23/12/08

Bones Festes, feliç any nou.


(Nadala feta per la JUDIT RIBAS alumna del CEIP MONTSERRAT, SARRIÀ DE TER)



19/12/08

Arquitectura, ciutat i Sarrià


(Detall de les Escoles de Sarrià, edifici de Rafel Masó) Foto de Carles Ribera extreta de la web de la Fundació Rafel Masó.


Jo no em sento incòmode quan es parla de ciutat real i s’hi inclou Sarrià. Quan parlem del continu urbà. Quan parlem d’una sola taca. Amb personalitats i identitats diferents, però amb un marc comú de convivència social i econòmica. I sobretot, comunió de projectes de futur. De fet, no hi ha ningú de Sarrià de Ter que vegi en Girona una urbs distant, llunyana, desconeguda. Forma part, també del nostre mapa mental urbà. Qui, des de Sarrià, no parla amb propietat de la Plaça del Mercadal, de la Rambla o de Santa Caterina?. Com si fos part del seu municipi, gairebé. La ciutat són vivències.

La ciutat, doncs, és indefugiblement humana i social (quelcom més intangible) però també és una realitat física. La ciutat són edificis i carrers. I precisament el que fa la nova Guía d’Arquitectura de Girona. Àrea Urbana. Feta per en Josep M. Birulés és resseguir els carrers per destacar-ne els edificis que han comportat un treball arquitectònic més destacable. No tenen perquè ser els més bonics, els més efectistes, els més espectaculars. Així ho diu l’autor, Josep M. Birulés, així ho reafirmava Hèlio Piñón (quin plaer escoltar-los): les millors solucions arquiectòniques són les que moltes vegades s’allunyen de la magnificència. De la grandiositat i fins i tot, la modernitat.

Sigui com sigui, aquesta guia permet (re)descobrir l’arquitectura del nostre entorn. I destacar-ne edificis sarrianencs, també. Entre d’altres, l’empremta que Rafel Massó va deixar al nostre poble. En qualsevol cas, i més enllà del valor acadèmic i cultural que té la guia, m’interessa destacar-ne la seva vocació metropolitana. No és el primer, no serà el darrer, ni probablement tampoc serà el definitiu. Però està clar que és un exercici més de posada en comú dels diferents ajuntaments de l’àrea urbana de Girona per trobar plataformes que ens permetin posar en valor allò que ens és propi i compartit.

En aquest cas, ha estat el Col·legi d’Arquitectes el que ha impulsat aquesta iniciativa. Un paraigües prou prestigiós perquè els ajuntaments de Sarrià, Girona, Salt i Vilablareix ens hi afegíssim. Nosaltres amb una aportació modesta: tan pel que fa al contingut (pocs edificis) com pel que fa al continent (l’ajuda per fer la Guía). A la mesura de les nostres possibilitats, però amb l’ambició de ser un pol més d’aquesta àrea urbana polièdrica, però que ha de ser potent.

2/12/08

Tarda de novembre, el Coro.

Tarda de novembre. Freda, molt freda. Per fi sembla que arriba amb tota la seva intensitat l’hivern. Som un país de meteoròlegs amateurs, o frustrats com es vulgui dir. Ens agrada parlar del temps, no només veure’l i viure’l (quin remei!) sinó fer-ne qüestió. Tarda freda. M’acosto al Coro per fer el cafè, intento fer-ho sovint. I com sempre hi trobo calidesa. De temperatura és clar, però també humana. I no és un tòpic. Perquè la veritat que la calor d’un poble es viu en gran mesura per aquests petits detalls. Una taula on s’hi fa la butifarra, una tertúlia sobre futbol, el temps o la situació econòmica, ves a saber. Un grup que juga a domino i allà, al fons, jovent que es connecta a internet. I darrera la barra, en Joan que em fa el cafè calent que em convé.

Les imatges de cafè de poble que tinc emmagatzemades a la memòria són molt semblants a les que intento descriure. De fet, al meu cap hi tinc encara gravades les escenes quotidianes que es vivien al Centre. El cafè que s’encarregaven d’atendre els meus avis. Una estufa de llenya central, butaques, botes i fins i tot una jukebox (tot un luxe!). Però sobretot, un lloc de trobada, de tertúlies, de companyia...de poble.

Salvant les distàncies, el temps i les situacions, el Coro ve a ser el mateix. Ha de ser el mateix. No només un cafè, sinó un espai de referència. Per la gent gran especialment, però també per a totes les edats. Necessariament ha d’anar cap a un espai intergeneracional. Avui per avui l’activitat que si fa és molt important. L’Oficina de la Gent Gran i Jubilus ens ajuden a promoure i programar activitats constants que ajuden a treballar la formació cultural, intel·lectual i física fins i tot. L’Esplai de la gent gran hi té la seu i també la seva activitat. Hi fem cine. I exposicions que conviuen amb les cartes, el dominó i els ordinadors. Ordinadors que serveixen per les classes d’informàtica i perquè algú es connecti per llegir el seu correu. Ah, i els diumenges: ball.
En definitiva, aquest és el paisatge humà que ens interessa. Que ens agrada incentivar. El Coro és aquest espai que mica en mica va agafant pes com a lloc a tenir en compte des de molts àmbits: social, cultural i d’oci. Per la gent gran, especialment, i tant que sí! Però no només perquè la nostra voluntat és que de la vida del Coro en gaudeixi tothom. Totes les generacions, totes les edats. És a dir, com un cafè de poble.