Miscel•lània post-estiuenca: inicis de curs.

Per mi, la llum de finals d’estiu és una llum especial. Els dies s’escurcen, però no prou com perquè encara vingui de gust passejar a les tardes o sortir els capvespres. I sentim aquesta espècie de nostàlgia de deixar enrere el bon temps barrejada amb la il·lusió d’un nou curs. Coses del temps, la climatologia i el calendari laboral. Els darrers compassos de l’agost tenen sempre això: la tranquil·litat de l’etapa estival i la el neguit per començar amb les piles carregades la temporada hivernal.

Hem fet vacances, és clar. Hem destinat el poc temps (sempre són curtes) que teníem a descansar, pintar, llegir, fer fotos i sobretot conèixer coses. Que sempre està bé. Algun dia haurem de fer un post per reivindicar l’exercici de badar! També hem aprofitat per “pensar” en tres projectes municipals de llarg recorregut. N’anem assentant les bases i quan toqui en parlarem. D’alguna manera hem anat preparant la tornada a l’activitat plena. Els francòfons tenen un concepte molt marcat per definir això. Per posar nom a aquest trànsit entre la calor, els pantalons curts, les passejades i els gelats i la tornada a la feina, l’escola (i l’estrés): la rentrée. La “reentrada”, doncs. Ben trobat.

I vet aquí que a Sarrià de Ter, la “reentrada” és festiva i dinàmica. Comencem la tardor amb força. Amb empenta. I d’una tirada celebrem la Festa Major, el Critèrium esportiu, la Fira del Paper i la Comercial. És una manera prou contundent de donar el tret de sortida a les temporades esportives, culturals i socials. Fem el canvi de curs, en tots els sentits.

Primer la Festa Major. Puntual i esperada, com sempre. Ja en farem balanç de la Festa, un cop hagi passat. En Jordi Paretas i en Raimon Cros, ja tindran temps, amb totes les entitats, associacions, persones implicades i regidors de valorar-la. De moment però hem començat de manera esplèndida. En Tano i en Jan a dalt el balcó de l’Ajuntament i la Paqui, en Fermí, la Rossor i tots els altres a baix, és a dir, GERDD van inaugurar la Festa 2008. Ens van fer partícips a tots dels seus projectes, els seus objectius i sobretot, la seva empenta.

“Solo quiero fuerzas” diu la cançó dels Magüey. És just el que ens va sembla que reivindicaven en Pla i en Millastres des de la balconada municipal. Força per seguir amb la seva tasca. Força per continuar fent una mica més feliç molta gent. Força per seguir acostant dos móns: Catalunya i Centramèrica. Força perquè Sarrià segueixi essent un poble acollidor, com van dir. I força per seguir portant el nom d’aquest poble arreu.

Jo sé que a en Jan li agrada especialment la cita. Però es que a més crec que descriu perfectament la filosofia de GERD. I potser per això, només potser, la van escriure al Llibre d’Honor de l’Ajuntament: “no hay cosas imposibles sinó hombres incapaces”. Qui ho havia de dir que el mateix Che Guevara sintetitzaria a la perfecció la feina que fan. Em fa sentir especialment orgullós poder haver fet aquest homenatge a aquests amics sarrianencs de naixement, d’adopció i de causa.

I què m’en dieu dels Maguey? El tastet va valer la pena. El dia 10 en tindrem més. Val la pena. De moment, ja hem gaudit dels Fin de Mes (que han millorat, i molt, respecte l’any passat: en seguirem l’evolució), els Gossos i Plouen Catximbes. Un bon cartell per començar la Festa. De fet, així ho devien pensar els molts joves (de Sarrià i de fora) que es van agrupar al Pavelló.

Bé, seguirem la Festa. Seguirem el Critèrium, el Congrés Internacional d’Arxivers, la Fira comercial, etc. hi anirem fent la “reentrada” amb forces i projectes renovats.

Consorci de Benestar: un pas convençut per millorar els serveis socials.

En Sergi Torrentà, tinent d'alcalde i regidor de serveis socials, ha treballat molt durant els darrers mesos per dissenyar els serveis socials sarrianencs del present i sobretot del futur. Ho sé perquè aquesta ha estat una aposta del govern, però també perquè he participat amb ell de moltes de les negociacions amb el Consorci de Benestar del Gironès, el Consell Comarcal i el mateix departament d'Acció Social de la Generalitat. I ho hem fet amb un objectiu més que clar: millorar l'atenció als sarrianencs i sarrianenques. I per això, no només haviem de reforçar la nostra estructura sinó al mateix temps integrar-nos a una estructura comarcal que ens ha de permetre més i millors recursos.

Però potser cal fer un repàs històric per entendre el perquè és fonamental el pas que vam fer en el passat Ple: signar un conveni entre el nostre ajuntament i el Consorci del Gironès. Bé, fa uns nou anys (jo ja era regidor) l'alcalde Turbau va decidir sortir del paraigües del Consell Comarcal del Gironès pel que fa als serveis socials. Sense entrar a valorar la oportunitat o no de la decisió. El cert és que en aquell moment, els serveis que oferia el Consell no eren el que calia. No tenien ni el ventall ni la intensiat que ens mereixiem els veïns de Sarrià (ep, ni els de la resta de la comarca). Sigui com sigui, amb aquesta opció vam optar per tenir els nostres propis serveis socials.

Amb els anys, el Consell Comarcal del Gironès, conjuntament amb l'ajuntament de Salt va anar definint el Consorci de Benestar de Salt-Gironès. S'ha anat creant una estructura professional destacada, important, amb un bon programa de treball. Però es que a més, la Generalitat ha près els Consorcis comarcals (la unió dels ajuntaments) com a eina necessària per poder desnevolupar els seus programes al territori. Perquè ens entenguem: els diners i ajudes provindran a través dels Consorcis. Difícilment, un únic ajuntament sol podrà accedir als serveis. De fet, els dos sols ajuntaments no integrats al Consorci del Gironès érem Girona i nosaltres. I no cal que comparem les possibilitats de cadascun d'aquests dos ajuntaments.

La principal voluntat nostra. La d'aquest govern era buscar el millor de tenir els nostres propis serveis socials i alhora assegurar-nos el millor de la unió: la força que això comporta. Ho teníem clar. Perquè mantenir-nos com el llogarret gal dels Àsterix i Obèlix no tenia cap sentit perquè en definitiva qui hi surt perdent són els veïns i veïnes de Sarrià. I sinó un exemple claríssim. A partir d'ara, i gràcies a la decisió que hem près les teleassistències per a la gent gran de Sarrià que ho necessiti seran gratuïtes. Fins ara pagaven (les famílies), més de 20 euros per mes.

Aquest és un exemple del què busquem. Ara, ja som dins el Consorci, a prtir d'ara el que ens caldrà es veure en cada cas, en cada programa quina interès i necessitat tenim de sumar esforços amb el Consorci. Perquè hi ha polítiques, com són les de Gent Gran, que des de l'equip de govern hem treballat molt i no volem rebaixar. No ho farem de cap manera. En d'altres casos, hi ha programes que nosaltres encara no hem pogut desenvolupar tant i que els professionals del Consorci i el Consell ens ajudaràn a reforçar.

Aquesta era la nostra aposta. El que volem és millorar el servei per als sarrianencs i sarrianenques. És obvi que sumant el millor nostre i la força del conjunt millorarem. N'estem convençuts. De fet, a part dels atacs personals, l'únic argument polític per criticar el Pacte pel Canvi a Sarrià va ser el que deia que desmantellaríem els Serveis Socials. Era ridícul pensar que això seria així, però es que ara més que mai, no només es demotra que això no és així sinó que al contrari: anem a més. Reforcem allò que algú deia que seria el més perjudicat del pacte.

Ratafia

La tarongina, la flor de saüc i la nepta són herbes de la ratafia. Les recollim a Sarrià de Ter pels volts de Sant Joan. La menta romana, el botonet i el cap d’ase. Enguany no vaig poder acompanyar les “meves” mestres ratafiaires (i Dones més que mai) pels paratges de Sarrià de Dalt on recollim els apreciats ingredients. Herba del Traïdor, de Sant Joan i flor de magraner. Sort en vaig tenir de la Joana Rosdevall, que del seu jardí botànic em va proporcionar els manats suficients. Heu olorat mai les plantes aromàtiques just després de collir-les? M’haig de confessar ratafiaire. No fa pas massa, uns quatre anys, que en faig de Ratafia. Es com tot, que diria la meva àvia: a vegades surt millor, a vegades pitjor. Tan se val. Perquè per mi més important que el resultat final és el procés. Té quelcom que ve directament del món de les bruixes. El solstici d’estiu, les herbes remeieres, l’anís i au: quaranta dies a sol i a serena. Quaranta. I encara més, té quelcom que ens lliga directament als nostres avantpassats. Lavanda, romaní i llorer.

La meva àvia en feia de ratafia. I s’havia perdut. Perquè a casa ningú més s’hi havia posat fins que jo, amb l’ajuda i els consells de la meva sogra, m’hi vaig aficionar. Ble de paret, pètals de rosa i farigola. No es pas comú, segurament, però a Sarrià és una tradició que va a més. Tenen èxit l’Assumpció, la Joana, la Pepita i companyia en les seves sortides. Perquè hi ha gent (dones i homes) de totes les edats. I això val la pena. Perquè som uns quants els que ens hi aficionem. I anem seguint la tradició. I la gent en veu o en torna a veure. I això, amb moderació és bo. Perquè ens entronca amb la vegetació, amb el paisatge, amb la terra. Ens transporta a una altra manera de fer: casolana i amb paciència. Ens connecta amb les nostres arrels. I potser sí que hi busquem massa significat a un vaset de licor. Però que important seria que darrera d’aquesta beguda hi hagués una explicació i una història. A Sarrià fem ratafia. I la fem bé! I sinó que ho preguntin als del Concurs de Santa Coloma de Farners. Enguany, una sarrianenca o un sarrianenc es tornarà a endur el primer premi. Clau, pinya tendra i cua de cavall. Ep, i les nous verdes!