30/9/08

“Qui no es vulgui mullar, pel Pont de l’Aigua haurà de passar”




Josep M. Nolla, per la Diada Naccional a Sarrià






Precís, divertit i magistral. “Qui no es vulgui mullar, pel Pont de l’Aigua haurà de passar”. Una conclusió senzilla, però brillant a més de 2000 anys d’història sarrianenca. Amb aquest epitafi, el Dr. Josep M. Nolla posava punt i final a la seva conferència de la Diada d’enguany. I resumia, d’altra banda, la importància estratègica de Sarrià de Ter al llarg dels temps.

Perquè tossuda com pocs, la orografia (malgrat els esforços humans), s’entesta a mantenir-se com és. El Ter no n’és l’excepció. Molt abans que l’home decidís viure’n a recés, el riu ja havia anat configurant aquesta vall a través de la qual els territoris del sud peninsular es connectaven amb l’Europa del nord. I és clar, passa que passaràs, aquesta ruta s’havia convertit, ja en temps dels indigets, en un lloc d’estratègica importància. O d’importància estratègica.

Sigui com sigui, els primers assentaments íbers ja es van localitzar en aquesta zona. I dic zona perquè, tal i com ens va demostrar el Dr. Nolla, no podem parlar de manera aïllada de les restes arqueològiques sarrianenques. De fet, com en tantes altres coses al llarg dels anys, els nostres orígens estan emparentats amb els de Sant Julià de Ramis i, és clar, Gerunda. A grans trets (i que em perdonin els historiadors) el Castellum Fractum de Sant Julià és l’orígen de la Gerunda romana. I precisament són els romans els que van fer de Sarrià de Ter un pas fonamental per a les seves vies, i un lloc on establir-se. D’aquí la vil·la (agrària) romana del Pla de l’Horta.

No vull reproduir la lliçó del Dr. Nolla. No només perquè no en sabria prou, sinó perquè a més a més temps hi haurà per anar-la descobrint. A través de les excavacions que farem al Pla de l’Horta, a la Vil·la Romana i d’aquí a la interpretació que en facin l’equip investigador amb el Lluís Palahí i en Josep M. Nolla al capdavant. El projecte de les excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana és ambiciós. No tan sols perquè inclou (gairebé per primera vegada, com deien en Palahí i en Nolla) la participació de cinc institucions de cop (UdG, Diputació i Ajuntaments de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Vilablareix). No només perquè de bon principi ens plantegem quatre anys d’excavacions i la implicació dels estudiants de la Universitat. Sinó que és ambiciós, sobretot perquè s’inscriu en una idea general de recuperació dels nostres orígens conjuntament amb els de la Gerunda romana.

SARRIÀ TERRA DE PAS

Amb tot, la qüestió es que a casa nostra, a Sarrià, ens servirà com a catalitzador d’un projecte que va més enllà. Va més enllà d’aquestes restes. Va més enllà del que ens pot deparar el subsòl del Pla de l’Horta. Les restes romanes, les visigodes, però també la Via Augusta i el Camí de Sant Jaume, el Pont de l’Aigua (eix fonamental), la fàbrica Mitjans, el Pi de la Bateria i l’Església de la Misericòrdia. Volem recuperar i posar en valor els escenaris de la història Sarrianenca. I de passada posar de relleu el fet de que, de sempre, Sarrià de Ter ha estat una artèria principal on hi ha tingut un paper protagonista tots els corrents que expliquen la història del país.

Catalunya ha estat (i és) un corredor humà i per tant, social, econòmic i cultural. El corredor mediterrani. I dins d’aquest, Sarrià ha estat un punt estratègic de primer ordre. Sarrià de Ter ha estat terra de pas de la història. Per això, el projecte de les Excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana, conjuntament amb els que vindran ens ajudaran a ensenyar-ho i explicar-ho al món. I això ens servirà per saber més (molt més) dels nostres orígens, reforçar la nostra identitat, i no ens enganyem, de fer créixer la nostra autoestima com a poble.

15/9/08

El finançament local

( l'Acte al Palau de la Generalitat. Foto d'Anna Puig publicada a "El Punt")




“Volem, millor dit, necessitem un millor finançament. El benestar dels sarrianencs d’avui i dels sarrianencs de demà en depèn”, durant el discurs institucional de l’11 de setembre d’enguany, vaig aprofitar per reivindicar des d’una perspectiva molt sarrianenca, la importància vital d’aconseguir un millor sistema de finançament. De fet, el dimarts anterior, dia 10 de setembre, havia assistit com a membre de l’Executiva de l’ACM al Palau de la Generalitat, a un acte amb el President Montilla per reclamar un finançament local (i pel país) adequat.

El món local ens hem unit. Més enllà de les sigles i les directrius poítiques per reclamar el que ens pertoca: més diners. Per això, alcaldes i alcaldesses d’arreu del territori, ens vam aplegar per dir clarament que: “cal una reforma estructural del sistema de finançament dels ens locals que proveeixi de recursos suficients per garantir el compliment del marc competencial real de les corporacions locals”

No en va, els ajuntaments som la primera escala de l’administració. Tal i com diu l’alcaldessa de Ripoll, la Teresa Jordà “som els que oferim i rebem”. Rebem les demandes dels ciutadans i oferim els serveis, molts dels quals s’escaparien de les nostres competències. Malgrat això, malgrat la proximitat, als ajuntaments ens han abocat a ser el germà petit (i pobre) de l’administració. Som, en l’escala político-administrativa, el graó més proper al ciutadà però en canvi, pel que fa a recursos financers som els que estem més lluny. Des que es va eliminar la pràctica totalitat de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE), la nostra capacitat recaptatòria (fer ingressos) s’ha centrat gairebé exclusivament a les llicències d’obres. Dit d’una altra manera: els ajuntaments hem estat obligats a viure del creixement urbanístic. A viure del totxo.

I això no és bo. No només perquè s’han posat tots els ous en un cistell. Sinó perquè a més ens hem vist abocats al creixement (a vegades desmesurat). I tan com això és així, mentre depenguem de la construcció queda clar també que en els anys de creixement immobiliari, hi ha hagut ingressos considerables. Han estat els anys de les vaques grasses, diríem. Una època (que s’ha allargat gairebé una dècada) en que, gràcies a la construcció, els ajuntaments han pogut fer calaix.

Però per contra, quan l’activitat constructiva ha minvat, les hisendes locals se’n han ressentit (i molt). Això ens provoca que avui per avui, amb el grau de serveis i infraestructures que tenim haguem de suportar un sobreesforç econòmic ja que els ingressos han davallat considerablement. En d’altres paraules, hem anat incrementant allò que oferim als ciutadans (això és bo, molt bo) però no hem pogut incrementar les entrades de diners. Hem viscut massa dels vents favorables del mercat. Sense pensar prou en el demà. Vist això, als ajuntaments ens correspondrà fer un pensament i fer, tal i com deia l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder “passar de la cultura de la despesa a la de la gestió”

Per tant, també els ens locals haurem de fer un mea culpa, però sense que això distregui el focus d’atenció real: la distribució dels ingressos estatals. Mentre nosaltres no disposem d’un sistema de finançament adequat no podrem atendre les demandes creixents dels nostres conciutadans.

5/9/08

Miscel•lània post-estiuenca: inicis de curs.


Per mi, la llum de finals d’estiu és una llum especial. Els dies s’escurcen, però no prou com perquè encara vingui de gust passejar a les tardes o sortir els capvespres. I sentim aquesta espècie de nostàlgia de deixar enrere el bon temps barrejada amb la il·lusió d’un nou curs. Coses del temps, la climatologia i el calendari laboral. Els darrers compassos de l’agost tenen sempre això: la tranquil·litat de l’etapa estival i la el neguit per començar amb les piles carregades la temporada hivernal.

Hem fet vacances, és clar. Hem destinat el poc temps (sempre són curtes) que teníem a descansar, pintar, llegir, fer fotos i sobretot conèixer coses. Que sempre està bé. Algun dia haurem de fer un post per reivindicar l’exercici de badar! També hem aprofitat per “pensar” en tres projectes municipals de llarg recorregut. N’anem assentant les bases i quan toqui en parlarem. D’alguna manera hem anat preparant la tornada a l’activitat plena. Els francòfons tenen un concepte molt marcat per definir això. Per posar nom a aquest trànsit entre la calor, els pantalons curts, les passejades i els gelats i la tornada a la feina, l’escola (i l’estrés): la rentrée. La “reentrada”, doncs. Ben trobat.

I vet aquí que a Sarrià de Ter, la “reentrada” és festiva i dinàmica. Comencem la tardor amb força. Amb empenta. I d’una tirada celebrem la Festa Major, el Critèrium esportiu, la Fira del Paper i la Comercial. És una manera prou contundent de donar el tret de sortida a les temporades esportives, culturals i socials. Fem el canvi de curs, en tots els sentits.

Primer la Festa Major. Puntual i esperada, com sempre. Ja en farem balanç de la Festa, un cop hagi passat. En Jordi Paretas i en Raimon Cros, ja tindran temps, amb totes les entitats, associacions, persones implicades i regidors de valorar-la. De moment però hem començat de manera esplèndida. En Tano i en Jan a dalt el balcó de l’Ajuntament i la Paqui, en Fermí, la Rossor i tots els altres a baix, és a dir, GERDD van inaugurar la Festa 2008. Ens van fer partícips a tots dels seus projectes, els seus objectius i sobretot, la seva empenta.

“Solo quiero fuerzas” diu la cançó dels Magüey. És just el que ens va sembla que reivindicaven en Pla i en Millastres des de la balconada municipal. Força per seguir amb la seva tasca. Força per continuar fent una mica més feliç molta gent. Força per seguir acostant dos móns: Catalunya i Centramèrica. Força perquè Sarrià segueixi essent un poble acollidor, com van dir. I força per seguir portant el nom d’aquest poble arreu.

Jo sé que a en Jan li agrada especialment la cita. Però es que a més crec que descriu perfectament la filosofia de GERD. I potser per això, només potser, la van escriure al Llibre d’Honor de l’Ajuntament: “no hay cosas imposibles sinó hombres incapaces”. Qui ho havia de dir que el mateix Che Guevara sintetitzaria a la perfecció la feina que fan. Em fa sentir especialment orgullós poder haver fet aquest homenatge a aquests amics sarrianencs de naixement, d’adopció i de causa.

I què m’en dieu dels Maguey? El tastet va valer la pena. El dia 10 en tindrem més. Val la pena. De moment, ja hem gaudit dels Fin de Mes (que han millorat, i molt, respecte l’any passat: en seguirem l’evolució), els Gossos i Plouen Catximbes. Un bon cartell per començar la Festa. De fet, així ho devien pensar els molts joves (de Sarrià i de fora) que es van agrupar al Pavelló.

Bé, seguirem la Festa. Seguirem el Critèrium, el Congrés Internacional d’Arxivers, la Fira comercial, etc. hi anirem fent la “reentrada” amb forces i projectes renovats.