Consorci de Benestar: un pas convençut per millorar els serveis socials.

En Sergi Torrentà, tinent d'alcalde i regidor de serveis socials, ha treballat molt durant els darrers mesos per dissenyar els serveis socials sarrianencs del present i sobretot del futur. Ho sé perquè aquesta ha estat una aposta del govern, però també perquè he participat amb ell de moltes de les negociacions amb el Consorci de Benestar del Gironès, el Consell Comarcal i el mateix departament d'Acció Social de la Generalitat. I ho hem fet amb un objectiu més que clar: millorar l'atenció als sarrianencs i sarrianenques. I per això, no només haviem de reforçar la nostra estructura sinó al mateix temps integrar-nos a una estructura comarcal que ens ha de permetre més i millors recursos.

Però potser cal fer un repàs històric per entendre el perquè és fonamental el pas que vam fer en el passat Ple: signar un conveni entre el nostre ajuntament i el Consorci del Gironès. Bé, fa uns nou anys (jo ja era regidor) l'alcalde Turbau va decidir sortir del paraigües del Consell Comarcal del Gironès pel que fa als serveis socials. Sense entrar a valorar la oportunitat o no de la decisió. El cert és que en aquell moment, els serveis que oferia el Consell no eren el que calia. No tenien ni el ventall ni la intensiat que ens mereixiem els veïns de Sarrià (ep, ni els de la resta de la comarca). Sigui com sigui, amb aquesta opció vam optar per tenir els nostres propis serveis socials.

Amb els anys, el Consell Comarcal del Gironès, conjuntament amb l'ajuntament de Salt va anar definint el Consorci de Benestar de Salt-Gironès. S'ha anat creant una estructura professional destacada, important, amb un bon programa de treball. Però es que a més, la Generalitat ha près els Consorcis comarcals (la unió dels ajuntaments) com a eina necessària per poder desnevolupar els seus programes al territori. Perquè ens entenguem: els diners i ajudes provindran a través dels Consorcis. Difícilment, un únic ajuntament sol podrà accedir als serveis. De fet, els dos sols ajuntaments no integrats al Consorci del Gironès érem Girona i nosaltres. I no cal que comparem les possibilitats de cadascun d'aquests dos ajuntaments.

La principal voluntat nostra. La d'aquest govern era buscar el millor de tenir els nostres propis serveis socials i alhora assegurar-nos el millor de la unió: la força que això comporta. Ho teníem clar. Perquè mantenir-nos com el llogarret gal dels Àsterix i Obèlix no tenia cap sentit perquè en definitiva qui hi surt perdent són els veïns i veïnes de Sarrià. I sinó un exemple claríssim. A partir d'ara, i gràcies a la decisió que hem près les teleassistències per a la gent gran de Sarrià que ho necessiti seran gratuïtes. Fins ara pagaven (les famílies), més de 20 euros per mes.

Aquest és un exemple del què busquem. Ara, ja som dins el Consorci, a prtir d'ara el que ens caldrà es veure en cada cas, en cada programa quina interès i necessitat tenim de sumar esforços amb el Consorci. Perquè hi ha polítiques, com són les de Gent Gran, que des de l'equip de govern hem treballat molt i no volem rebaixar. No ho farem de cap manera. En d'altres casos, hi ha programes que nosaltres encara no hem pogut desenvolupar tant i que els professionals del Consorci i el Consell ens ajudaràn a reforçar.

Aquesta era la nostra aposta. El que volem és millorar el servei per als sarrianencs i sarrianenques. És obvi que sumant el millor nostre i la força del conjunt millorarem. N'estem convençuts. De fet, a part dels atacs personals, l'únic argument polític per criticar el Pacte pel Canvi a Sarrià va ser el que deia que desmantellaríem els Serveis Socials. Era ridícul pensar que això seria així, però es que ara més que mai, no només es demotra que això no és així sinó que al contrari: anem a més. Reforcem allò que algú deia que seria el més perjudicat del pacte.

Ratafia

La tarongina, la flor de saüc i la nepta són herbes de la ratafia. Les recollim a Sarrià de Ter pels volts de Sant Joan. La menta romana, el botonet i el cap d’ase. Enguany no vaig poder acompanyar les “meves” mestres ratafiaires (i Dones més que mai) pels paratges de Sarrià de Dalt on recollim els apreciats ingredients. Herba del Traïdor, de Sant Joan i flor de magraner. Sort en vaig tenir de la Joana Rosdevall, que del seu jardí botànic em va proporcionar els manats suficients. Heu olorat mai les plantes aromàtiques just després de collir-les? M’haig de confessar ratafiaire. No fa pas massa, uns quatre anys, que en faig de Ratafia. Es com tot, que diria la meva àvia: a vegades surt millor, a vegades pitjor. Tan se val. Perquè per mi més important que el resultat final és el procés. Té quelcom que ve directament del món de les bruixes. El solstici d’estiu, les herbes remeieres, l’anís i au: quaranta dies a sol i a serena. Quaranta. I encara més, té quelcom que ens lliga directament als nostres avantpassats. Lavanda, romaní i llorer.

La meva àvia en feia de ratafia. I s’havia perdut. Perquè a casa ningú més s’hi havia posat fins que jo, amb l’ajuda i els consells de la meva sogra, m’hi vaig aficionar. Ble de paret, pètals de rosa i farigola. No es pas comú, segurament, però a Sarrià és una tradició que va a més. Tenen èxit l’Assumpció, la Joana, la Pepita i companyia en les seves sortides. Perquè hi ha gent (dones i homes) de totes les edats. I això val la pena. Perquè som uns quants els que ens hi aficionem. I anem seguint la tradició. I la gent en veu o en torna a veure. I això, amb moderació és bo. Perquè ens entronca amb la vegetació, amb el paisatge, amb la terra. Ens transporta a una altra manera de fer: casolana i amb paciència. Ens connecta amb les nostres arrels. I potser sí que hi busquem massa significat a un vaset de licor. Però que important seria que darrera d’aquesta beguda hi hagués una explicació i una història. A Sarrià fem ratafia. I la fem bé! I sinó que ho preguntin als del Concurs de Santa Coloma de Farners. Enguany, una sarrianenca o un sarrianenc es tornarà a endur el primer premi. Clau, pinya tendra i cua de cavall. Ep, i les nous verdes!

Joaquim Vila i Carreras

Els Regidors de Sarrià de Ter amb els representants de Gelida, Capellades, Sant Joan,

Flaçà i la Riba, davant el Carrer Sant Joan les Fonts.

El meu besavi es deia Joaquim Vila i Carreras. Era nascut a Sant Joan les Fonts (Garrotxa) i després de passar per Bonmatí i València va viure a Gelida (Alt Penedès) on treballava de maquinista a La Gelidense, una de les fàbriques de paper d'aquest municipi . L'any 1935, en plena República, amb la meva besàvia i els seus dos fills ( la meva àvia i el seu germà), van arribar a Sarrià de Ter. Provenia, és clar, del món paperer i arribava al nostre poble per ser el nou encarregat general de la fàbrica que en Paulí Torras i els seus fills, Joan i Francesc, posaven en marxa. La Torras Hostench, s'iniciava doncs, amb un director provinent de Gelida.

I no es pas per parlar del meu besavi, ni per recordar la història dels Torras que volia fer aquesta petita referència biogràfica. Aquest només és un exemple del lligam, més que evident, que la indústria paperera ens ha generat amb altres parts del país. Les arrels familiars i els lligams personals són potser, el cas extrem. Però de totes maneres, està clar que els punts en comú (des d’un punt de vista econòmic i social) amb altres municipis amb indústria paperera són molts.

Hem compartit realitat econòmica. Hem compartit estructura social. Hem compartit preocupacions i realitats. Hem tingut, en part, vides paral·leles. Avui, que el pes de la indústria del paper ha canviat i no ens enganyem, s’ha reduït, tenim en comú la voluntat de recordar amb orgull el nostre passat industrial. Els nostres orígens són els que són. I lluny de ser una molèstia o fins i tot un element verg onyant (qui no recorda encara els comentaris sobre el fum i la pudor) han de ser l’element catalitzador per recuperar el nostre patrimoni comú. Per recuperar la nostra història.

Entendre-ho així i canviar de xip per donar la volta a com sempre havíem viscut el nostre passat i present, va ser una bona aposta –ajudada és clar, pel tancament de la planta de cel·lulosa-. I es partint d’aquesta base que el 1999 ens vam agermanar amb Capellades i ara, el 2008, hem inaugurat 5 carrers dedicats a municipis paperers.

El passat 31 de maig, els representants dels ajuntaments de Capellades, Gelida, Sant Joan les Fonts, Flaçà i la Riba, van compartir amb nosaltres la festa de benvinguda d’aquests nous carrers (i nou sector) al nostre poble. Amb tots hi compartim, com dèiem, bona part dels elements d’un passat industrial i avui, inquietuds, interessos i encara més: un trosset del nostre poble. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona aprofundir en les nostres arrels. I fer xarxa temàtica (en aquest cas de municipis paperers), és també una manera de redescubrir-se un mateix.

És per això que per mi l’acte del passat 31 de maig té tanta significació. Perquè amb un sol gest hem lligat dos conceptes. Per una banda la modernitat i la millora de Sarrià de Ter. Hem inaugurat un nou sector. Una nova part d’expansió del poble. El poble progressa i avança amb nous horitzons, nous veïns, nous serveis. I per altra banda, això ho fem en un lloc carregat d’història i absolutament lligat a la nostra tradició paperera: el Camp dels Socs. Hem posat un peu en el present i futur del poble, però també amb les arrels enclavades en el nostre passat. I ho hem fet cultivant els llaços de germanor amb els pobles paperers que ens acompanyen en aquesta aventura de dignificar la nostra trajectòria com a poble.

Es per tot plegat que em sento orgullós d’haver pogut participar en aquest gest. Es per tot plegat, que n’estic convençut, en Francesc Vila i Carreras, estaria satisfet de veure com hem evolucionat.