11/6/08

Joaquim Vila i Carreras



Els Regidors de Sarrià de Ter amb els representants de Gelida, Capellades, Sant Joan,

Flaçà i la Riba, davant el Carrer Sant Joan les Fonts.






El meu besavi es deia Joaquim Vila i Carreras. Era nascut a Sant Joan les Fonts (Garrotxa) i després de passar per Bonmatí i València va viure a Gelida (Alt Penedès) on treballava de maquinista a La Gelidense, una de les fàbriques de paper d'aquest municipi . L'any 1935, en plena República, amb la meva besàvia i els seus dos fills ( la meva àvia i el seu germà), van arribar a Sarrià de Ter. Provenia, és clar, del món paperer i arribava al nostre poble per ser el nou encarregat general de la fàbrica que en Paulí Torras i els seus fills, Joan i Francesc, posaven en marxa. La Torras Hostench, s'iniciava doncs, amb un director provinent de Gelida.

I no es pas per parlar del meu besavi, ni per recordar la història dels Torras que volia fer aquesta petita referència biogràfica. Aquest només és un exemple del lligam, més que evident, que la indústria paperera ens ha generat amb altres parts del país. Les arrels familiars i els lligams personals són potser, el cas extrem. Però de totes maneres, està clar que els punts en comú (des d’un punt de vista econòmic i social) amb altres municipis amb indústria paperera són molts.

Hem compartit realitat econòmica. Hem compartit estructura social. Hem compartit preocupacions i realitats. Hem tingut, en part, vides paral·leles. Avui, que el pes de la indústria del paper ha canviat i no ens enganyem, s’ha reduït, tenim en comú la voluntat de recordar amb orgull el nostre passat industrial. Els nostres orígens són els que són. I lluny de ser una molèstia o fins i tot un element verg onyant (qui no recorda encara els comentaris sobre el fum i la pudor) han de ser l’element catalitzador per recuperar el nostre patrimoni comú. Per recuperar la nostra història.

Entendre-ho així i canviar de xip per donar la volta a com sempre havíem viscut el nostre passat i present, va ser una bona aposta –ajudada és clar, pel tancament de la planta de cel·lulosa-. I es partint d’aquesta base que el 1999 ens vam agermanar amb Capellades i ara, el 2008, hem inaugurat 5 carrers dedicats a municipis paperers.

El passat 31 de maig, els representants dels ajuntaments de Capellades, Gelida, Sant Joan les Fonts, Flaçà i la Riba, van compartir amb nosaltres la festa de benvinguda d’aquests nous carrers (i nou sector) al nostre poble. Amb tots hi compartim, com dèiem, bona part dels elements d’un passat industrial i avui, inquietuds, interessos i encara més: un trosset del nostre poble. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona aprofundir en les nostres arrels. I fer xarxa temàtica (en aquest cas de municipis paperers), és també una manera de redescubrir-se un mateix.

És per això que per mi l’acte del passat 31 de maig té tanta significació. Perquè amb un sol gest hem lligat dos conceptes. Per una banda la modernitat i la millora de Sarrià de Ter. Hem inaugurat un nou sector. Una nova part d’expansió del poble. El poble progressa i avança amb nous horitzons, nous veïns, nous serveis. I per altra banda, això ho fem en un lloc carregat d’història i absolutament lligat a la nostra tradició paperera: el Camp dels Socs. Hem posat un peu en el present i futur del poble, però també amb les arrels enclavades en el nostre passat. I ho hem fet cultivant els llaços de germanor amb els pobles paperers que ens acompanyen en aquesta aventura de dignificar la nostra trajectòria com a poble.

Es per tot plegat que em sento orgullós d’haver pogut participar en aquest gest. Es per tot plegat, que n’estic convençut, en Francesc Vila i Carreras, estaria satisfet de veure com hem evolucionat.

3/6/08

Sa Balanguera i l'Homenatge de la Vellesa.




Sóc de l’opinió que l’Homenatge a la Vellesa és una de les festes més maques que fem a Sarrià de Ter. No ho dic només perquè ens apleguem més de 500 persones en una de les jornades més festives i agradables que vivim a Sarrià. Sinó també pel que representa. Homenatjar la gent gran és un senyal de civilització. És un senyal de respecte pels nostres orígens. De respecte per nosaltres mateixos. Es per això que cal destacar la pensada que, ara fa 36 anys, van tenir un grup de veïns per homenatjar una altre grup de veïns (els més grans).

Ens vam llevar amb un dia no gaire indicat (plovia, com pràcticament cada dia d’aquesta primavera poc usual), però el dia va ser excepcional. La veu dels Cantaires de Sarrià (jo ja li dic sempre a l’Assumpció Viñals: progressen molt adequadament) es va escampar per tota l’Església. Escoltar cant coral en un àmbit com el de la Parròquia de la Mare de Déu de la Misericòrdia va ser un plaer dominical. Continuava plovent i vam mullar-nos per arribar al Pavelló. On les darreres reformes i el parament del dinar es conjuntaven perfectament per fer un escenari de gala.


En Sergi Torrentà, feia de mestre de cerimònies. Ha treballat. Han treballat des de Serveis Socials per millorar. Perquè cada any sigui una Festa més lluïda. I per això no podia faltar en Pere Coll, l’Esteve Pineda (es noten els anys de Teatre i l’ànima de showman), en Lluís Torner i la Dolors Xabé. “Girant l'ullada cap enrera, guaita les ombres de l'avior.I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor”. Molt ben escollida La Balanguera, que va recitar (de memòria!!!) la Dolors, com a símil i imatge de la vellesa. Del pas per la vida. Anar filant, anar teixint. I els homenatjats: tots, es clar. Els que hi eren de nou i els que malauradament no ens van poder acompanyar (tots els tenim al cap, tots els tenim al cor). I en d’ells en Joaquim Ramírez de Cartagena, l’Anna Verdaguer Dorca (suposo que no s’enfadarà si li dic l’Annita Mera) en Rafael Carreras i en Miquel Resplandis. Tots ells van ser els que van ser els símbols de l’homenatge, com deia, a la nostra pròpia trajectòria com a poble. I aquesta és precisament l’essència de la Festa: que els més joves, agafem el relleu i cada any reconeixem la vida d’esforç, treballi dedicació dels nostres avis i àvies. “De tradicions i d'esperances, teix la senyera pel jovent” .

22/5/08

Sarrià de Ter: ara que fa 25 anys (article publicat al Diari de Girona)

ROGER TORRENT* Vint-i-cinc anys és una edat en que un comença a assentar les bases del que serà la seva vida adulta. És un moment en què es va deixant enrere l'ímpetu de la joventut per començar a entrar en la serenor i experiència de la maduresa. Aquest també és el procés que ha viscut el nostre poble en aquest quart de segle que va des de la segregació de Girona fins avui. DE L'ANY 1983 ENÇÀ, les circumstàncies, les preocupacions i les prioritats, fins i tot el paisatge físic i humà, han canviat. Sarrià de Ter ha viscut una de les transformacions més grans que hagi pogut viure cap altre municipi del nostre entorn. Hem estat capaços de canviar la nostra imatge i la nostra manera de viure. A mesura que el poble creixia s'anaven consolidant les infraestructures bàsiques i amb aquests fonaments es creava una xarxa d'equipaments i serveis que han anat millorant la nostra qualitat de vida. Per dir-ho ras i curt: hem estat capaços de canviar el nostre destí com a poble. Com molt bé diu la Raimunda Coll (qui va ser l'ànima de l'ajuntament durant molt temps), els anys de l'annexió van ser la nostra particular transició política. Es va anar gestant el que després ha esdevingut l'ajuntament democràtic i modern. D'alguna manera, es va aprendre a utilitzar la nostra pròpia autonomia local en termes de gestió quotidiana. El que ha vingut després, ja se sap, ha estat la consolidació del que s'ha gestat durant dècades: la nostra identitat i un nivell de serveis important. Això ha estat mèrit, tal com insisteix en Quim Rodríguez, dels diferents consistoris i societat civil sarrianenca. A l'hora de fer balanç (vint-i-cinc anys és una bona excusa per fer-ho), hem de ser conscients que el període de l'annexió també va tenir conseqüències positives. Vam heretar serveis i obres que d'altra manera ens hagués costat molt aconseguir. O fins i tot, no tindríem. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la part de l'haver del que va suposar ser una part de Girona. No podem ni volem negar-ho. Sigui com sigui, la presència constant de la ciutat ens ha condicionat. Més enllà de la relació administrativa que haguem pogut tenir, està clar que formem part d'una mateixa realitat social. Salt, Girona i Sarrià de Ter vam ser un dia una mateixa cosa. Ara, partint de la nostra autonomia hem de trobar espais de confluència i cooperació per crear una Àrea Urbana real i efectiva. L'àrea dels serveis comuns. Aquest és, indefugiblement, el futur que ens espera.Si aquests vint-i-cinc anys que avui celebrem han estat els de la consolidació municipal, els que vénen han de ser els de la construcció metropolitana. Estem condemnats a enten?dre'ns. Vam ser la "núvia de Girona", ara hem festejar-nos. Hem de ser capaços de trobar espais de mutu acord on podem conviure amb respecte i entesa. Dialogant constantment. Aquesta és la base de les relacions duradores i productives. * Alcalde de Sarrià (ERC)