22/5/08

Sarrià de Ter: ara que fa 25 anys (article publicat al Diari de Girona)

ROGER TORRENT* Vint-i-cinc anys és una edat en que un comença a assentar les bases del que serà la seva vida adulta. És un moment en què es va deixant enrere l'ímpetu de la joventut per començar a entrar en la serenor i experiència de la maduresa. Aquest també és el procés que ha viscut el nostre poble en aquest quart de segle que va des de la segregació de Girona fins avui. DE L'ANY 1983 ENÇÀ, les circumstàncies, les preocupacions i les prioritats, fins i tot el paisatge físic i humà, han canviat. Sarrià de Ter ha viscut una de les transformacions més grans que hagi pogut viure cap altre municipi del nostre entorn. Hem estat capaços de canviar la nostra imatge i la nostra manera de viure. A mesura que el poble creixia s'anaven consolidant les infraestructures bàsiques i amb aquests fonaments es creava una xarxa d'equipaments i serveis que han anat millorant la nostra qualitat de vida. Per dir-ho ras i curt: hem estat capaços de canviar el nostre destí com a poble. Com molt bé diu la Raimunda Coll (qui va ser l'ànima de l'ajuntament durant molt temps), els anys de l'annexió van ser la nostra particular transició política. Es va anar gestant el que després ha esdevingut l'ajuntament democràtic i modern. D'alguna manera, es va aprendre a utilitzar la nostra pròpia autonomia local en termes de gestió quotidiana. El que ha vingut després, ja se sap, ha estat la consolidació del que s'ha gestat durant dècades: la nostra identitat i un nivell de serveis important. Això ha estat mèrit, tal com insisteix en Quim Rodríguez, dels diferents consistoris i societat civil sarrianenca. A l'hora de fer balanç (vint-i-cinc anys és una bona excusa per fer-ho), hem de ser conscients que el període de l'annexió també va tenir conseqüències positives. Vam heretar serveis i obres que d'altra manera ens hagués costat molt aconseguir. O fins i tot, no tindríem. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la part de l'haver del que va suposar ser una part de Girona. No podem ni volem negar-ho. Sigui com sigui, la presència constant de la ciutat ens ha condicionat. Més enllà de la relació administrativa que haguem pogut tenir, està clar que formem part d'una mateixa realitat social. Salt, Girona i Sarrià de Ter vam ser un dia una mateixa cosa. Ara, partint de la nostra autonomia hem de trobar espais de confluència i cooperació per crear una Àrea Urbana real i efectiva. L'àrea dels serveis comuns. Aquest és, indefugiblement, el futur que ens espera.Si aquests vint-i-cinc anys que avui celebrem han estat els de la consolidació municipal, els que vénen han de ser els de la construcció metropolitana. Estem condemnats a enten?dre'ns. Vam ser la "núvia de Girona", ara hem festejar-nos. Hem de ser capaços de trobar espais de mutu acord on podem conviure amb respecte i entesa. Dialogant constantment. Aquesta és la base de les relacions duradores i productives. * Alcalde de Sarrià (ERC)

15/5/08

Cuba i les seves circumstàncies (canviants).




El viatge amb GERD a Cuba ha estat una oportunitat en tots els sentits (ho deia en el post " De Sarrià a Holguin" del 18/04/2008). No només per veure i viure la feina de GERD. Ha estat també una manera de recollir un repte: el que ens toca assumir ara a nosaltres. Ha estat, en definitiva, una sort poder-hi ser. També perquè hem viscut una realitat, la cubana, en un període d’immensa transformació. De canvis –alguns- i d’expectatives –moltes més -.

En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I es des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.

Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una més real i una altra que tindria una lectura més d’entre línies, podríem dir.

D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I es per això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació. Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res -des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.

Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil). I la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.

Aquests elements, sense cap mena de dubte formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra. A partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet es que de manera més o menys explícita reconeixen les necessitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitja de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.

Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I en la qual, la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I es en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi. Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè es d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una la franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que es la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.

10/5/08

Acte del 25è aniversari de la nostra (recuperada) independència.







Era una obligació institucional. Però també moral. Celebrar el 25è aniversari de la recuperació de la nostra independència era imprescindible. Teníem molt clar que hi ha coses que cal recordar i celebrar. Teníem molt clar que calia un homenatge institucional a tots els homes i dones que no només van treballar aferrissadament per defensar i aconseguir la nostra autonomia local, sinó que han destinat bona part del seu temps i les seves energies en millorar les condicions de vida del nostre poble. Dels sarrianencs i sarrianenques.

De fet, recordar l’annexió a Girona i la posterior independència, són un pretext per recordar el nostre passat més recent i fer balanç del que ha suposat per nosaltres aquest darrer quart de segle. I de l’anàlisi, n’ha de sortir per força una lectura positiva. Hem passat dels primers anys d’ajuntaments democràtics en que es van assentar les bases de la vida municipal. Tal i com insistien els protagonistes de la nostra “particular transició política” Quim Rodríguez, Josep Cros o Guillem Ramos, els anys que van des del 76 fins al 1983 van ser els anys en que es van posar els fonaments de les obres, serveis i equipaments que hem anat aconseguint posteriorment.

En tots aquests anys hem aconseguit canviar radicalment la nostra imatge, la nostra realitat, el nostre destí. Una transformació que no té comparació en el nostre entorn. I que es va començar a gestar en els anys “gironins” a través de la força, la voluntat i les ganes de progressar del Consell Municipal i de les entitats, associacions i veïns que es van arremangar per dotar a Sarrià de Ter dels serveis que li calien. Serveis del s.XX.

Ara, a nosaltres ens pertoca aconseguir gaudir dels serveis del s. XXI. I en aquest sentit, crec fermament que els serveis del futur seran metropolitans o no seran. Estic convençut que si aquests darrers vint-i-cinc anys han estat, per Sarrià, els de la consolidació municipal, els propers seran els de la construcció metropolitana. Ens hem de convertir en la veritable nuvia de Girona, que deia l’alcalde Ribot.

Sigui com sigui estic molt satisfet, pel fet de ser alcalde, d’haver pogut participar d’aquest homenatge a als homes i les dones que han fet de Sarrià de Ter el que és avui. La Sole Muñoz, en Josep Cros, en Guillem Ramos, en Martí Ballada, en Just Casero, en Quim Rodriguez, en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nico Pichardo han tingut el seu merscut reconeixement. Per molts anys! i Visca Sarrià de Ter!