyadors de les 24h al Futbol Club Sarrià. No havia passat mai. Enhorabona!!

ps.(2).- Parlant de tradicions: ja està a sol i serena la ratafia de casa. Amb més herbes que l'any passat gràcies a la Mercè, la Maria i la meva sogra. Ja us direm el què d'aquí 40 dies.

En Sidro

2009-06-01T12:14:00.000-07:00

Em truca en Josep M. i m’informa. I immediatament penso en la darrera conversa que vam tenir. No fa gaire, just abans d’aquesta darrera batalla que finalment se l’ha endut, parlàvem encara de la bicicleta. De ciclisme, una de les seves grans passions, i d’altres coses de la vida. Les cames! -es lamentava-, les cames. Premonició, perquè certament, poc després (m’ho deia la Lolita) en Sidro era a l’hospital. Hi ha desenllaços que per molt que siguin esperats no deixen de ser dolorosos.

Ens ha deixat l’Isidre Palomeras, amb qui més enllà de la nostra relació a través de l’Esplai, érem amics. Havíem enfortit una relació personal que es basa en com era en Sidro: tot sinceritat, tot humanitat. El trobarem a faltar tots. Particularment aquells que se’n havien fet un fart (amb ell) de posar cadires, de preparar la sala, d’organitzar el ball. Trobarem a faltar bon sarrianenc, un bon amic, una bona persona. Tots. Sobretot la família (una abraçada des d’aquí) i sobretot la Lolita. Ell ha demostrat molta força. Ha demostrat la fortalesa i la integritat d’algú que malgrat les dificultats ha tirat endavant. D’això n’hem d’aprendre tots.

Sidro, et trobarem a faltar.

El Dr. Garriga

2009-04-30T09:50:00.000-07:00

Anna Maria Garriga, Maria Dolors Garriga, Lluís Aymerich (tinent d'Alcalde),

Matíes Martí i Roger Torrent amb el Dr. Josep Garriga al centre.

Fa mesos, un diumenge, en Matíes Martí em va dir: “penseu en l’obra del Dr. Garriga”. En vam parlar. De les sardanes, de la vida d’un home centenari, del patrimoni i és clar, del llegat del doctor. Pocs dies després ja ens vam trobar amb en Matíes, el Dr. Josep Garriga i les seves filles, l’Anna Maria i la Maria Dolors. Des de la cantonada entre el Carrer Major amb Passatge de l’Església, repassàvem la vida i les obres del Sr. Garriga. Les dotze sardanes que va composar i la seva llarga trajectòria professional. Un segle. I no qualsevol: el s. XX. Per això allò que hagi pogut anar recollint durant la seva vida té un gran valor social i històric pel poble. Història i patrimoni viu de Sarrià.

De seguida, l’Anna Maria va estar d’acord amb el que li proposàvem. Un Fons Dr. Josep Garriga i March a l’arxiu municipal. I tant! Mentre repassàvem (en Matíes amb ulls ben oberta, gairebé com si es tractés d’un explorador melòman) les partitures de les sardanes. Per nosaltres té un gran valor. Perquè Sarrià de Ter té una rica història, però l’hem de valorar. L’hem de posar en valor, prestigiar-la i és clar, difondre-la. No costarà gaire amb gestos com el de la família Garriga. Volem protegir i custodiar com es mereixen, els documents del Dr. Garriga. I les seves sardanes! Quanta gent jove sap que a Sarrià de Ter tenim un compositor de sardanes?

Estem treballant perquè aquest any del centenari del seu naixement podem fer un acte públic d’homenatge. Hem de fer aquest difusió i gairebé diria que “presumir” del nostre patrimoni. Això serà més endavant. De moment, la qüestió és que uns mesos més tard d’aquella conversa a la Placeta de la Font, podem dir que part de la documentació del Dr. Garriga serà accessible per tothom. Enhorabona a tots plegats. Fruit de la voluntat d’en Matíes (per defensar la nostra cultura) i la generositat de la família del Doctor a qui haig de donar les més sinceres i àmplies gràcies en nom del poble, tindrem un nou fons al nostre arxiu.

Una setmana de Sant Jordi

2009-04-30T09:26:00.001-07:00

Climatològicament parlant, la setmana de Sant Jordi, ha estat variada. Coses de la primavera, diuen els meteoròlegs i corrobora el refranyer popular. Setmana variada, setmana intensa. Culturalment intensa perquè a Sarrià a més de la preceptiva diada (roses i llibres inclosos) hem tingut l’entrega dels premis literaris i diferents celebracions. Enguany, amb la màxima participació. Primera bona notícia: hem incrementat el nombre d’obres rebudes respecte anys anteriors. Però també amb més públic: segon element positiu.

Començàvem dijous amb diferents racons del poble tenyits del vermell de les roses i del groc de les senyeres. Flors i llibres (com els de la parada de l’Anna M. de la Biblioteca Municipal).

Seguíem divendres. Era el torn dels Centres Educatius del poble. A primera hora de la tarda, els guanyadors i guanyadores dels premis en categories infantils compartien el seu èxit amb tots els i les alumnes del CEIP Montserrat. Tots van poder gaudir de la Festa: alumnes, molts pares i mares i el claustre de professors al complert. Fins i tot la biblioteca del CEIP que va rebre (puntualment) els lots de llibres. Els petits sarrianencs i sarrianenques escriptors (i una noia de Terrassa) rebien l’obsequi pertinent. Ep! Aquest any amb novetat inclosa: el conte de la Llegenda de Sant Jordi, editat i il·lustrat per un sarrianenc, l’Àlex Martin. Més petits encara, eren els espectadors de l’hora del conte programada a l’Escola Bressol Municipal Confetti. Relats i la xocolata de la Ramona per començar a viure la festa.

I dissabte: els grans. El matí (malgrat l’amenaça) va ser, a la fi, benigne i ens va permetre gaudir d’un entorn ideal. Estrenàvem format, l’esmorzar literari. L’excel·lent mestre de cerimònies, en Josep M. Sansalvador, deia que res no tenia a envejar al Palau de Pedralbes. No sé si va ser una exageració (o, tractant-se de Sant Jordi, una llicència poètica), en qualsevol cas, el jardí de l’Hotel Nord Gironí va ser un escenari idoni per rebre com es mereixen els guanyadors dels premis literaris. Enguany van ser en Santiago Diaz en narrativa, l’Albert Garcia en poesia i en Francesc Orenes en la modalitat de haikus. Als quals s’ha d’afegir el presentador, en Josep M. Sansalvador, que amb les seves aportacions literàries va perfeccionar l’acte.

Potser fins ara no prestàvem prou atenció als guanyadors del concurs. No els donàvem el protagonisme que els tocava. Vam poder prestar tota l’atenció que es mereixien a les obres guanyadores. Amb aquest nou acte vam poder gaudir amb tota la intensitat de l’acte d’entrega dels premis, dels autors i les obres i de la música de l’Helena. Un bon programa per un fi de festa de Sant Jordi. Una edició més (i ja en són 29) de la nostra petita contribució a la defensa i promoció de la nostra llengua i la nostra cultura. El nostre petit granet de sorra en la normalització del nostre país. Aquest és l’esforç que fa l’Ajuntament, aquesta és nostra contribució: no només a la dinamització de la vida cultural del poble sinó també a l’impuls de la cultura catalana arreu dels Països Catalans.

10 anys

2009-04-14T05:23:00.001-07:00

El 1999, vaig decidir-me a encapçalar una candidatura electoral a les eleccions municipals que se celebraven aquell mateix any. Ja fa deu anys. Una dècada des que vaig entrar com a regidor a l’ajuntament. Primer amb en Josep Turbau d’alcalde i molts regidors que avui ja no formen part del consistori. De fet, avui sóc l’únic que em mantinc d’aquella legislatura. Com em deia un amic: això em converteix en un jove veterà. En aquest sentit se’m podria considerar el regidor més “vell”. Aquests deu anys m’han servit per aprendre. He passat per gairebé totes les possibilitats, moments i episodis que es poden viure en un ple. Una dècada ja dóna per això. He estat sol a l’oposició, amb grup i ara al govern. Gairebé tot el ventall. Això m’ha servir per aprendre’n i sobretot per compartir amb altres veïns i veïnes (fins a 22 regidors i regidores he vist passar), la voluntat de treballar pel poble. Hem estat més o menys d’acord. Més o menys en sintonia política i personal (això és com tot). Però passada una dècada, ja puc dir amb legitimitat que la vocació de millora col·lectiva i sobretot una profunda estimació per aquest nostre poble són els elements comuns a tots els que, en un moment o altre, hem ocupat un seient al plenari municipal. Abans que jo i després de mi en vindran més, molts més. Per això ara celebrem els trenta anys d’ajuntaments democràtics. Una petita història. I volia aprofitar aquesta data per fer aquest petit recordatori personal. Deu anys a l’ajuntament: una història dins la història. Deu anys. I de moment amb tota l’energia renovada: amb totes les ganes del món de continuar.

Democràcia a l’Escola

2009-03-20T10:59:00.000-07:00

Enguany, des de l’Ajuntament conjuntament amb el CEIP Montserrat hem començat un programa nou: L’escola de democràcia. Ja saben els pares dels alumnes de cicle superior que a l’escola aprenen el funcionament d’elements tant bàsics de la nostra societat com són els conceptes de democràcia, participació, drets, deures, política, etc. En definitiva, els nens i nenes comencen a familiaritzar-se amb els pilars bàsics del nostre sistema democràtic i el funcionament de les institucions. Es tracta, potser més aviat d’un aprenentatge cívic. Això és, l’aprenentatge dels elements bàsics de la nostra vida en societat. L’esforç de les mestres va dirigit, és clar, en fer ciutadans responsables, crítics i madurs. Tot un repte pel sistema educatiu.

I en aquesta línia, es treballen els coneixements teòrics, però també els pràctics. Fa poques setmanes els escolars del CEIP Montserrat visitaven el Parlament de Catalunya. I dimecres passat, era el govern municipal qui els visitava a ells. Concretament, el primer tinent d’alcalde, Lluís Aymerich i jo mateix. L’objectiu doncs, era portar la democràcia (en aquest cas local) a l’escola. Per això en dues sessions (una pels de 5è i l’altra pels de 6è), vam explicar què és, què fa i com funciona l’Ajuntament. Qui és l’alcalde, qui són els regidors, què és un ple municipal, perquè es paguen impostos, quan són les eleccions, què vol dir majoria...just el que dèiem: conceptes tan bàsics com fonamentals.

I la resposta va ser més que encoratjadora. Els alumnes coneixen perfectament que vol dir democràcia: “el govern del poble” deia sense dubtar ni un segon un alumne. Saben que podem escollir els nostres representants des que va morir qui? En Franco, repetien tots. Aprovat en història i en valors. I tenen un incorruptible criteri: les places han d’estar netes, calen més porteries i els gossos han d’anar lligats. Una experiència molt interessant. Però queda la pràctica perquè després d’aquesta xerrada, ara els toca a ells escollir els seu 11 representants (regidors) que vindran a l’ajuntament, s’asseuran a la sala de plens i debatran sobre els temes que més els interessi (relacionats amb el poble). I llavors, serem els regidors els que seurem al públic i escoltarem el que ens han de dir aquests joves però compromesos veïns. Encara no poden votar formalment, però ja es preparen per a ser ciutadans i és clar, els futurs dirigents del poble i el país.

El dia de la Dolors (retrospectiva de la Dolors Xabé al Patronat)

2009-03-04T01:18:00.001-08:00

Fotografies de la inauguració de l'exposició fetes per la Presen Serrano.

Ahir era el dia de la Dolors Xabé. Estava nerviosa, atrafegada, exultant. Feia dies que preparaven amb la Cristina i la Presen, el Patronat. Ahir a la tarda encara feia les darreres trucades (els bunyols!). Va arribar puntual, decidida però aclaparada. Fotos. Ara sola, ara amb la regidora de la Dona, la Dolly, ara amb la família. Més fotos. Abraçades amb velles amistats i veïns habituals. Anava arribant la gent. El Patronat ple com poques vegades. De quadres i de gent. Ple d’amics, veïns i família, gent que l’estima. Era una exposició, però no només. És la retrospectiva a la seva obra i com qui diu a la seva vida. I ja tocava! Deia la Cristina al matí. Ja tocava.

No era una presentació convencional, era molt més. Més que una inauguració va ser un acte d’estimació. Va intervenir la Dolly Grau, que va lloar la figura de la Dolors: Dona, Sarrianenca, Artista. Per aquest ordre i aprofitant que és la setmana de les Jornades de la Dona. Va agafar el repte (no podia ser d’altra manera) la Dolors i va recordar que encara hi ha moltes dones que viuen en societats masclistes amb clixés patriarcals. Conseqüent i fidel a ella mateixa.

De fet, així és com és la Dolors. Forta, intensa i amb una gran, gran, gran humanitat. És d’aquestes persones que et fan sentir bé. Que et reconcilien amb l’entorn i amb el gènere humà. L’estimem i es fa estimar. De naturalesa inquieta. Només així s’explica que sigui una dona que fa de tot i tot ho fa bé: és un personatge renaixentista. La pintura, l’escriptura, l’escultura, la ràdio...toca totes les disciplines artístiques i intel·lectuals. Estic convençut que mai ha sentit pànic davant d’un full en blanc. Davant la tel·la per estrenar. Davant el micròfon. Davant de res.

Precisament recordo que un dels primers correus electrònics que vaig rebre com alcalde va ser de la Dolors. Us prometo que des que vaig començar a llegir-lo fins al final vaig tenir un somriure dibuixat. La Dolors, no només continuava essent ella: fidel al seu tarannà, la seva força i exercint de ciutadana. Sinó que a més s’atrevia amb l’enèsima experiència: internet.

L’exposició és excepcional. Parteix dels primers dibuixos més realistes als més conceptuals. Dels exercicis tècnics primerencs evoluciona fins als darrers on hi ha un canvi important. Un gran recorregut que l’ha portat experimentant fins als darrers dibuixos més abstractes. De fet, aquests darrers treballs tenen implícit allò que només s’aconsegueix amb l’experiència: la capacitat de síntesi. Però per arribar fins aquí fa falta: els fonaments. La Dolors els té. I els cultiva. I fa que l’edifici no sigui dèbil i poc consistent sinó fort i amb solera.

Com les relacions humanes que ha anat cultivant i ha fet que tots plegats ens aboquéssim en l’acte d’ahir per fer-li costat. Gràcies Dolors per la teva humanitat, gràcies per la teva força. Enhorabona!

La Fundació Ramon Noguera

2009-02-17T11:06:00.000-08:00

Dissabte a la tarda. Arribo al centre-residència que a l’edifici històric de la parròquia de Sant Pau a Sarrià de Dalt té la Fundació Ramon Noguera. Ens reben (arriba també en Lluís Aymerich) la Pepita i la Lourdes. La gerent de la Fundació i la directora del centre, respectivament. Parlem del balanç de la Fundació, dels centres en marxa i dels projectes de futur. De la relació amb l’ajuntament i la resta d’administracions. De la interacció dels residents amb l’entorn sarrianenc: les visites al mercat, la Festa Major i els espantaocells, etc. Parlem, com no podria ser d’altra manera, de com la crisi econòmica també els afecta i de com ens cal treballar molt a tots per sortir-nos-en. Aprofitem el temps abans no arriba la visita que esperem. Finalment arriba la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la Carme Capdevila acompanyada del director dels serveis territorials a Girona, en Josep Viñas.

Recorrem totes les instal·lacions amb una doble mirada d’admiració: perquè no és fàcil dedicar-se a aquest àmbit i perquè són unes instal·lacions modèliques. La piscina, l’aula d’estimulació sensorial, el gimnàs... A cada sala (la Pepita ja ens ha avisat que els residents del cap de setmana estarien fent les activitats que els hi toca) ens reben mirades d’exitació. Ens ha fet molta gràcia (i una certa vergonya) saber que s’han volgut mudar per rebre “una senyora molt important”. En definitiva, no només hem escoltat sinó que hem vist. Hem comprovat la tasca que fa la fundació. Sabíem quina és la feina de la Fundació Ramon Noguera, ara la coneixem una mica més.

La consellera s’ha endut un collaret fet de peces de paper (molt oportú!) pels nois i noies del centre de treball, però estic convençut que també s’ha endut una gran impressió de la feina que es fa en aquest centre. Per part nostra, la Fundació s’ha emportat una vegada més, la voluntat de treballar conjuntament.

En memòria d’en Quim Pradas

2009-02-16T00:15:00.000-08:00

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Quim Pradas. La veritat es que la meva relació amb en Quim, des que sóc a l’alcaldia, ha estat poca, ja que malauradament ja feia més d’un any (tretze mesos, em deia la família) que arrossegava el mal que se l’ha acabat enduent. Abans, havíem omplert moltes converses: a les exposicions de la Festa Major, a la Rasa o quan incansablement feia “campanya” per a sumar més i més i més donants de sang. Una de les darreres vegades que vam parlar va ser durant l’acte de la rebuda del foc de Sant Joan. Vam parlar i riure. Aquest és un dels darrers records. Com el de la inauguració de la placa de l’escultura als Donants de Sang. Ell ja no ens hi va poder acompanyar. Però segur que els nens i nenes del CEIP Montserrat que han apadrinat l’escultura mai oblidaran que en Quim Pradas i en Joan Cassassas (que també ens va deixar fa poc) van ser els autors d’aquesta escultura davant del Pavelló Municipal. De fet, l’escultura als donants és una bona síntesi de dos aspectes fonamentals de la vida d’en Quim: l’artística i la solidària. Són les que trobarem a faltar, com les que van fer d’ell un bon veí. Un bon amic. Des d’aquí, vull donar una forta abraçada a la família.

Descansa en pau, Quim.

Les obres del TAV van avançant

2009-02-06T04:41:00.000-08:00

Les obres del TAV van avançant. I mai tant ben dit. Igualment que si fos un cuc, les màquines van menjant terreny en direcció Girona. El túnel de Sarrià ha d’empalmar amb el de la ciutat a l’alçada de Taialà. Més de tres quilòmetres de galeria subterrània que, per bé que no deixen de trinxar-nos el territori, minoren l’impacte d’aquesta infraestructura. Tornant a les obres: fa setmanes que s’han iniciat les voladures en el terreny de les obres. Concretament, des del 22 de desembre (i gairebé cada setmana) s’han anat fent les barrinades. Ja en el seu moment, a part del control tècnic i de seguretat pertinent vam acordar amb ADIF la instal·lació de sismògrafs (aparell que marca el moviment del terreny) i l’anàlisi de les cases més properes a les obres.

Pel que fa al darrer compromís, evidentment, es van fer les comprovacions (idèntiques a les que es fan a Girona) prèviament a l’inici de les voladures, precisament per veure quin és l’estat actual i poder fer el seguiment dels problemes arquitectònics que poguessin sorgir. L’informe tècnic, servirà per fer un control exhaustiu.

L’altre acord, el del sismògraf, també es va complint. A cada explosió hi ha hagut l’aparell que ha controlat les vibracions del terra i el soroll generat. S’ha instal·lat normalment a La Rasa, a l’alçada de Can Gelada, el sector més proper a les explosions actuals. Personalment he estat present a gairebé totes les detonacions. No s’ha detectat cap dada que fugi de les normals. No hi ha motiu de preocupació perquè les vibracions i els sorolls són perfectament assumibles. Vols dir això que no es noten les voladures? No, està clar que si que es noten. Hi ha veïns que les han percebut més que d’altres, depèn de molts factors. En qualsevol cas, la setmana passada, el sismògraf es va instal·lar a la Plaça Vil·la Romana. Precisament per veure com afectava al Pla de l’Horta. Ho anirem fent als diferents barris. A tots, puntualment. En funció de com vagin avançant les obres i en el lloc que es trobin en cada cas. De moment, també, anem avisant puntualment de totes les voladures. No hi podem fer amb massa antel·lació perquè a l’ajuntament (i per raons de seguretat) se’ns notifica el dia abans.

Les obres del TAV van avançant. Amb les molèsties i precaucions evidents d’un projecte d’aquesta envergadura. Ara bé, destinem tots els nostres recursos i esforços a reduir el màxim possible les repercussions. Tanmateix, animo a tots els veïns a adreçar-se a l’ajuntament si tenen algun dubte, alguna demanda o queixa. Les obres sempre són molestes hem de procurar que ho siguin el menys possible.

Cultura de la gestió: estalvi pel poble.

2009-01-14T00:43:00.001-08:00

Ja ho dèiem fa uns dies: l’ajuntament haurà de passar de la cultura de la despesa a la de la gestió. No és el mateix, està clar. Durant uns anys, la bonança econòmica va permetre gastar per obtenir serveis sense tenir massa en compte el futur. Ara, al contrari, ens toca canviar de filosofia i gestionar els serveis el més eficient possible per tal d’estalviar diners. Dit d’una altra manera: hem d’aconseguir els mateixos serveis amb menys despesa. Això, en una empresa seria: millorar la productivitat.

Gastar-nos menys i tenir el mateix: tan senzill i a l’hora tan complex com això. Però ho anem fet. Mica en mica anem ordenant diferents aspectes del dia a dia de l’ajuntament de Sarrià de Ter que ens permeten ser més eficients en la despesa ordinària. Hem començat amb tres aspectes que poden semblar molt llunyans al conjunt dels ciutadans però que tenen un paper bàsic en el funcionament diari de la casa consistorial. Em refereixo als canvis de contracte amb la Gestoria i Assessoria Laboral, les assegurances municipals i el contracte de telefonia.

Hem millorat les prestacions en els tres àmbits però estalviant-nos diners. Entre tots: uns 22.000 euros cada any. No és poca cosa. Són diners que ens vindran molt bé per poder destinar a d’altres conceptes. I no ha estat excessivament complicat, ha estat simplement una qüestió de negociar-ho bé. El problema era que mai fins ara no s’havia fet. Un exemple clar: el regidor de noves tecnologies es va sorprendre que mai ningú hagués aconseguit, com si ho va fer ell, que les trucades entre telèfons mòbils de l’ajuntament (tots) fossin a cost 0.

Mai fins ara s’havia pensat que ens podíem estalviar diners gestionant millor aquestes petites (però transcendentals coses). Una cosa, que és l’abc més elemental de qualsevol economia. Fins i tot, de les familiars.

Activitats (intenses) de Nadal

2009-01-10T08:49:00.000-08:00

El Nadal, i totes les festes al seu voltant, són dies de treva. Són dies, que tenen un caràcter diferent. Sopar per aquí, dinar per allà. Trobada amb uns, sms de felicitació als altres. Intensa vida familiar, en definitiva. Són dies d’estar recollit a casa i deixar passar les hores, deixar passar la sobretaula, la migdiada i, enguany, la pluja i la fred. A fora, però, més enllà de les condicions climàtiques, també són dies de forta activitat social. A Sarrià sempre. Per aquestes dates ja ens hem acostumat a diferents actes que s’acumulen aquests dies i que fan que desafiem les baixes temperatures per gaudir d’estones amb la resta de sarrianencs i sarrianenques, que com nosaltres, tot juts paeixen l’escudella o els canelons.

Vam començar amb el concert de Nadal. Aquest any, vam celebrar la Trobada de Corals Gironines. El millor que recordo, potser. No només perquè els nostres Cantaires cada vegada són més i millors, sinó perquè a les corals aquesta vegada se li va sumar l’orquestra que va fer una interpretació magnífica. Més que patir per veure tants cantants i músics a sobre l’escenari, vam gaudir de la monumentalitat d’aquest any. Un petit secret: tan interessant va ser el concert, com sentir tots els cantants (i algun espontani que altre) cantant, els cors de Nabuco per exemple, durant el pica a pica.

I en el mateix escenari on la Núria Gibrat dirigia amb molta mà esquerra (i una mica de mà dreta), els i les nostres Cantaires hi apareixien dies després en Lluquet i la Farigola fugin de Sanatassa, Llucífer i les Calderes d’en Pere Botero. Els Pastorets, en definitiva. Què seria del Nadal sense els pastorets? Que serien aquests dies sense la Farigola menjant-se l’esmorzar d’en Jeremies? Tot una tradició que va fent. Avui els que fan de pastorets, demà faran de dimonis. Els angelets del present, en el futur seran protagonistes. I alguns saltaran de l’escenari a la platea. Llei de vida. La qüestió és que aquesta tradició es mantingui i vagin passant els actors i les actrius. Que perduri. I que a més de fer-nos sentir més Nadal hi vagi passant gent. Com els germans Pla, l’Elena Cairó que ja s’havien incorporat al Grup Teatre a les Fosques amb la Rosa Marcos, en Santi Palomeras, en Joan Puigmal i la Rosa Soler. Ja ho diuen els professionals: gran escola de teatre, els Pastorets. I no només ha estat TV3 els que ens han mostrat que els Pastorets poden ser actuals: síntesi de tradició i modernitat són les fures de l’infern ballant el “thriller” de Michel Jackson!

I entretant... la Quina. De línia a línia i de quina a quina totes les tardes entretingudes. Aquest any la UES ha agafat el relleu de la Penya Blaugrana. Igual com els primers amb èxit de gent. Des que l’any passat vam acordar amb la Penya fer-ho a la pista del Pavelló hem millorat en confort, escalfor (que no és broma!) i amplitud. El resultat: una gran participació. Hi vaig ser-hi un parell de dies, sense sort. Alguna quina va caure a la vora, però no pas a mi. Segur que l’any que ve...en qualsevol cas, es de destacar la transició feta: la Penya va donar pas a la UES i el club va respondre. La qüestió important es que l’activitat perduri i no es perdi ara que estava tan ben consolidada.

Són dies de família, però també de comunitat. Especialment pels petits. Uns nens i nenes que picaven amb totes les seves forces el tió del Pla de l’Horta. I tant si va cagar! També es va portar bé el Carter Reial, el Mag Magí que malgrat la pluja (que ens va fer anar al Pavelló) va recollir les cartes que els sarrianencs i sarrianenques van escriure amb tota la il·lusió pels Reis Mags. Uns Reis que van arribar puntualment per ser rebuts a l’Ajuntament. Enguany, ja com l’any passat, amb les seves tendes muntades al Carrer Major on van repartir més obsequis que mai (per més nens i nenes que mai) en un temps record. Per cert, una altra novetat: el flag football. Futbol americà sense contacte, una jornada organitzada per en Manel i que va fer que els hi van anar s'ho passessin d'allò més bé descobrint un nou esport.

Han passat les festes. I mica en mica, anem tornant a la normalitat. Amb la certesa que a Sarrià hi ha tradicions que no cedeixen i que també per Nadal sabem organitzar activitats i viure-les, com dèiem, en comunitat.

Bones Festes, feliç any nou.

2008-12-23T09:58:00.000-08:00

(Nadala feta per la JUDIT RIBAS alumna del CEIP MONTSERRAT, SARRIÀ DE TER)

Arquitectura, ciutat i Sarrià

2008-12-19T11:45:00.001-08:00

(Detall de les Escoles de Sarrià, edifici de Rafel Masó) Foto de Carles Ribera extreta de la web de la Fundació Rafel Masó.

Jo no em sento incòmode quan es parla de ciutat real i s’hi inclou Sarrià. Quan parlem del continu urbà. Quan parlem d’una sola taca. Amb personalitats i identitats diferents, però amb un marc comú de convivència social i econòmica. I sobretot, comunió de projectes de futur. De fet, no hi ha ningú de Sarrià de Ter que vegi en Girona una urbs distant, llunyana, desconeguda. Forma part, també del nostre mapa mental urbà. Qui, des de Sarrià, no parla amb propietat de la Plaça del Mercadal, de la Rambla o de Santa Caterina?. Com si fos part del seu municipi, gairebé. La ciutat són vivències.

La ciutat, doncs, és indefugiblement humana i social (quelcom més intangible) però també és una realitat física. La ciutat són edificis i carrers. I precisament el que fa la nova Guía d’Arquitectura de Girona. Àrea Urbana. Feta per en Josep M. Birulés és resseguir els carrers per destacar-ne els edificis que han comportat un treball arquitectònic més destacable. No tenen perquè ser els més bonics, els més efectistes, els més espectaculars. Així ho diu l’autor, Josep M. Birulés, així ho reafirmava Hèlio Piñón (quin plaer escoltar-los): les millors solucions arquiectòniques són les que moltes vegades s’allunyen de la magnificència. De la grandiositat i fins i tot, la modernitat.

Sigui com sigui, aquesta guia permet (re)descobrir l’arquitectura del nostre entorn. I destacar-ne edificis sarrianencs, també. Entre d’altres, l’empremta que Rafel Massó va deixar al nostre poble. En qualsevol cas, i més enllà del valor acadèmic i cultural que té la guia, m’interessa destacar-ne la seva vocació metropolitana. No és el primer, no serà el darrer, ni probablement tampoc serà el definitiu. Però està clar que és un exercici més de posada en comú dels diferents ajuntaments de l’àrea urbana de Girona per trobar plataformes que ens permetin posar en valor allò que ens és propi i compartit.

En aquest cas, ha estat el Col·legi d’Arquitectes el que ha impulsat aquesta iniciativa. Un paraigües prou prestigiós perquè els ajuntaments de Sarrià, Girona, Salt i Vilablareix ens hi afegíssim. Nosaltres amb una aportació modesta: tan pel que fa al contingut (pocs edificis) com pel que fa al continent (l’ajuda per fer la Guía). A la mesura de les nostres possibilitats, però amb l’ambició de ser un pol més d’aquesta àrea urbana polièdrica, però que ha de ser potent.

Tarda de novembre, el Coro.

2008-12-02T09:56:00.000-08:00

Tarda de novembre. Freda, molt freda. Per fi sembla que arriba amb tota la seva intensitat l’hivern. Som un país de meteoròlegs amateurs, o frustrats com es vulgui dir. Ens agrada parlar del temps, no només veure’l i viure’l (quin remei!) sinó fer-ne qüestió. Tarda freda. M’acosto al Coro per fer el cafè, intento fer-ho sovint. I com sempre hi trobo calidesa. De temperatura és clar, però també humana. I no és un tòpic. Perquè la veritat que la calor d’un poble es viu en gran mesura per aquests petits detalls. Una taula on s’hi fa la butifarra, una tertúlia sobre futbol, el temps o la situació econòmica, ves a saber. Un grup que juga a domino i allà, al fons, jovent que es connecta a internet. I darrera la barra, en Joan que em fa el cafè calent que em convé.

Les imatges de cafè de poble que tinc emmagatzemades a la memòria són molt semblants a les que intento descriure. De fet, al meu cap hi tinc encara gravades les escenes quotidianes que es vivien al Centre. El cafè que s’encarregaven d’atendre els meus avis. Una estufa de llenya central, butaques, botes i fins i tot una jukebox (tot un luxe!). Però sobretot, un lloc de trobada, de tertúlies, de companyia...de poble.

Salvant les distàncies, el temps i les situacions, el Coro ve a ser el mateix. Ha de ser el mateix. No només un cafè, sinó un espai de referència. Per la gent gran especialment, però també per a totes les edats. Necessariament ha d’anar cap a un espai intergeneracional. Avui per avui l’activitat que si fa és molt important. L’Oficina de la Gent Gran i Jubilus ens ajuden a promoure i programar activitats constants que ajuden a treballar la formació cultural, intel·lectual i física fins i tot. L’Esplai de la gent gran hi té la seu i també la seva activitat. Hi fem cine. I exposicions que conviuen amb les cartes, el dominó i els ordinadors. Ordinadors que serveixen per les classes d’informàtica i perquè algú es connecti per llegir el seu correu. Ah, i els diumenges: ball.
En definitiva, aquest és el paisatge humà que ens interessa. Que ens agrada incentivar. El Coro és aquest espai que mica en mica va agafant pes com a lloc a tenir en compte des de molts àmbits: social, cultural i d’oci. Per la gent gran, especialment, i tant que sí! Però no només perquè la nostra voluntat és que de la vida del Coro en gaudeixi tothom. Totes les generacions, totes les edats. És a dir, com un cafè de poble.

Els Espais de la Memòria: el museu d’història de Sarrià.

2008-10-20T04:34:00.000-07:00

Ens reunim amb en Javier Anton Pelayo, historiador sarrianenc i autor del Quadern de la Revista de Girona, dedicat a Sarrià de Ter, per plantejar-li la possibilitat d’impulsar el projecte “Sarrià Terra de Pas”. El propòsit es recuperar (i difondre, sobretot, difondre) els escenaris sarrianencs on s’ha desenvolupat alguns dels episodis més importants de la nostra història. Les excavacions de la Vil·la Romana i la necròpolis visigoda, en són dos de clars, però no ens volem quedar aquí.

Moltes vegades d’allò concret se’n esdevé alguna cosa més general. Més àmplia. Aquest és el cas d’aquest projecte. Que neix de la voluntat d’explicar el perquè hi ha un espai de Sarrià de Dalt que es diu el Pi de la Bateria. I recordar (aquest tipus d’accions han de servir per això, per recordar) que allà, una vegada s’hi va instal·lar una bateria francesa durant els setges de Girona.

I es així, a partir d’aquest element concret, com apareix el concepte dels espais de la memòria. Moltes vegades pensem en la història lligada a monuments, edificis, restes, objectes en definitiva. Però en els darrers temps ha aparegut una nova idea la dels espais protagonistes de la història. Ho destacava en Javier i ho podíem entendre en el Congrés Internacional dels Arxius i els Drets Humans de Sarrià. Que la història no ens hagi deixat quelcom tangible, no vol dir que haguem d'oblidar. Al contrari, precisament perquè no hi ha restes l'esforç ha de ser més gran. I aquesta és precisament la idea. Nosaltres també volem el nostre museu d’història local. Però el volem al carrer. L’objectiu final es que podem recórrer la nostra trajectòria històrica a través dels escenaris a on s’ha viscut. A on s’ha fet.

Ho dèiem: hem començat amb la necròpolis. Hem continuat amb la vil·la romana. Resta pendent, el Pi de la Bateria (nosaltres també hem estat escenari fonamental de la Guerra del Francès!), però també el camí de Sant Jaume (recentment senyalitzat), el Pont de l’Aigua, l’Església de la Misericòrdia, el molí d’en Xuncla, i així, tants altres racons per on s’ha anat definint la vida dels sarrianencs. I a voltes, del país!

Aquest ha de ser el nostre museu d’història. Un museu a l’aire lliure. Un recorregut imaginari per la història a través precisament, d’un recorregut físic pel nostre poble. Acabarem de veure com es concreta a la pràctica aquest projecte. Les bases, però, estan ben assentades.

“Qui no es vulgui mullar, pel Pont de l’Aigua haurà de passar”

2008-09-30T11:02:00.001-07:00

Josep M. Nolla, per la Diada Naccional a Sarrià

Precís, divertit i magistral. “Qui no es vulgui mullar, pel Pont de l’Aigua haurà de passar”. Una conclusió senzilla, però brillant a més de 2000 anys d’història sarrianenca. Amb aquest epitafi, el Dr. Josep M. Nolla posava punt i final a la seva conferència de la Diada d’enguany. I resumia, d’altra banda, la importància estratègica de Sarrià de Ter al llarg dels temps.

Perquè tossuda com pocs, la orografia (malgrat els esforços humans), s’entesta a mantenir-se com és. El Ter no n’és l’excepció. Molt abans que l’home decidís viure’n a recés, el riu ja havia anat configurant aquesta vall a través de la qual els territoris del sud peninsular es connectaven amb l’Europa del nord. I és clar, passa que passaràs, aquesta ruta s’havia convertit, ja en temps dels indigets, en un lloc d’estratègica importància. O d’importància estratègica.

Sigui com sigui, els primers assentaments íbers ja es van localitzar en aquesta zona. I dic zona perquè, tal i com ens va demostrar el Dr. Nolla, no podem parlar de manera aïllada de les restes arqueològiques sarrianenques. De fet, com en tantes altres coses al llarg dels anys, els nostres orígens estan emparentats amb els de Sant Julià de Ramis i, és clar, Gerunda. A grans trets (i que em perdonin els historiadors) el Castellum Fractum de Sant Julià és l’orígen de la Gerunda romana. I precisament són els romans els que van fer de Sarrià de Ter un pas fonamental per a les seves vies, i un lloc on establir-se. D’aquí la vil·la (agrària) romana del Pla de l’Horta.

No vull reproduir la lliçó del Dr. Nolla. No només perquè no en sabria prou, sinó perquè a més a més temps hi haurà per anar-la descobrint. A través de les excavacions que farem al Pla de l’Horta, a la Vil·la Romana i d’aquí a la interpretació que en facin l’equip investigador amb el Lluís Palahí i en Josep M. Nolla al capdavant. El projecte de les excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana és ambiciós. No tan sols perquè inclou (gairebé per primera vegada, com deien en Palahí i en Nolla) la participació de cinc institucions de cop (UdG, Diputació i Ajuntaments de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Vilablareix). No només perquè de bon principi ens plantegem quatre anys d’excavacions i la implicació dels estudiants de la Universitat. Sinó que és ambiciós, sobretot perquè s’inscriu en una idea general de recuperació dels nostres orígens conjuntament amb els de la Gerunda romana.

SARRIÀ TERRA DE PAS

Amb tot, la qüestió es que a casa nostra, a Sarrià, ens servirà com a catalitzador d’un projecte que va més enllà. Va més enllà d’aquestes restes. Va més enllà del que ens pot deparar el subsòl del Pla de l’Horta. Les restes romanes, les visigodes, però també la Via Augusta i el Camí de Sant Jaume, el Pont de l’Aigua (eix fonamental), la fàbrica Mitjans, el Pi de la Bateria i l’Església de la Misericòrdia. Volem recuperar i posar en valor els escenaris de la història Sarrianenca. I de passada posar de relleu el fet de que, de sempre, Sarrià de Ter ha estat una artèria principal on hi ha tingut un paper protagonista tots els corrents que expliquen la història del país.

Catalunya ha estat (i és) un corredor humà i per tant, social, econòmic i cultural. El corredor mediterrani. I dins d’aquest, Sarrià ha estat un punt estratègic de primer ordre. Sarrià de Ter ha estat terra de pas de la història. Per això, el projecte de les Excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana, conjuntament amb els que vindran ens ajudaran a ensenyar-ho i explicar-ho al món. I això ens servirà per saber més (molt més) dels nostres orígens, reforçar la nostra identitat, i no ens enganyem, de fer créixer la nostra autoestima com a poble.

El finançament local

2008-09-15T09:20:00.000-07:00

( l'Acte al Palau de la Generalitat. Foto d'Anna Puig publicada a "El Punt")

“Volem, millor dit, necessitem un millor finançament. El benestar dels sarrianencs d’avui i dels sarrianencs de demà en depèn”, durant el discurs institucional de l’11 de setembre d’enguany, vaig aprofitar per reivindicar des d’una perspectiva molt sarrianenca, la importància vital d’aconseguir un millor sistema de finançament. De fet, el dimarts anterior, dia 10 de setembre, havia assistit com a membre de l’Executiva de l’ACM al Palau de la Generalitat, a un acte amb el President Montilla per reclamar un finançament local (i pel país) adequat.

El món local ens hem unit. Més enllà de les sigles i les directrius poítiques per reclamar el que ens pertoca: més diners. Per això, alcaldes i alcaldesses d’arreu del territori, ens vam aplegar per dir clarament que: “cal una reforma estructural del sistema de finançament dels ens locals que proveeixi de recursos suficients per garantir el compliment del marc competencial real de les corporacions locals”

No en va, els ajuntaments som la primera escala de l’administració. Tal i com diu l’alcaldessa de Ripoll, la Teresa Jordà “som els que oferim i rebem”. Rebem les demandes dels ciutadans i oferim els serveis, molts dels quals s’escaparien de les nostres competències. Malgrat això, malgrat la proximitat, als ajuntaments ens han abocat a ser el germà petit (i pobre) de l’administració. Som, en l’escala político-administrativa, el graó més proper al ciutadà però en canvi, pel que fa a recursos financers som els que estem més lluny. Des que es va eliminar la pràctica totalitat de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE), la nostra capacitat recaptatòria (fer ingressos) s’ha centrat gairebé exclusivament a les llicències d’obres. Dit d’una altra manera: els ajuntaments hem estat obligats a viure del creixement urbanístic. A viure del totxo.

I això no és bo. No només perquè s’han posat tots els ous en un cistell. Sinó perquè a més ens hem vist abocats al creixement (a vegades desmesurat). I tan com això és així, mentre depenguem de la construcció queda clar també que en els anys de creixement immobiliari, hi ha hagut ingressos considerables. Han estat els anys de les vaques grasses, diríem. Una època (que s’ha allargat gairebé una dècada) en que, gràcies a la construcció, els ajuntaments han pogut fer calaix.

Però per contra, quan l’activitat constructiva ha minvat, les hisendes locals se’n han ressentit (i molt). Això ens provoca que avui per avui, amb el grau de serveis i infraestructures que tenim haguem de suportar un sobreesforç econòmic ja que els ingressos han davallat considerablement. En d’altres paraules, hem anat incrementant allò que oferim als ciutadans (això és bo, molt bo) però no hem pogut incrementar les entrades de diners. Hem viscut massa dels vents favorables del mercat. Sense pensar prou en el demà. Vist això, als ajuntaments ens correspondrà fer un pensament i fer, tal i com deia l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder “passar de la cultura de la despesa a la de la gestió”

Per tant, també els ens locals haurem de fer un mea culpa, però sense que això distregui el focus d’atenció real: la distribució dels ingressos estatals. Mentre nosaltres no disposem d’un sistema de finançament adequat no podrem atendre les demandes creixents dels nostres conciutadans.

Miscel•lània post-estiuenca: inicis de curs.

2008-09-05T06:03:00.000-07:00

Per mi, la llum de finals d’estiu és una llum especial. Els dies s’escurcen, però no prou com perquè encara vingui de gust passejar a les tardes o sortir els capvespres. I sentim aquesta espècie de nostàlgia de deixar enrere el bon temps barrejada amb la il·lusió d’un nou curs. Coses del temps, la climatologia i el calendari laboral. Els darrers compassos de l’agost tenen sempre això: la tranquil·litat de l’etapa estival i la el neguit per començar amb les piles carregades la temporada hivernal.

Hem fet vacances, és clar. Hem destinat el poc temps (sempre són curtes) que teníem a descansar, pintar, llegir, fer fotos i sobretot conèixer coses. Que sempre està bé. Algun dia haurem de fer un post per reivindicar l’exercici de badar! També hem aprofitat per “pensar” en tres projectes municipals de llarg recorregut. N’anem assentant les bases i quan toqui en parlarem. D’alguna manera hem anat preparant la tornada a l’activitat plena. Els francòfons tenen un concepte molt marcat per definir això. Per posar nom a aquest trànsit entre la calor, els pantalons curts, les passejades i els gelats i la tornada a la feina, l’escola (i l’estrés): la rentrée. La “reentrada”, doncs. Ben trobat.

I vet aquí que a Sarrià de Ter, la “reentrada” és festiva i dinàmica. Comencem la tardor amb força. Amb empenta. I d’una tirada celebrem la Festa Major, el Critèrium esportiu, la Fira del Paper i la Comercial. És una manera prou contundent de donar el tret de sortida a les temporades esportives, culturals i socials. Fem el canvi de curs, en tots els sentits.

Primer la Festa Major. Puntual i esperada, com sempre. Ja en farem balanç de la Festa, un cop hagi passat. En Jordi Paretas i en Raimon Cros, ja tindran temps, amb totes les entitats, associacions, persones implicades i regidors de valorar-la. De moment però hem començat de manera esplèndida. En Tano i en Jan a dalt el balcó de l’Ajuntament i la Paqui, en Fermí, la Rossor i tots els altres a baix, és a dir, GERDD van inaugurar la Festa 2008. Ens van fer partícips a tots dels seus projectes, els seus objectius i sobretot, la seva empenta.

“Solo quiero fuerzas” diu la cançó dels Magüey. És just el que ens va sembla que reivindicaven en Pla i en Millastres des de la balconada municipal. Força per seguir amb la seva tasca. Força per continuar fent una mica més feliç molta gent. Força per seguir acostant dos móns: Catalunya i Centramèrica. Força perquè Sarrià segueixi essent un poble acollidor, com van dir. I força per seguir portant el nom d’aquest poble arreu.

Jo sé que a en Jan li agrada especialment la cita. Però es que a més crec que descriu perfectament la filosofia de GERD. I potser per això, només potser, la van escriure al Llibre d’Honor de l’Ajuntament: “no hay cosas imposibles sinó hombres incapaces”. Qui ho havia de dir que el mateix Che Guevara sintetitzaria a la perfecció la feina que fan. Em fa sentir especialment orgullós poder haver fet aquest homenatge a aquests amics sarrianencs de naixement, d’adopció i de causa.

I què m’en dieu dels Maguey? El tastet va valer la pena. El dia 10 en tindrem més. Val la pena. De moment, ja hem gaudit dels Fin de Mes (que han millorat, i molt, respecte l’any passat: en seguirem l’evolució), els Gossos i Plouen Catximbes. Un bon cartell per començar la Festa. De fet, així ho devien pensar els molts joves (de Sarrià i de fora) que es van agrupar al Pavelló.

Bé, seguirem la Festa. Seguirem el Critèrium, el Congrés Internacional d’Arxivers, la Fira comercial, etc. hi anirem fent la “reentrada” amb forces i projectes renovats.

Consorci de Benestar: un pas convençut per millorar els serveis socials.

2008-08-02T09:36:00.001-07:00

En Sergi Torrentà, tinent d'alcalde i regidor de serveis socials, ha treballat molt durant els darrers mesos per dissenyar els serveis socials sarrianencs del present i sobretot del futur. Ho sé perquè aquesta ha estat una aposta del govern, però també perquè he participat amb ell de moltes de les negociacions amb el Consorci de Benestar del Gironès, el Consell Comarcal i el mateix departament d'Acció Social de la Generalitat. I ho hem fet amb un objectiu més que clar: millorar l'atenció als sarrianencs i sarrianenques. I per això, no només haviem de reforçar la nostra estructura sinó al mateix temps integrar-nos a una estructura comarcal que ens ha de permetre més i millors recursos.

Però potser cal fer un repàs històric per entendre el perquè és fonamental el pas que vam fer en el passat Ple: signar un conveni entre el nostre ajuntament i el Consorci del Gironès. Bé, fa uns nou anys (jo ja era regidor) l'alcalde Turbau va decidir sortir del paraigües del Consell Comarcal del Gironès pel que fa als serveis socials. Sense entrar a valorar la oportunitat o no de la decisió. El cert és que en aquell moment, els serveis que oferia el Consell no eren el que calia. No tenien ni el ventall ni la intensiat que ens mereixiem els veïns de Sarrià (ep, ni els de la resta de la comarca). Sigui com sigui, amb aquesta opció vam optar per tenir els nostres propis serveis socials.

Amb els anys, el Consell Comarcal del Gironès, conjuntament amb l'ajuntament de Salt va anar definint el Consorci de Benestar de Salt-Gironès. S'ha anat creant una estructura professional destacada, important, amb un bon programa de treball. Però es que a més, la Generalitat ha près els Consorcis comarcals (la unió dels ajuntaments) com a eina necessària per poder desnevolupar els seus programes al territori. Perquè ens entenguem: els diners i ajudes provindran a través dels Consorcis. Difícilment, un únic ajuntament sol podrà accedir als serveis. De fet, els dos sols ajuntaments no integrats al Consorci del Gironès érem Girona i nosaltres. I no cal que comparem les possibilitats de cadascun d'aquests dos ajuntaments.

La principal voluntat nostra. La d'aquest govern era buscar el millor de tenir els nostres propis serveis socials i alhora assegurar-nos el millor de la unió: la força que això comporta. Ho teníem clar. Perquè mantenir-nos com el llogarret gal dels Àsterix i Obèlix no tenia cap sentit perquè en definitiva qui hi surt perdent són els veïns i veïnes de Sarrià. I sinó un exemple claríssim. A partir d'ara, i gràcies a la decisió que hem près les teleassistències per a la gent gran de Sarrià que ho necessiti seran gratuïtes. Fins ara pagaven (les famílies), més de 20 euros per mes.

Aquest és un exemple del què busquem. Ara, ja som dins el Consorci, a prtir d'ara el que ens caldrà es veure en cada cas, en cada programa quina interès i necessitat tenim de sumar esforços amb el Consorci. Perquè hi ha polítiques, com són les de Gent Gran, que des de l'equip de govern hem treballat molt i no volem rebaixar. No ho farem de cap manera. En d'altres casos, hi ha programes que nosaltres encara no hem pogut desenvolupar tant i que els professionals del Consorci i el Consell ens ajudaràn a reforçar.

Aquesta era la nostra aposta. El que volem és millorar el servei per als sarrianencs i sarrianenques. És obvi que sumant el millor nostre i la força del conjunt millorarem. N'estem convençuts. De fet, a part dels atacs personals, l'únic argument polític per criticar el Pacte pel Canvi a Sarrià va ser el que deia que desmantellaríem els Serveis Socials. Era ridícul pensar que això seria així, però es que ara més que mai, no només es demotra que això no és així sinó que al contrari: anem a més. Reforcem allò que algú deia que seria el més perjudicat del pacte.

Ratafia

2008-07-07T00:21:00.000-07:00

La tarongina, la flor de saüc i la nepta són herbes de la ratafia. Les recollim a Sarrià de Ter pels volts de Sant Joan. La menta romana, el botonet i el cap d’ase. Enguany no vaig poder acompanyar les “meves” mestres ratafiaires (i Dones més que mai) pels paratges de Sarrià de Dalt on recollim els apreciats ingredients. Herba del Traïdor, de Sant Joan i flor de magraner. Sort en vaig tenir de la Joana Rosdevall, que del seu jardí botànic em va proporcionar els manats suficients. Heu olorat mai les plantes aromàtiques just després de collir-les? M’haig de confessar ratafiaire. No fa pas massa, uns quatre anys, que en faig de Ratafia. Es com tot, que diria la meva àvia: a vegades surt millor, a vegades pitjor. Tan se val. Perquè per mi més important que el resultat final és el procés. Té quelcom que ve directament del món de les bruixes. El solstici d’estiu, les herbes remeieres, l’anís i au: quaranta dies a sol i a serena. Quaranta. I encara més, té quelcom que ens lliga directament als nostres avantpassats. Lavanda, romaní i llorer.

La meva àvia en feia de ratafia. I s’havia perdut. Perquè a casa ningú més s’hi havia posat fins que jo, amb l’ajuda i els consells de la meva sogra, m’hi vaig aficionar. Ble de paret, pètals de rosa i farigola. No es pas comú, segurament, però a Sarrià és una tradició que va a més. Tenen èxit l’Assumpció, la Joana, la Pepita i companyia en les seves sortides. Perquè hi ha gent (dones i homes) de totes les edats. I això val la pena. Perquè som uns quants els que ens hi aficionem. I anem seguint la tradició. I la gent en veu o en torna a veure. I això, amb moderació és bo. Perquè ens entronca amb la vegetació, amb el paisatge, amb la terra. Ens transporta a una altra manera de fer: casolana i amb paciència. Ens connecta amb les nostres arrels. I potser sí que hi busquem massa significat a un vaset de licor. Però que important seria que darrera d’aquesta beguda hi hagués una explicació i una història. A Sarrià fem ratafia. I la fem bé! I sinó que ho preguntin als del Concurs de Santa Coloma de Farners. Enguany, una sarrianenca o un sarrianenc es tornarà a endur el primer premi. Clau, pinya tendra i cua de cavall. Ep, i les nous verdes!

Joaquim Vila i Carreras

2008-06-11T01:47:00.000-07:00

Els Regidors de Sarrià de Ter amb els representants de Gelida, Capellades, Sant Joan,

Flaçà i la Riba, davant el Carrer Sant Joan les Fonts.

El meu besavi es deia Joaquim Vila i Carreras. Era nascut a Sant Joan les Fonts (Garrotxa) i després de passar per Bonmatí i València va viure a Gelida (Alt Penedès) on treballava de maquinista a La Gelidense, una de les fàbriques de paper d'aquest municipi . L'any 1935, en plena República, amb la meva besàvia i els seus dos fills ( la meva àvia i el seu germà), van arribar a Sarrià de Ter. Provenia, és clar, del món paperer i arribava al nostre poble per ser el nou encarregat general de la fàbrica que en Paulí Torras i els seus fills, Joan i Francesc, posaven en marxa. La Torras Hostench, s'iniciava doncs, amb un director provinent de Gelida.

I no es pas per parlar del meu besavi, ni per recordar la història dels Torras que volia fer aquesta petita referència biogràfica. Aquest només és un exemple del lligam, més que evident, que la indústria paperera ens ha generat amb altres parts del país. Les arrels familiars i els lligams personals són potser, el cas extrem. Però de totes maneres, està clar que els punts en comú (des d’un punt de vista econòmic i social) amb altres municipis amb indústria paperera són molts.

Hem compartit realitat econòmica. Hem compartit estructura social. Hem compartit preocupacions i realitats. Hem tingut, en part, vides paral·leles. Avui, que el pes de la indústria del paper ha canviat i no ens enganyem, s’ha reduït, tenim en comú la voluntat de recordar amb orgull el nostre passat industrial. Els nostres orígens són els que són. I lluny de ser una molèstia o fins i tot un element verg onyant (qui no recorda encara els comentaris sobre el fum i la pudor) han de ser l’element catalitzador per recuperar el nostre patrimoni comú. Per recuperar la nostra història.

Entendre-ho així i canviar de xip per donar la volta a com sempre havíem viscut el nostre passat i present, va ser una bona aposta –ajudada és clar, pel tancament de la planta de cel·lulosa-. I es partint d’aquesta base que el 1999 ens vam agermanar amb Capellades i ara, el 2008, hem inaugurat 5 carrers dedicats a municipis paperers.

El passat 31 de maig, els representants dels ajuntaments de Capellades, Gelida, Sant Joan les Fonts, Flaçà i la Riba, van compartir amb nosaltres la festa de benvinguda d’aquests nous carrers (i nou sector) al nostre poble. Amb tots hi compartim, com dèiem, bona part dels elements d’un passat industrial i avui, inquietuds, interessos i encara més: un trosset del nostre poble. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona aprofundir en les nostres arrels. I fer xarxa temàtica (en aquest cas de municipis paperers), és també una manera de redescubrir-se un mateix.

És per això que per mi l’acte del passat 31 de maig té tanta significació. Perquè amb un sol gest hem lligat dos conceptes. Per una banda la modernitat i la millora de Sarrià de Ter. Hem inaugurat un nou sector. Una nova part d’expansió del poble. El poble progressa i avança amb nous horitzons, nous veïns, nous serveis. I per altra banda, això ho fem en un lloc carregat d’història i absolutament lligat a la nostra tradició paperera: el Camp dels Socs. Hem posat un peu en el present i futur del poble, però també amb les arrels enclavades en el nostre passat. I ho hem fet cultivant els llaços de germanor amb els pobles paperers que ens acompanyen en aquesta aventura de dignificar la nostra trajectòria com a poble.

Es per tot plegat que em sento orgullós d’haver pogut participar en aquest gest. Es per tot plegat, que n’estic convençut, en Francesc Vila i Carreras, estaria satisfet de veure com hem evolucionat.

Sa Balanguera i l'Homenatge de la Vellesa.

2008-06-03T08:41:00.000-07:00

Sóc de l’opinió que l’Homenatge a la Vellesa és una de les festes més maques que fem a Sarrià de Ter. No ho dic només perquè ens apleguem més de 500 persones en una de les jornades més festives i agradables que vivim a Sarrià. Sinó també pel que representa. Homenatjar la gent gran és un senyal de civilització. És un senyal de respecte pels nostres orígens. De respecte per nosaltres mateixos. Es per això que cal destacar la pensada que, ara fa 36 anys, van tenir un grup de veïns per homenatjar una altre grup de veïns (els més grans).

Ens vam llevar amb un dia no gaire indicat (plovia, com pràcticament cada dia d’aquesta primavera poc usual), però el dia va ser excepcional. La veu dels Cantaires de Sarrià (jo ja li dic sempre a l’Assumpció Viñals: progressen molt adequadament) es va escampar per tota l’Església. Escoltar cant coral en un àmbit com el de la Parròquia de la Mare de Déu de la Misericòrdia va ser un plaer dominical. Continuava plovent i vam mullar-nos per arribar al Pavelló. On les darreres reformes i el parament del dinar es conjuntaven perfectament per fer un escenari de gala.

En Sergi Torrentà, feia de mestre de cerimònies. Ha treballat. Han treballat des de Serveis Socials per millorar. Perquè cada any sigui una Festa més lluïda. I per això no podia faltar en Pere Coll, l’Esteve Pineda (es noten els anys de Teatre i l’ànima de showman), en Lluís Torner i la Dolors Xabé. “Girant l'ullada cap enrera, guaita les ombres de l'avior.I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor”. Molt ben escollida La Balanguera, que va recitar (de memòria!!!) la Dolors, com a símil i imatge de la vellesa. Del pas per la vida. Anar filant, anar teixint. I els homenatjats: tots, es clar. Els que hi eren de nou i els que malauradament no ens van poder acompanyar (tots els tenim al cap, tots els tenim al cor). I en d’ells en Joaquim Ramírez de Cartagena, l’Anna Verdaguer Dorca (suposo que no s’enfadarà si li dic l’Annita Mera) en Rafael Carreras i en Miquel Resplandis. Tots ells van ser els que van ser els símbols de l’homenatge, com deia, a la nostra pròpia trajectòria com a poble. I aquesta és precisament l’essència de la Festa: que els més joves, agafem el relleu i cada any reconeixem la vida d’esforç, treballi dedicació dels nostres avis i àvies. “De tradicions i d'esperances, teix la senyera pel jovent” .

Sarrià de Ter: ara que fa 25 anys (article publicat al Diari de Girona)

2008-05-22T05:13:00.001-07:00

ROGER TORRENT* Vint-i-cinc anys és una edat en que un comença a assentar les bases del que serà la seva vida adulta. És un moment en què es va deixant enrere l'ímpetu de la joventut per començar a entrar en la serenor i experiència de la maduresa. Aquest també és el procés que ha viscut el nostre poble en aquest quart de segle que va des de la segregació de Girona fins avui. DE L'ANY 1983 ENÇÀ, les circumstàncies, les preocupacions i les prioritats, fins i tot el paisatge físic i humà, han canviat. Sarrià de Ter ha viscut una de les transformacions més grans que hagi pogut viure cap altre municipi del nostre entorn. Hem estat capaços de canviar la nostra imatge i la nostra manera de viure. A mesura que el poble creixia s'anaven consolidant les infraestructures bàsiques i amb aquests fonaments es creava una xarxa d'equipaments i serveis que han anat millorant la nostra qualitat de vida. Per dir-ho ras i curt: hem estat capaços de canviar el nostre destí com a poble. Com molt bé diu la Raimunda Coll (qui va ser l'ànima de l'ajuntament durant molt temps), els anys de l'annexió van ser la nostra particular transició política. Es va anar gestant el que després ha esdevingut l'ajuntament democràtic i modern. D'alguna manera, es va aprendre a utilitzar la nostra pròpia autonomia local en termes de gestió quotidiana. El que ha vingut després, ja se sap, ha estat la consolidació del que s'ha gestat durant dècades: la nostra identitat i un nivell de serveis important. Això ha estat mèrit, tal com insisteix en Quim Rodríguez, dels diferents consistoris i societat civil sarrianenca. A l'hora de fer balanç (vint-i-cinc anys és una bona excusa per fer-ho), hem de ser conscients que el període de l'annexió també va tenir conseqüències positives. Vam heretar serveis i obres que d'altra manera ens hagués costat molt aconseguir. O fins i tot, no tindríem. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la part de l'haver del que va suposar ser una part de Girona. No podem ni volem negar-ho. Sigui com sigui, la presència constant de la ciutat ens ha condicionat. Més enllà de la relació administrativa que haguem pogut tenir, està clar que formem part d'una mateixa realitat social. Salt, Girona i Sarrià de Ter vam ser un dia una mateixa cosa. Ara, partint de la nostra autonomia hem de trobar espais de confluència i cooperació per crear una Àrea Urbana real i efectiva. L'àrea dels serveis comuns. Aquest és, indefugiblement, el futur que ens espera.Si aquests vint-i-cinc anys que avui celebrem han estat els de la consolidació municipal, els que vénen han de ser els de la construcció metropolitana. Estem condemnats a enten?dre'ns. Vam ser la "núvia de Girona", ara hem festejar-nos. Hem de ser capaços de trobar espais de mutu acord on podem conviure amb respecte i entesa. Dialogant constantment. Aquesta és la base de les relacions duradores i productives. * Alcalde de Sarrià (ERC)

Cuba i les seves circumstàncies (canviants).

2008-05-15T02:02:00.000-07:00

El viatge amb GERD a Cuba ha estat una oportunitat en tots els sentits (ho deia en el post " De Sarrià a Holguin" del 18/04/2008). No només per veure i viure la feina de GERD. Ha estat també una manera de recollir un repte: el que ens toca assumir ara a nosaltres. Ha estat, en definitiva, una sort poder-hi ser. També perquè hem viscut una realitat, la cubana, en un període d’immensa transformació. De canvis –alguns- i d’expectatives –moltes més -.

En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I es des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.

Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una més real i una altra que tindria una lectura més d’entre línies, podríem dir.

D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I es per això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació. Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res -des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.

Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil). I la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.

Aquests elements, sense cap mena de dubte formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra. A partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet es que de manera més o menys explícita reconeixen les necessitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitja de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.

Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I en la qual, la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I es en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi. Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè es d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una la franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que es la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.

Acte del 25è aniversari de la nostra (recuperada) independència.

2008-05-10T10:30:00.000-07:00

Era una obligació institucional. Però també moral. Celebrar el 25è aniversari de la recuperació de la nostra independència era imprescindible. Teníem molt clar que hi ha coses que cal recordar i celebrar. Teníem molt clar que calia un homenatge institucional a tots els homes i dones que no només van treballar aferrissadament per defensar i aconseguir la nostra autonomia local, sinó que han destinat bona part del seu temps i les seves energies en millorar les condicions de vida del nostre poble. Dels sarrianencs i sarrianenques.

De fet, recordar l’annexió a Girona i la posterior independència, són un pretext per recordar el nostre passat més recent i fer balanç del que ha suposat per nosaltres aquest darrer quart de segle. I de l’anàlisi, n’ha de sortir per força una lectura positiva. Hem passat dels primers anys d’ajuntaments democràtics en que es van assentar les bases de la vida municipal. Tal i com insistien els protagonistes de la nostra “particular transició política” Quim Rodríguez, Josep Cros o Guillem Ramos, els anys que van des del 76 fins al 1983 van ser els anys en que es van posar els fonaments de les obres, serveis i equipaments que hem anat aconseguint posteriorment.

En tots aquests anys hem aconseguit canviar radicalment la nostra imatge, la nostra realitat, el nostre destí. Una transformació que no té comparació en el nostre entorn. I que es va començar a gestar en els anys “gironins” a través de la força, la voluntat i les ganes de progressar del Consell Municipal i de les entitats, associacions i veïns que es van arremangar per dotar a Sarrià de Ter dels serveis que li calien. Serveis del s.XX.

Ara, a nosaltres ens pertoca aconseguir gaudir dels serveis del s. XXI. I en aquest sentit, crec fermament que els serveis del futur seran metropolitans o no seran. Estic convençut que si aquests darrers vint-i-cinc anys han estat, per Sarrià, els de la consolidació municipal, els propers seran els de la construcció metropolitana. Ens hem de convertir en la veritable nuvia de Girona, que deia l’alcalde Ribot.

Sigui com sigui estic molt satisfet, pel fet de ser alcalde, d’haver pogut participar d’aquest homenatge a als homes i les dones que han fet de Sarrià de Ter el que és avui. La Sole Muñoz, en Josep Cros, en Guillem Ramos, en Martí Ballada, en Just Casero, en Quim Rodriguez, en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nico Pichardo han tingut el seu merscut reconeixement. Per molts anys! i Visca Sarrià de Ter!

De Sarrià a Holguin.

2008-04-18T02:28:00.000-07:00

Ser alcalde m’ha permès moltes coses. Una de les que guardaré per sempre és la lliçó que he rebut aquests dies que he acompanyat al grup de GERD a Cuba. Com se sap, hem inaugurat la fàbrica de implements ortopèdics d’Holguin. Però també hem tingut la oportunitat de conèixer de primera mà tots els projectes (que no són pocs) que el Grup té a l’arxipèlag antillà i d’establir contactes amb les autoritats locals i regionals. Tota una fructífera experiència.

I la lliçó? Doncs conèixer una mica més, que fan aquest grup de conciutadans. De fet, ja ho diuen, ja, que moltes vegades cal sortir a fora per valorar el que es té a casa. Veritablement és així, perquè ens hem d’enganyar. Però aquí no parlo tan de les diferències catalano-cubanes (ja ho farem) com de la tasca que promouen els amics de GERD.

Per explicar-ho podria caure en el tòpic. En la retòrica fàcil i complaent. En la lloança excessiva o fins i tot en el llenguatge del políticament correcte. Mil coses que sonarien poc creïbles o exagerades. Intentaré no fer-ho. Només vull dibuixar, si en sóc capaç, la fortalesa, la voluntat i l’empenta que en Tano, en Jan, en Fermí i la Rossor, la Paqui i la Pili i tots els que treballen des del despatx del Carrer Firal despleguen in situ.

Independentment de les obres. Més enllà dels projectes. M’agrada destacar la determinació d’aquest grup. Insisteixo, deixant de banda els objectius plantejats i aconseguits (tan lloables) vull destacar el que he tingut oportunitat de veure en part: el camí que porta a aquestes fites. O com secundaria Kavafis, en aquest cas, tan important com el destí és el propi viatge.

Val a dir que només hi ha dues maneres de fer les coses: bé i malament. Això és així en tots els àmbits de la vida, també en el de la cooperació. I es que des del meu punt de vista (recolzat per l’experiència cubana), cooperació no vol dir voluntarisme. En aquest camp no hi té cap paper l’actitud una mica ingènua del “farem el que podrem”. En el cas de GERD –ho he viscut- cooperació vol dir professionalitat (en el millor sentit del terme), gestió efectiva i perquè no: disciplina.

De fet, les persones que formen GERD tracten als seus interlocutors (sigui qui sigui) igual que els agrada que els tractin a ells, igual que ens agrada que ens tractin a tots: de tu a tu. D’igual a igual, sense compassió. I es partint d’aquesta idea que, si convé, es queixen davant de les institucions cubanes quan les coses no es fan bé. O renyen als treballadors de la fàbrica si les coses no van com haurien de fer-ho. Una actitud encertada. Com diu el Che en la cita que presideix l’entrada a la fàbrica d’Holguin: “no hi ha objectius impossibles, sinó homes incapaços”.

Doncs això: capacitat. Capacitat no només per plantejar-se grans reptes sinó capacitat per afrontar-los. Hi ha hagut molt d’esforç darrera. Però també hi ha hagut la dolça felicitat de veure els objectius acomplerts. I en el camí també s’ho han passat bé. Els agrada –els entusiasma, diria jo- el que fan. Però això no vol dir que sigui una feina fàcil. Al contrari. Per tothom seria una empresa difícil, per ells potser encara més. I ara no es qüestió de parlar de mèrits sinó d’interpretar quin és el millor reconeixement possible a aquesta tasca. Per mi, està clar, es continuar col·laborant amb GERD. No només en general sinó específicament amb els projectes a Aguacatán (amb qui estem agermanats). Des de l’ajuntament treballarem amb ells en aquesta direcció. Espero que de la mateixa manera que nosaltres hem sigut incorporats en els projectes de GERD, molta altra gent es pugui afegir a la feina de millorar les condicions de vida dels discapacitats (i no) de l’altra banda de l’Atlàntic.

ps.- El diari Victoria de la Isla de la Juventud es fa ressò de la nostra visita: http://www.victoria.co.cu/Html/pineras/pineras(411)03-04-2008.html

PUOSC: 2.024.796,26 € per Sarrià

2008-04-12T12:11:00.000-07:00

En el darrer número del Parlem de Sarrià exposava les prioritats del govern municipal per la present legislatura. Desgranàvem els projectes de magnitud, aquells que per força necessiten altres fonts de finançament que no siguin exclusivament les municipals. Dit d'una altra manera, són les grans obres locals per les quals hem de trucar a la porta de la Generalitat.

Doncs bé, aquesta setmana ha sortit publicat la resolució del Pla Únic d'Obres i Serveis (POUSC) del Departament de Governació de la Generalitat. Aquesta és la eina principal que tenim els ajuntaments per poder afrontar projectes importants a nivell econòmic. I nosaltres, per aquesta convocatòria havíem sol·licitat 2.024.796,26 € dels quals se'ns han concedit 854.853,90 €, cosa que suposa 280.000 euros més que la convocatòria passada (2004-2007).

Hem aconseguit més diners en total que la passada legislatura. Però també més percentatge ja que el que se’ns finança representa un 42% dels projectes mentre que l’anterior, va suposar un 35% de les obres sol·licitades. Així per tant, podem dir que el PUOSC 2008-2012 ha suposat una bona notícia per Sarrià de Ter. Les dades (que sempre són el millor indicador), senyalen que hem encertat a l’hora de presentar els projectes, i encara més, a l’hora de com presentar-los.

La veritat es que el PUOSC és un element importantíssim per la vida econòmica dels ajuntaments. Sense aquest Pla, difícilment podríem fer obres com el Pavelló municipal, la biblioteca, o la reforma del Carrer Major, per posar alguns exemples que han estat pagats en part gràcies a la Generalitat. És una gran ajuda per a les nostres arques. Però no ens confonem. Més que una solució, el PUOSC, representa un repte. Perquè amb els diners concedits (esperem que a través de les al·legacions en podem aconseguir més), tenim resolt el 42% del finançament dels projectes presentats. Ens cal trobar la resta, aquest 58%.

És lògic. Perquè de fet, aquest Programa és per recolzar l’ajuntament. No per subsidiar-lo. Ara ens toca, doncs, de la mateixa manera que hem sabut presentar bons projectes, trobar els diners que ens calen per acabar la Biblioteca Municipal, la Reforma del Carrer Major i la millora de l’Ajuntament, que són els projectes que ens han estat escollits.

En definitiva, cal que planifiquem bé. Cal que trobem els mitjans necessaris per acabar projectes iniciats i obres noves. Aquesta és part de la feina que hem de fer aquesta legislatura i que ja hem començat. I hem començat bé.

PUOSC 2008-2012 a Sarrià de Ter:

- any 2009: “Millora de les xarxes de serveis i adequació del carrer Major”: 354.853,90 €
- any 2010: “Reforma parcial de l'edifici de l'ajuntament”: 100.000 €
- any 2012: “Auditori i tancaments exteriors dels espais de difusió de les arts visuals i museu”: 400.000 €

* per veure més: http://www.gencat.net/sial/nou_puosc/plani_08_12_catalunya.pdf

Armes de dona

2008-03-13T03:38:00.001-07:00

“Armes de Dona” és el títol d’una pel·lícula. La que va servir per tancar la setmana que hem destinat a celebrar el dia de la dona treballadora. El 8 de març coincidia amb la jornada de reflexió electoral i l’aniversari de la Mercè, la Pilar, la Teresa, la Margarita i la Francesca les cinc dones que han estat la imatge (i homenatge) de les jornades d’enguany. Per ser estrictes, doncs, el dissabte era el dia. Ara bé, la Dolly -regidora de la dona- i la Comissió de la Dona van decidir que els actes s'allargarien tota la setmana. Cinema, dinar, teatre, taula rodona, fotos, Escola, vídeo, etc. tot ho vam impregnar del lila reivindicatiu i compromès.

És important, està clar, compaginar la reflexió amb els actes lúdics i festius. I la mostra: el dissabte. Després del dinar de dones, teatre de contingut. “Tres cadires”, l’obra programada per en Sergi Torrentà va servir per tancar de manera excel·lent –jo diria- un nou 8 de març. Tres dones, les tres a la trentena, amb tres formes de veure el món i les relacions de parella. Tres dones que a mesura que passa l’obra aprofiten per descobrir-se. Segurament tots plegats vam aprofitar, també, per redescobrir-nos. Perquè, cal reconèixer que aquesta és una data no només per a la reivindicació sinó també per a la celebració orgullosa de la pròpia identitat. Queda molt camí per fer. I ho dic jo que, essent un home, segurament només puc figurar-me una part del que és la lluita femenina. En qualsevol cas, la taula rodona protagonitzada per la Mercè Lladó, l'Esperança Permanyer, la Glòria Poyatos i la Maria Rosa Agustí va servir per posar sobre la taula només alguns dels problemes de les dones d’avui. Una gamma de conflictes que essencialment es resolen en un sol propòsit: la igualtat.

Les dones d’avui, doncs, ens van saber exposar què suposa avui ser dona. Difícilment, però es pot entendre l’evolució del gènere sense veure el camí que suposa passar de les dones d’ahir a les dones d’avui. D’això se’n van encarregar els alumnes del CEIP Montserrat, l’Ateneu Jove i l’exposició de les dones pioneres. Una part del trajecte, en queda molt per fer. En fi, tal i com diu la banda sonora d’Armes de Dona: deixeu que el riu segueixi el seu curs.

Totes les edats de Sarrià. Ara que fa 25 anys.

2008-03-06T05:00:00.001-08:00

Foto de Manel Lladó (El Punt)

Aquest 3 de març passat es van complir 25 anys del retorn a la independència de Sarrià. Fer anys sempre és un motiu d'orgull (passar els dies i créixer amb el temps, no és sempre senzill) però també és una bona excusa per recordar. És un pretext més que acceptable com per fer balanç. I un quart de segle és ja una edat com per plantejar-se certes coses.

Amb aquest objectiu el diari El Punt ens va citar als exalcaldes democràtics i a mi per parlar d'aquests vint-i-cinc anys. Quatre veus dels que hem viscut -d'una manera o altra- el procés que ens ha dut fins aquí. En Jordi Cañigueral protagonista actiu (amb els altres membres del Consell) del procés de segregació i de les primeres passes del nou Sarrià de Ter. En Josep Turbau, l'alcalde del creixement i l'assentament. En Nico Pichardo, l'alcalde de la transició de l'ahir a l'avui. I jo com alcalde actual i a qui li toca gestionar el present i sobretot encarar el futur.

De fet, el recorregut va ser per totes les edats de Sarrià. Es veritat que Sarrià de Ter no té només 25 anys i que el repàs històric hauria de ser molt més llarg. Parlar del que som avui sense referir-nos, com a mínim, al que ha sigut el segle XX, no seria just. Però tampoc seria de rebut no acceptar que aquests d'independència han servit -al igual que la resta de municipis- per afiançar la democràcia, els ajuntaments i les polítiques locals. Podríem dir, i aquesta va ser una clara coincidència, que han estat els anys que ens han servit per sentar les bases dels serveis i els equipaments que avui tenim. Dels que avui gaudim.

Per dir-ho d'alguna manera, no vam començar de zero, però gairebé. Hem passat de l'asfaltat de carrers i la construcció de clavegueram al Coro i l'Escola Bressol. Dels camps a la urbanització del Pla de l'Horta. De l'ambulatori al CAP, del paper a la web. Han estat els anys que ens han portat des dels passos tímids i una mica impetuosos propis d'algú que deixa la pubertat i s'endinsa al món dels adults als passos més serens però també més determinants del que entra a la maduresa. Vint-i-cinc anys és una edat on els fonaments dels nostres projectes vitals ja estan construits i es depèn de com els gestionem, que encararem millor o pitjor les dècades que venen. De la història sempre en sorgeixen reptes. D'aquests vint-i-cinc anys en neixen projectes de futur.

Per molts anys, Sarrià de Ter!