El dia de la Dolors (retrospectiva de la Dolors Xabé al Patronat)

Fotografies de la inauguració de l'exposició fetes per la Presen Serrano.

Ahir era el dia de la Dolors Xabé. Estava nerviosa, atrafegada, exultant. Feia dies que preparaven amb la Cristina i la Presen, el Patronat. Ahir a la tarda encara feia les darreres trucades (els bunyols!). Va arribar puntual, decidida però aclaparada. Fotos. Ara sola, ara amb la regidora de la Dona, la Dolly, ara amb la família. Més fotos. Abraçades amb velles amistats i veïns habituals. Anava arribant la gent. El Patronat ple com poques vegades. De quadres i de gent. Ple d’amics, veïns i família, gent que l’estima. Era una exposició, però no només. És la retrospectiva a la seva obra i com qui diu a la seva vida. I ja tocava! Deia la Cristina al matí. Ja tocava.

No era una presentació convencional, era molt més. Més que una inauguració va ser un acte d’estimació. Va intervenir la Dolly Grau, que va lloar la figura de la Dolors: Dona, Sarrianenca, Artista. Per aquest ordre i aprofitant que és la setmana de les Jornades de la Dona. Va agafar el repte (no podia ser d’altra manera) la Dolors i va recordar que encara hi ha moltes dones que viuen en societats masclistes amb clixés patriarcals. Conseqüent i fidel a ella mateixa.

De fet, així és com és la Dolors. Forta, intensa i amb una gran, gran, gran humanitat. És d’aquestes persones que et fan sentir bé. Que et reconcilien amb l’entorn i amb el gènere humà. L’estimem i es fa estimar. De naturalesa inquieta. Només així s’explica que sigui una dona que fa de tot i tot ho fa bé: és un personatge renaixentista. La pintura, l’escriptura, l’escultura, la ràdio...toca totes les disciplines artístiques i intel·lectuals. Estic convençut que mai ha sentit pànic davant d’un full en blanc. Davant la tel·la per estrenar. Davant el micròfon. Davant de res.

Precisament recordo que un dels primers correus electrònics que vaig rebre com alcalde va ser de la Dolors. Us prometo que des que vaig començar a llegir-lo fins al final vaig tenir un somriure dibuixat. La Dolors, no només continuava essent ella: fidel al seu tarannà, la seva força i exercint de ciutadana. Sinó que a més s’atrevia amb l’enèsima experiència: internet.

L’exposició és excepcional. Parteix dels primers dibuixos més realistes als més conceptuals. Dels exercicis tècnics primerencs evoluciona fins als darrers on hi ha un canvi important. Un gran recorregut que l’ha portat experimentant fins als darrers dibuixos més abstractes. De fet, aquests darrers treballs tenen implícit allò que només s’aconsegueix amb l’experiència: la capacitat de síntesi. Però per arribar fins aquí fa falta: els fonaments. La Dolors els té. I els cultiva. I fa que l’edifici no sigui dèbil i poc consistent sinó fort i amb solera.

Com les relacions humanes que ha anat cultivant i ha fet que tots plegats ens aboquéssim en l’acte d’ahir per fer-li costat. Gràcies Dolors per la teva humanitat, gràcies per la teva força. Enhorabona!

La Fundació Ramon Noguera

Dissabte a la tarda. Arribo al centre-residència que a l’edifici històric de la parròquia de Sant Pau a Sarrià de Dalt té la Fundació Ramon Noguera. Ens reben (arriba també en Lluís Aymerich) la Pepita i la Lourdes. La gerent de la Fundació i la directora del centre, respectivament. Parlem del balanç de la Fundació, dels centres en marxa i dels projectes de futur. De la relació amb l’ajuntament i la resta d’administracions. De la interacció dels residents amb l’entorn sarrianenc: les visites al mercat, la Festa Major i els espantaocells, etc. Parlem, com no podria ser d’altra manera, de com la crisi econòmica també els afecta i de com ens cal treballar molt a tots per sortir-nos-en. Aprofitem el temps abans no arriba la visita que esperem. Finalment arriba la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la Carme Capdevila acompanyada del director dels serveis territorials a Girona, en Josep Viñas.

Recorrem totes les instal·lacions amb una doble mirada d’admiració: perquè no és fàcil dedicar-se a aquest àmbit i perquè són unes instal·lacions modèliques. La piscina, l’aula d’estimulació sensorial, el gimnàs... A cada sala (la Pepita ja ens ha avisat que els residents del cap de setmana estarien fent les activitats que els hi toca) ens reben mirades d’exitació. Ens ha fet molta gràcia (i una certa vergonya) saber que s’han volgut mudar per rebre “una senyora molt important”. En definitiva, no només hem escoltat sinó que hem vist. Hem comprovat la tasca que fa la fundació. Sabíem quina és la feina de la Fundació Ramon Noguera, ara la coneixem una mica més.

La consellera s’ha endut un collaret fet de peces de paper (molt oportú!) pels nois i noies del centre de treball, però estic convençut que també s’ha endut una gran impressió de la feina que es fa en aquest centre. Per part nostra, la Fundació s’ha emportat una vegada més, la voluntat de treballar conjuntament.

En memòria d’en Quim Pradas

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Quim Pradas. La veritat es que la meva relació amb en Quim, des que sóc a l’alcaldia, ha estat poca, ja que malauradament ja feia més d’un any (tretze mesos, em deia la família) que arrossegava el mal que se l’ha acabat enduent. Abans, havíem omplert moltes converses: a les exposicions de la Festa Major, a la Rasa o quan incansablement feia “campanya” per a sumar més i més i més donants de sang. Una de les darreres vegades que vam parlar va ser durant l’acte de la rebuda del foc de Sant Joan. Vam parlar i riure. Aquest és un dels darrers records. Com el de la inauguració de la placa de l’escultura als Donants de Sang. Ell ja no ens hi va poder acompanyar. Però segur que els nens i nenes del CEIP Montserrat que han apadrinat l’escultura mai oblidaran que en Quim Pradas i en Joan Cassassas (que també ens va deixar fa poc) van ser els autors d’aquesta escultura davant del Pavelló Municipal. De fet, l’escultura als donants és una bona síntesi de dos aspectes fonamentals de la vida d’en Quim: l’artística i la solidària. Són les que trobarem a faltar, com les que van fer d’ell un bon veí. Un bon amic. Des d’aquí, vull donar una forta abraçada a la família.

Descansa en pau, Quim.