15/3/11

Ganes de viure

Amb en Josep Dalí a casa seva al Pla de l'Horta


En Josep Dalí ha fet, enguany, 100 anys. Aviat es dit. Un segle. Un centenar d’aniversaris per viure gairebé tot el segle XX i part del XXI. Ell diu que això no té gaire mèrit perquè es tracta d’anar sumant anys. Home, que voleu que us digui! No és poca feina viure. I en Josep ha viscut i molt. Cent hiverns, ni més ni menys. I això que no es diu ni es fa cada dia, ha estat a Sarrià de Ter. En Josep és veí nostre de fa alguns anys, però es fill de Cadaqués. Allà hi va començar a aprendre de flequer (tot i que a casa eren sastres) i del poble del salar va anar rodant el món. El petit món de l’Empordà passant per Deusto on va ser empresonat en acabar la Guerra i anant a petar a Celrà on va fer durant molt de temps de ferroviari. Viure la satisfacció amb la que algú expressa que ha fet un segle és un privilegi. Gairebé diria que fins i tot, es veu amb un punt d’enveja. Enveja sana perquè el besavi parla de la trajectòria vital (a voltes més que dura) però amb l’alleugeriment de saber que ha passat per aquest món i hi ha deixat empremta. Aviat és dit, cent anys. I resulta que en Josep hi arriba amb el cap més que clar. Tan es així que quan li dic que ha viscut el segle més transcendental de la història de la humanitat, serra els llavis i fa que si amb el cap. No n’hi ha per menys. Xerrem amb ell i li explico que a Sarrià hi tenim un altre veí centenari, el Doctor Garriga (102) i alguns a punt d’arribar-hi. Està content –diria jo- de poder sortir encara a passejar (malgrat el reguitzell de mals que em repassa) i poder parlar amb en Miquel i anar fins al Local Social del Pla de l’Horta quan el dia acompanya. Xerra. I a nosaltres ens agrada escoltar la seva vida. Segurament es necessita una mica de sort, però segur que als cent anys no sense unes irremaiables ganes de viure.