7/7/08

Ratafia




La tarongina, la flor de saüc i la nepta són herbes de la ratafia. Les recollim a Sarrià de Ter pels volts de Sant Joan. La menta romana, el botonet i el cap d’ase. Enguany no vaig poder acompanyar les “meves” mestres ratafiaires (i Dones més que mai) pels paratges de Sarrià de Dalt on recollim els apreciats ingredients. Herba del Traïdor, de Sant Joan i flor de magraner. Sort en vaig tenir de la Joana Rosdevall, que del seu jardí botànic em va proporcionar els manats suficients. Heu olorat mai les plantes aromàtiques just després de collir-les? M’haig de confessar ratafiaire. No fa pas massa, uns quatre anys, que en faig de Ratafia. Es com tot, que diria la meva àvia: a vegades surt millor, a vegades pitjor. Tan se val. Perquè per mi més important que el resultat final és el procés. Té quelcom que ve directament del món de les bruixes. El solstici d’estiu, les herbes remeieres, l’anís i au: quaranta dies a sol i a serena. Quaranta. I encara més, té quelcom que ens lliga directament als nostres avantpassats. Lavanda, romaní i llorer.

La meva àvia en feia de ratafia. I s’havia perdut. Perquè a casa ningú més s’hi havia posat fins que jo, amb l’ajuda i els consells de la meva sogra, m’hi vaig aficionar. Ble de paret, pètals de rosa i farigola. No es pas comú, segurament, però a Sarrià és una tradició que va a més. Tenen èxit l’Assumpció, la Joana, la Pepita i companyia en les seves sortides. Perquè hi ha gent (dones i homes) de totes les edats. I això val la pena. Perquè som uns quants els que ens hi aficionem. I anem seguint la tradició. I la gent en veu o en torna a veure. I això, amb moderació és bo. Perquè ens entronca amb la vegetació, amb el paisatge, amb la terra. Ens transporta a una altra manera de fer: casolana i amb paciència. Ens connecta amb les nostres arrels. I potser sí que hi busquem massa significat a un vaset de licor. Però que important seria que darrera d’aquesta beguda hi hagués una explicació i una història. A Sarrià fem ratafia. I la fem bé! I sinó que ho preguntin als del Concurs de Santa Coloma de Farners. Enguany, una sarrianenca o un sarrianenc es tornarà a endur el primer premi. Clau, pinya tendra i cua de cavall. Ep, i les nous verdes!

2 comentaris:

Mercè Lladó ha dit...

Hola Roger,

M'ha agradat molt el teu blog sobre la ratafia, ja els hi comentaré a les nostres amigues Ratafiaires més que mai.
Jo també volia escriure sobre la ratafia al meu blog, però ja no cal, has descrit molt bé l'esperit ratafiaire sarrianenc.

Roger Torrent ha dit...

Mercè,

Moltes gràcies pel teu comentari. La veritat es que he escrit sobre la ratafia (i el seu procés) perquè es com l'he viscut i el visc a Sarrià i amb les "Ratafiaires Més que Mai".

De totes maneres segur que queden moltes altres coses per dir sobre l'esperit ratafiaire sarrianenc i les seves protagonistes. I segurament també es pot dir millor. Si més no, es mereixeria més temps i extensió.

Moltes gràcies, Mercè, sigues benvinguda al meu bloc. Jo el teu ja el vaig seguint.

A reveure,

Roger