14/9/09

L'espantocell d'en Pere. Tots els espantocells del poble.


En Pere hi dedica gairebé mig any (o més) a dissenyar-lo i construir-lo. Es queixa que li porta feina, però se'l veu orgullós de la seva obra. És normal. Ferros, soldadures, llum i so. Poca broma. Ja fa uns quatre anys que l'espantocells d'en Pere Sala és cita obligada per la Festa Major. Original i treballat, sí senyor. Aquest ha de ser l'essència de els espantocells de la Festa Major. Una tradició que ha anat arrelant i de la que en participen grans i petits. Precisament aquest és el verb just: participació. Perquè precisament aquest és un dels grans encerts dels impulsors de la iniciativa, l'AV de Sarrià de Dalt, la participació no competitiva. En Pere ho diu clarament: "si es competeix, no hi participo".


Germanor i participació.Participació i festa. Espantocells. Una metàfora en si mateixa de la Festa Major. Participar amb la màxima il·lusió i sense esperar res a canvi. Simplement pel plaer de participar de la nostra Festa. Enhorabona, Pere. Enhorabona als autors dels més de setanta espantocells. Entre tots fem la festa. Per molts anys!

11 de setembre 2009 (*)


Regidors, regidores, conferenciant convidat, amics, amigues...

És ja una tradició consolidada a casa nostra commemorar l’11 de setembre, des d’una perspectiva sarrianenca . Amb aquestes poques edicions de l’acte institucional i des del nostre poble estant, hem aconseguit contribuir a dignificar la Diada Nacional del nostre país. No fa gaires dies ho dèiem: l’orgull d’un poble i la seva voluntat de ser es demostren també, amb la consideració que mostren als seus símbols. I nosaltres, evidentment, volem participar d’aquesta posada en valor dels nostres símbols nacionals.

La simbologia en qualsevol societat. En qualsevol grup humà és important. Perquè ens distingeix. Ens aplega i ens identifica. Avui, davant d’un món canviant en que es redescobreixen vells esquemes i es posen en dubte antigues conviccions és més transcendental que mai valorar els aspectes més emotius i simbòlics.

La Festa Nacional és en sí mateixa un emblema del passat, un senyal de present i una reivindicació de futur. De recordatori del que hem estat i del que som, és clar. Però sobretot ha de ser una reflexió del que volem ser. Perquè precisament, hem de posar l’èmfasi en la projecció cap endavant que ha de tenir aquesta diada. L’11 de setembre no ha de servir exclusivament per refermar velles conviccions, no ha de ser de cap manera un mer exercici de nostàlgia històrica, no pot ser únicament una festa folklòrica. Ha de ser una meditació de futur.

Perquè aquest és l’exercici més fonamental que es pot plantejar un país. Jo diria que no només és un dret, sinó que és un deure democràtic saber en tot moment cap on vol anar un poble. El saludable exercici de decidir col·lectivament. Hi ha múltiples maneres de preguntar i escoltar a un poble. I totes són prou vàlides si es fan lliurement i plena. Totes són vàlides si es basen en el dret a autodeterminar-se.

Venim d’on venim. Som el que som. Però també hem de ser el que vulguem ser. I tothom, en una societat democràtica com la nostra, ha de poder dir el que creu, el que vol, el que desitja per als seus.

A nosaltres els que estem davant de les institucions ens pertoca treballar per aquest futur. Proposar vies, anticipar objectius, marcar fites. Però és a tot el poble a qui li pertany el dret a decidir. Avui hem escoltat una lliçó magistral sobre un període concret. Dur i complicat, com tants d’altres. Però que va tocar viure a molts catalans i catalanes. I se’n van sortir i van aconseguir mantenir la flama d’una nació que ha anat aguantant fins avui.

Cada moment té les seves circumstàncies. Els seus dubtes i les seves certeses. Les seves dificultats i els seus anhels. Però el que caracteritza tots i cadascun d’aquests moments de la història és que els seus homes i dones amb els fets i les paraules ha determinat el seu futur. La vida és feta d’oportunitats aprofitades i d’apostes ambicioses. La nostra trajectòria està farcida d’instants en que davant d’una cruïlla hem hagut d’optar per un camí o altre. I no pas per caprici o mera voluntat de caminar sinó per buscar la millor drecera cap a un futur millor. Tots volem el millor per a la nostra gent. Per als nostres fills.

Vinguem d’on vinguem i siguem d’on siguem el que ens uneix és l’Ara i l’Aquí. I tots els que hi vivim volem el millor per aquesta terra. I sobretot volem exercir el nostre dret a decidir quin futur volem deixar als que venen darrera nostre. Hi ha una frase que m’agrada especialment i que expressa la necessitat de reflexionar sobre el futur: “els bons polítics pensen en les següents eleccions, els bons estadistes en les següents generacions”.

Siguem doncs, bons estadistes. Que cada home i cada dona d’aquest país lliurement pensi en les següents generacions i decideixi quin és el millor camí a seguir.

Visca Sarrià de Ter! Visca Catalunya!
(*) discurs institucional de la Diada Nacional de Catalunya a Sarrià de Ter.

7/9/09

L'ajuntament renovat.




Hem renovat l’Ajuntament. La part més visible és la que es veu des del Carrer Major. És a dir, la façana. Una part, la més emblemàtica que ja és prou important. Però darrera del que es veu hi ha moltes petites feines per millorar aquesta casa. I n’hi hauran més. Perquè encara no hem acabat. Avui ja estem millorant tota la part posterior de l’edifici i quan el trasllat de la biblioteca ho permeti, transformarem tot l’espai de baix. Per tant, no només és una qüestió cosmètica sinó que serà, una petita revolució, d’aquest espai ciutadà.

De fet, ja fa gairebé dos anys que vam iniciar aquesta transformació amb la nova seu de la Policia Municipal. Una nova eina més adequada, més moderna i sobretot més accessible a tots els veïns i veïns. Aquesta és precisament la filosofia que ens mou en la reforma de l’ajuntament. No és un caprici. No és una qüestió estètica. Volem fer un ajuntament més proper, més eficaç i més obert.

Hem inaugurat una cosa ben tangible però a la que hi volem donar una dimensió simbòlica molt important. No en va, la casualitat ha volgut que aquestes obres coincidissin gairebé amb un fet especial per als sarrianencs: els 25 anys de recuperació de la nostra independència.

I precisament aquest edifici és el símbol més clar i contundent de la nostra autonomia local. De la nostra voluntat de ser sarrianencs. Per tant jo diria que cuidar, mimar, atendre aquestes parets és també seguir la línia marcada i homenatjar a tots els homes i dones que, moment o altre, han treballat des d’aquest espai cap enfora, per la millora de les condicions de vida dels seus conciutadans. Des que el 1937 l’arquitecte Emili Blanch va projectar-lo fins avui.

Atendre aquestes parets és renovar el compromís amb la política municipal. I m’agradaria emfatitzar molt aquest aspecte, precisament ara que els reptes són extremadament importants. Gestionar la política local mai ha estat senzill. Però, avui, la situació no és la més còmode pels gestors municipals. Per això us asseguro que la il·lusió, la responsabilitat i el treball estan a l’alçada.

4/9/09

Doncs, això...

(foto de la pancarta que han penjat els veïns del Carrer LLoses)