Groullers

La nit del dissabte era freda per ser juliol. Acabava de ploure d’una manera violenta i gelada. De fet, varem tenir la sort que la calamarsada va durar poca estona. Per això la nit de dissabte era freda per ser juliol. Malgrat això, ens varem animar a estrenar (al menys jo) el magnífic ateneu celranenc per veure (i escoltar) els amics dels Groullers. Sempre fa de bon fer, sortir de casa per gaudir d’un espectacle cultural. D’alguna manera els de comarques, al contrari dels de ciutat, en fem un esdeveniment del fet d’anar a teatre, a concert, a veure una exposició, etc. I això es perquè històricament no hem tingut l’accés als productes culturals com han tingut els de ciutat. Avui, però, gràcies a continents com l’Ateneu de Celrà o continguts com els que programem institucions i entitats, canviem de tendència.

Per unes quantes raons, la més potent de les quals és l’amistat amb alguns dels seus membres actuals i històrics, he anat seguint molt de prop l’evolució del grup. Gairebé des que veia, des d’una generació posterior estant, com aquells nois passaven del Gas Boig a dedicar-se més seriosament a la música. Ja fa tretze anys i tres discs d’això. Precisament, dissabte en presentaven el tercer: Amb Arrels. El més fresc (i personal?). Dic això perquè com ja varem poder tastar al Centre Parroquial l’any passat es tracta d’un treball amb cançons de collita pròpia: és a dir escrites pel grup. Un grup que tot i tenir entitat jurídica pròpia està format per l’Agustí, en Miquel, l’Ivó, la Montserrat, en Jordi, en Marcel i el Sr. Ramon. Ep, i per aquest ocasió l’altre meitat dels fills Riera (la Maria, és clar).

Una alegria. Un recorregut pels Països Catalans musicalment parlant. Des d’una rumbeta que ens fa ballar, a la marxa dels moros i cristians solemne i motiva. Un disc que veu de l’experiència. I es que el grup ha madurat al ritme de les canes de tots plegats. Sempre és un plaer musical escoltar-los i un goig abraçar-los.

Enhorabona.

Tradició i modernitat: del wimax a la flama del canigó passant per les 24h de futbol pista.

Sempre he pensat que la formula necessària per generar qualitat de vida en qualsevol poble és la que ens permeti conjugar amb la mesura justa la modernitat amb la costum. No és cap secret. Vet aquí. Però a vegades de tan senzill i obvi que sembla no en fem cas. I aleshores o bé tendim al conservacionisme acèrrim i poc raonat o bé (per allò de la llei del pèndol) ens deixem dur per les ànsies de la modernitat exagerada. La veritat però és que cal trobar el pes necessari de cada element. In medio virtus. En el terme mig hi ha la virtut, per tant, cal trobar l’encaix perfecte entre el progrés i la tradició.

Doncs bé, el principi d’estiu sarrianenc has estat una mostra d’aquesta voluntat permanent de trobar-ne l’equilibri. El passat 26 de juny presentàvem el sistema municipal de tecnologia wimax que permetrà connectar-nos a internet sense fils i a un preu comparativament molt assequible. Exemple, aquest, de la intenció de procurar els serveis de ciutat que sempre hem reclamat. El wimax és la tecnologia sense fils més actual i a més de donar-nos internet i telèfon a casa, farà que al Centre Cívic hi podem llegir webs i enviar mails gratuïtament.

Algun d’aquests mails precisament podrien ser de suport a la nostra llengua i cultura. També vol ser un missatge de defensa dels nostres trets nacionals la Flama del Canigó que aquest any va tornar a arribar puntualment el dia de la revetlla de Sant Joan al nostre poble. Seguint el seu recorregut des de Girona i cap a Sant Julià de Ramis. I de Sarrià es va estendre a tots els barris a través de les Associacions de Veïns. No obstant, aquesta és la màgia de la nit de Sant Joan i del foc portat des del cim de la muntanya del Conflent a tots els racons del país. Escampat. Igual que la nostra llengua i la nostra cultura.

La revetlla de Sant Joan: solstici d’estiu i festa arrelada al nostre país. Amb manifestacions en gairebé totes les cases i barris del poble. Una de les tradicionals és la de la Rasa. Que cada any fa de preludi festiu a les 24h de Futbol Pista. Ha estat aquest cap de setmana que les instal·lacions esportives de la Rasa han vist passar desenes d’esportistes, centenars d’espectadors i...milers de gotes d’aigua. L’organització ha hagut de treballar tan com sempre i lluitar més que mai encontra de les inclemències meterològiques. Amb bona voluntat, temps i l’ajuda del pavelló municipal se’n han sortit tan bé com sempre. I la final, a la Rasa, com és tradició.


ps.(1).- Aprofito per dir que em fa molta il·lusió haver estat el primer alcalde a haver donat la copa de guanyadors de les 24h al Futbol Club Sarrià. No havia passat mai. Enhorabona!!

ps.(2).- Parlant de tradicions: ja està a sol i serena la ratafia de casa. Amb més herbes que l'any passat gràcies a la Mercè, la Maria i la meva sogra. Ja us direm el què d'aquí 40 dies.

En Sidro

Em truca en Josep M. i m’informa. I immediatament penso en la darrera conversa que vam tenir. No fa gaire, just abans d’aquesta darrera batalla que finalment se l’ha endut, parlàvem encara de la bicicleta. De ciclisme, una de les seves grans passions, i d’altres coses de la vida. Les cames! -es lamentava-, les cames. Premonició, perquè certament, poc després (m’ho deia la Lolita) en Sidro era a l’hospital. Hi ha desenllaços que per molt que siguin esperats no deixen de ser dolorosos.

Ens ha deixat l’Isidre Palomeras, amb qui més enllà de la nostra relació a través de l’Esplai, érem amics. Havíem enfortit una relació personal que es basa en com era en Sidro: tot sinceritat, tot humanitat. El trobarem a faltar tots. Particularment aquells que se’n havien fet un fart (amb ell) de posar cadires, de preparar la sala, d’organitzar el ball. Trobarem a faltar bon sarrianenc, un bon amic, una bona persona. Tots. Sobretot la família (una abraçada des d’aquí) i sobretot la Lolita. Ell ha demostrat molta força. Ha demostrat la fortalesa i la integritat d’algú que malgrat les dificultats ha tirat endavant. D’això n’hem d’aprendre tots.

Sidro, et trobarem a faltar.