21/12/09

Bones Festes!

Esther Martínez (3rB)


Pol Diaz (6èA)

Adrià Cordones (2nA)



Laura Ruiz (6èA)





Aprofito les postals fetes per l'Esther, l'Adrià, en Pol i la Laura per desitjar-vos a tots, unes Bones Festes i Bon any nou.

10/11/09

Tramvia: bona notícia però coixa (El projecte ha d’incloure tot Sarrià)


(El Tramvia d'Orléans, extret de lightrailnow.org)

Durant la campanya de les eleccions municipals passades, proposàvem un tramvia metropolità com a part de la solució dels problemes de circulació i mobilitat de l’àrea urbana. Llavors semblava utòpic. Si més no llunyà. Avui ja no ho és tant.

Els pressupostos de l’estat incorporen una partida de 300.000 euros per a la redacció del projecte. Un pas important i positiu, sense cap mena de dubte. Allò que semblava més propi del s.XXII que de l’actual, ja és més proper. És evident que des que es redacta un projecte a que s’inicien les obres pot passar molt de temps o fins i tot no realitzar-se mai. Ara bé, això ja representa una declaració d’intencions. Benvinguda sigui.

La proposta actual (la que hem pogut veure als diaris), dibuixa dues línies en forma de creu que anirien de la punta de Salt (Centre Comercial) al campus de la UdG a Montilivi a Girona, una i de Vilablareix a Sarrià l’altra. A grans termes, el pla em sembla raonable. Una creu que lligui tots els punt cardinals de l’àrea metropolitana és el més lògic. Però li falta quelcom imprescindible des del meu punt de vista. Hi falta el nord!.

El Periódico d’ahir destacava que “El tramvia ha d’incloure Sarrià de Ter, afirma l’alcalde de la població ”. És lògic, no? Sempre hem defensat que aquest mitjà de transport ha de seguir la línia de l’Av. França. Avui un punt important, però demà fonamental. No només perquè hi haurà la zona del campus de ciències de la salut i l’Hospital Trueta, un punt clau en l’aglomeració de persones i per tant, en les necessitats de connexió sinó perquè -n’estic convençut- aquesta via serà l’eix estructurador de la vida econòmica, cultural i fins i tot social de Sarrià.

Imaginem-nos que el tramvia seguint la l’Avinguda de França arriba fins al Pavelló Municipal, la nova Biblioteca i els grans nuclis de connexió amb els barris. Els veïns de Sarrià de Dalt, Pla de l’Horta, Pla de Vinyers i Rasa, per un costat, i els de Sarrià de Baix de l’altre, ho haurien de tenir fàcil per des de casa seva arribar a la parada més propera. I d’allà, pocs minuts: Girona centre. Poca estona: el campus de Montilivi. Un moment: Vilablareix.

Avui, el projecte únicament inclou la zona del campus de ciències de la salut. Només faltaria!. Però forçosament ha d’anar més enllà. Si de veritat vol tenir vocació de futur. Si realment vol ser un eina metropolitana cal que Sarrià de Ter hi sigui tot. Perquè la massa crítica del nostre municipi viu a l’entorn d’aquesta avinguda i evidentment, allò que dóna sentit a un mitjà de comunicació es que estigui prop de la gent. Per això ja vam reclamar que el tramvia arribi al menys, fins al centre del poble. Només d’aquesta manera seria útil per a la població de Sarrià de Ter. Seguirem insistint perquè és obvi. Treballarem perquè sigui així.

9/11/09

Ratafia: altra vegada.

La meva no ha estat pas res de l’altre món, enguany. Va ser millor la de l’any passat. Vet aquí, el secret de la ratafia que, no saps com, a vegades surt pitjor i a vegades millor. Com a l’Assumpció Grimal que aquest any ha guanyat el 28è concurs de la Ratafia de Sta. Coloma de Farners. Tret de l’any 2007, han estat ja uns quants amb el primer premi. És un orgull veure com gairebé cada any una sarrianenca o un sarrianenc s’enduen algun dels premis de Santa Coloma de Farners. Però en realitat tan se val perquè encara que a Sarrià mai haguéssim tingut cap victòria en el concurs, nosaltres ja hi hauríem guanyat.

Perquè com diem sempre, l’important es que cada vegada siguem més els que (re)trobem aquesta tradició. Que, de nou o de sempre, ens la fem nostra. Que en parlem, que en gaudim, que en fem cultura. I en fem. Perquè la gastronomia és també cultura. La que ens lliga directament amb el paisatge (que diria en Pla) i que a nosaltres ens transporta riera d’en Xuncla amunt.

Sempre és de justícia admetre la feina ben feta. Per això cal reconèixer el primer premi de l’Assumpció. Enhorabona! A la guanyadora però també a totes les Dones Més que Mai. Per haver fet la millor ratafia i sobretot per haver fet el millor per la ratafia.

La biblioteca municipial.


Les obres de la Biblioteca Municipal van a bon ritme. Van avançant segons el calendari previst amb l’hortizó del 2010 per enllestir el projecte i perquè pugui ser ja operativa. Encara falta, és clar, però va ben encaminada.

Durant els darrers mesos hem resolt les qüestions que restaven pendents: superfície i finançament. Per un costat vam tancar la discussió amb l’empresa constructora de la urbanització pel que fa a la grandària que havia de tenir l’equipament públic. Finalment, disposem de 2.228 m2. 20 metres més dels que s’havien previst en el conveni que existia des del 2004. Hi hem guanyat una mica. En total, en aquest tot aquest espai no només hi haurà la Biblioteca, amb més de 800 metres quadrats sinó que també s’hi inclourà més endavant, l’Auditori i la Sala Polivalent, en un complex cultural molt potent.

Pel que fa a la qüestió dels diners. Cal dir que aquí també vam aconseguir una petita victòria, ja que hem rebut, per part de la mateixa constructora 70.000 euros. Evidentment, aquests diners ens ajuden a finançar part del projecte. Ara a més, s’ha confirmat el que ja vaig avançar en un passat ple: una important aportació de la Diputació de Girona. Enguany són 135.572 euros. Als quals caldrà sumar una aportació idèntica el proper any. És a dir, en total uns 271.000 euros que ens permetran acabar aquest gran equipament.

Anem treballant en el continent, però també en el contingut. Ja n’anirem parlant més endavant. De moment, només podem avançar que estem buscant el suport (més enllà del nostre terme municipal) per fer front a les despeses de gestió d’aquesta infraestructura. De la mateixa manera que seguim caminant per aconseguir que la nostra Biblioteca, l’Emília Xargay, sigui també un referent metropolità. Ja n’hem començat a parlar amb els municipis de l’entorn i anem en molt bona línia.

En definitiva, la biblioteca, va agafant forma. Ja no estem davant el full en blanc sinó que se’n van escrivint les millors pàgines. Les anirem llegint.

6/10/09

amatl

(foto de Quim Llunell)




A dalt, una nena escolta el mariachi el dia de la Fira del Paper.
Al mig, un sorprès Tintin de l'exposició de Ventura & Hosta.
A sota, l'Anotni Font amb en Lluís Aymerich i un servidor.

De paper va la cosa. El passat dia, l'Antoni Font cedia al municipi de Sarrià els butlletins informatius de la Torras. Els butlletins van des de l'any 62, el primer, al 82, el darrer. Fa gràcia veure com amics i coneguts hi apareixen (més joves que ara) en l'apartat de les noves incorporacions a la fàbrica. Era la vida interna d'una gran fàbrica, ara és història d'un poble. A través de les seves pàgines no només es dibuixa el dia a dia de Torras Papel sinó que es testimonia una època.

Ha estat prudent i encertada la decisió d'en Tonet de guardar durant tots aquests anys totes aquestes publicacions. Interessant i digne d’agrair el fet de cedir-ho al poble. Té el valor de ser una col·lecció complerta que engruixirà el fons arxivístic de Sarrià. Són “petites joies” documentals que ajudaran a entendre el nostre poble i la nostra manera de fer.

I del paper imprès al paper maché. Dimarts, 22 de setembre, amb en Sergi Torrentà, regidor de cultura, vam anar a l'acte d'entrega del títol de Mestre Artesà a en David Ventura. Autor dels nostres gegants, en David conjuntament amb la seva companya, la Neus Hosta són "els culpables" de gegants, cap grossos, bestiari i tot un reguitzell de figures deliciosament aconseguides. L'art de Ventura i Hosta, el de les figures de paper maché, és un plaer infantilment adult. Mirem les obres amb la barreja del reconeixement de la maduresa i un somriure que ens transporta a la infantesa.

Una infantesa on els còmics jugaven un paper essencial. En parlem amb la família Sansalvador abans d’inaugurar l’exposició. Quin Tintin ? És clar, coses de tintinaires. Les figures més arrelades a la nostra cultura popular comparteixen espai amb d’altres més pròpies de l’imaginari global. I es que precisament, si quelcom ha aconseguit aquestes XI Jornades del Paper ha estat conjugar les nostres arrels amb una visió globalitzada del paper i les seves manifestacions populars. Li ha tocat a Mèxic ser l’exponent d’una cultura en la qual l’“amatl” (paper, en les llengües precolombines) té un lloc predominant.

Hem gaudit de la senzillesa i contundència a la vegada de les paraules i les imatges. D’imatges com les de les aquarel·les d’en Francesc Bardallo que sintetitzen tota la força d’un paissatge, d’una terra, de la natura en un punt molt concret. En una instantània que des de la subtilesa del detall fa que puguis imaginar-te la força i complexitat del conjunt. Les exposicions de Ventura & Hosta i Bardallo (B. Quelart) han aportat el contrapunt artístic a unes noves jornades marcades per la presència de la civilització convidada.

Aquestes jornades ens han servit per endinsar-nos en la cultura mexicana i repassar la nostra. Allò que s’ha fet i es fa aquí amb allò que es fa allà. De fet, l’any passat va suposar la internacionalització de les Jornades i enguany hi hem contribuït encara més. Aquest any era com una revàlida, després de l’importantíssim èxit de l’any passat, tancàvem un cicle. I calia obrir-ne un de nou amb nota. Ho hem fet. Amb participació i contingut. En qualitat i quantitat hem reeixit. Comencem a treballar per les XII, amb la força de saber que les coses han anat bé.

14/9/09

L'espantocell d'en Pere. Tots els espantocells del poble.


En Pere hi dedica gairebé mig any (o més) a dissenyar-lo i construir-lo. Es queixa que li porta feina, però se'l veu orgullós de la seva obra. És normal. Ferros, soldadures, llum i so. Poca broma. Ja fa uns quatre anys que l'espantocells d'en Pere Sala és cita obligada per la Festa Major. Original i treballat, sí senyor. Aquest ha de ser l'essència de els espantocells de la Festa Major. Una tradició que ha anat arrelant i de la que en participen grans i petits. Precisament aquest és el verb just: participació. Perquè precisament aquest és un dels grans encerts dels impulsors de la iniciativa, l'AV de Sarrià de Dalt, la participació no competitiva. En Pere ho diu clarament: "si es competeix, no hi participo".


Germanor i participació.Participació i festa. Espantocells. Una metàfora en si mateixa de la Festa Major. Participar amb la màxima il·lusió i sense esperar res a canvi. Simplement pel plaer de participar de la nostra Festa. Enhorabona, Pere. Enhorabona als autors dels més de setanta espantocells. Entre tots fem la festa. Per molts anys!

11 de setembre 2009 (*)


Regidors, regidores, conferenciant convidat, amics, amigues...

És ja una tradició consolidada a casa nostra commemorar l’11 de setembre, des d’una perspectiva sarrianenca . Amb aquestes poques edicions de l’acte institucional i des del nostre poble estant, hem aconseguit contribuir a dignificar la Diada Nacional del nostre país. No fa gaires dies ho dèiem: l’orgull d’un poble i la seva voluntat de ser es demostren també, amb la consideració que mostren als seus símbols. I nosaltres, evidentment, volem participar d’aquesta posada en valor dels nostres símbols nacionals.

La simbologia en qualsevol societat. En qualsevol grup humà és important. Perquè ens distingeix. Ens aplega i ens identifica. Avui, davant d’un món canviant en que es redescobreixen vells esquemes i es posen en dubte antigues conviccions és més transcendental que mai valorar els aspectes més emotius i simbòlics.

La Festa Nacional és en sí mateixa un emblema del passat, un senyal de present i una reivindicació de futur. De recordatori del que hem estat i del que som, és clar. Però sobretot ha de ser una reflexió del que volem ser. Perquè precisament, hem de posar l’èmfasi en la projecció cap endavant que ha de tenir aquesta diada. L’11 de setembre no ha de servir exclusivament per refermar velles conviccions, no ha de ser de cap manera un mer exercici de nostàlgia històrica, no pot ser únicament una festa folklòrica. Ha de ser una meditació de futur.

Perquè aquest és l’exercici més fonamental que es pot plantejar un país. Jo diria que no només és un dret, sinó que és un deure democràtic saber en tot moment cap on vol anar un poble. El saludable exercici de decidir col·lectivament. Hi ha múltiples maneres de preguntar i escoltar a un poble. I totes són prou vàlides si es fan lliurement i plena. Totes són vàlides si es basen en el dret a autodeterminar-se.

Venim d’on venim. Som el que som. Però també hem de ser el que vulguem ser. I tothom, en una societat democràtica com la nostra, ha de poder dir el que creu, el que vol, el que desitja per als seus.

A nosaltres els que estem davant de les institucions ens pertoca treballar per aquest futur. Proposar vies, anticipar objectius, marcar fites. Però és a tot el poble a qui li pertany el dret a decidir. Avui hem escoltat una lliçó magistral sobre un període concret. Dur i complicat, com tants d’altres. Però que va tocar viure a molts catalans i catalanes. I se’n van sortir i van aconseguir mantenir la flama d’una nació que ha anat aguantant fins avui.

Cada moment té les seves circumstàncies. Els seus dubtes i les seves certeses. Les seves dificultats i els seus anhels. Però el que caracteritza tots i cadascun d’aquests moments de la història és que els seus homes i dones amb els fets i les paraules ha determinat el seu futur. La vida és feta d’oportunitats aprofitades i d’apostes ambicioses. La nostra trajectòria està farcida d’instants en que davant d’una cruïlla hem hagut d’optar per un camí o altre. I no pas per caprici o mera voluntat de caminar sinó per buscar la millor drecera cap a un futur millor. Tots volem el millor per a la nostra gent. Per als nostres fills.

Vinguem d’on vinguem i siguem d’on siguem el que ens uneix és l’Ara i l’Aquí. I tots els que hi vivim volem el millor per aquesta terra. I sobretot volem exercir el nostre dret a decidir quin futur volem deixar als que venen darrera nostre. Hi ha una frase que m’agrada especialment i que expressa la necessitat de reflexionar sobre el futur: “els bons polítics pensen en les següents eleccions, els bons estadistes en les següents generacions”.

Siguem doncs, bons estadistes. Que cada home i cada dona d’aquest país lliurement pensi en les següents generacions i decideixi quin és el millor camí a seguir.

Visca Sarrià de Ter! Visca Catalunya!
(*) discurs institucional de la Diada Nacional de Catalunya a Sarrià de Ter.

7/9/09

L'ajuntament renovat.




Hem renovat l’Ajuntament. La part més visible és la que es veu des del Carrer Major. És a dir, la façana. Una part, la més emblemàtica que ja és prou important. Però darrera del que es veu hi ha moltes petites feines per millorar aquesta casa. I n’hi hauran més. Perquè encara no hem acabat. Avui ja estem millorant tota la part posterior de l’edifici i quan el trasllat de la biblioteca ho permeti, transformarem tot l’espai de baix. Per tant, no només és una qüestió cosmètica sinó que serà, una petita revolució, d’aquest espai ciutadà.

De fet, ja fa gairebé dos anys que vam iniciar aquesta transformació amb la nova seu de la Policia Municipal. Una nova eina més adequada, més moderna i sobretot més accessible a tots els veïns i veïns. Aquesta és precisament la filosofia que ens mou en la reforma de l’ajuntament. No és un caprici. No és una qüestió estètica. Volem fer un ajuntament més proper, més eficaç i més obert.

Hem inaugurat una cosa ben tangible però a la que hi volem donar una dimensió simbòlica molt important. No en va, la casualitat ha volgut que aquestes obres coincidissin gairebé amb un fet especial per als sarrianencs: els 25 anys de recuperació de la nostra independència.

I precisament aquest edifici és el símbol més clar i contundent de la nostra autonomia local. De la nostra voluntat de ser sarrianencs. Per tant jo diria que cuidar, mimar, atendre aquestes parets és també seguir la línia marcada i homenatjar a tots els homes i dones que, moment o altre, han treballat des d’aquest espai cap enfora, per la millora de les condicions de vida dels seus conciutadans. Des que el 1937 l’arquitecte Emili Blanch va projectar-lo fins avui.

Atendre aquestes parets és renovar el compromís amb la política municipal. I m’agradaria emfatitzar molt aquest aspecte, precisament ara que els reptes són extremadament importants. Gestionar la política local mai ha estat senzill. Però, avui, la situació no és la més còmode pels gestors municipals. Per això us asseguro que la il·lusió, la responsabilitat i el treball estan a l’alçada.

4/9/09

Doncs, això...

(foto de la pancarta que han penjat els veïns del Carrer LLoses)

15/7/09

Per fi, la Universitat a Sarrià.

Amb la Rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli, el dia de la signatura del Conveni.


Aquest projecte ens posa al mapa. Al mapa acadèmic. Al mapa dels pobles que saben jugar les seves cartes i aprofitar les oportunitats. El campus de Ciències de la Salut a Sarrià de Ter serà una realitat. Ara ja podem dir que, definitivament, la Universitat de Girona i la Generalitat de Catalunya han apostat, sense cap mena de dubte, per Sarrià. Nosaltres ho havíem fet abans. Ho hem fet sempre. En tot moment hem pensat (i així ho expliquem arreu) que som la millor opció per acollir aquest pol acadèmic-científic. Per situació estratègica, per proximitat a l’Hospital Josep Trueta, per comunicació, per la oportunitat i condicions dels terrenys, per la possibilitat de crear un espai partint de zero. Per tot això, però també per intangibles com és la voluntat del nostre municipi. I es que ara no sembla important, però cal recordar que hi havia altres ciutats que també volien per se el privilegi de rebre aquests equipaments. Aquesta vegada, ho hem aconseguit.
I finalment, el passat 10 de juliol, signàvem amb la Universitat de Girona el conveni a través del qual, el poble de Sarrià cedia els terrenys a la institució universitària. És el tret de sortida d’un projecte que, un cop acabat, aportarà milers d’estudiants de tot el món al nostre poble. En concret, aportem més de 20.000m2 per ubicar-hi la Facultat de Medicina, l’Escola d’Infermeria i l’Institut d’Investigació (IDIBGI). Tres infraestructures de primer ordre que juntes, faran d’aquest espai, el lloc que aglutinarà tota l’activitat formativa al voltant de les ciències de la salut. La interacció entre aquests equipaments conjuntament amb l’Hospital Trueta crearan les sinergies necessàries per “fer campus”. Un campus universitari. Aquest és precisament el concepte, perquè més enllà d’aquestes tres peces, tot el sector estarà orientat a donar resposta a les necessitats de la universitat.
La operació és complerta. Té la vocació de crear gairebé un barri universitari. Tot un sector urbanístic lligat directament al campus. Perquè no estem parlant només dels terrenys que cedim a la UdG. De fet, el conjunt del sector fa 80.000 m2 de sòl, dels quals 20.000m2 són per a la universitat. De la resta, hi haurà un 40% que es destinarà a equipaments privats per donar resposta a tots els serveis que demanden les facultats. Des de restaurants a llibreries. Des de residències d’estudiants a botigues. Evidentment, la titularitat d’aquests terrenys és privada però ja hem acordat amb els propietaris que serà conjuntament amb l’ajuntament i la pròpia UdG que buscarem el millor destí per aquests metres quadrats. I no només això sinó que a més disposarem de 10.000m2 per poder-hi construir equipaments relacionats molt directament amb l’àmbit de les Ciències de la Salut com poden ser col·legis professionals, centres d’investigació, espais per empreses socio-sanitàries. Una hectàrea que reforçarà i ampliarà el de les facultats.
Es tracta, en conjunt, d’una decisió estratègica. Que no servirà només per poder dir que som un municipi universitari, sinó fins i tot, per enfortir la nostra estructura econòmica. L’economia canvia i més en temps de crisi. I es precisament aquest temps el que hem d’aprofitar per sortir-ne transformats i per tant, enfortits. Doncs bé, està clar, que apostar avui pels serveis de qualitat i d’alt valor afegit ens farà més potents. I encara és més evident que el campus de ciències de la salut i tota l’activitat econòmica al seu voltant serà una manera de crear riquesa a i per Sarrià.
Riquesa econòmica però també riquesa acadèmica i investigadora. Els líders de les facultats de medicina, infermeria i l’Idibgi són grans professionals i persones de prestigi en el seu camp. En conseqüència, directius que aportaran la seva experiència als espais universitaris sarrianencs. I es que el que ens posa al mapa (com dèiem) no només serà el continent sinó també l’important contingut que s’hi desenvoluparà el que ens donarà prestigi.
En fi, es tracta d’una gran notícia pel present, però sobretot, el futur de Sarrià de Ter. No ha estat un camí planer, perquè hem hagut de negociar durament amb totes les parts (propietaris, UdG i Generalitat). I haig de destacar aquí, el treball fet des de l’ajuntament és clar (conjuntament amb el primer tinent d’alcalde en Lluís Aymerich), però també la generositat dels propietaris, l’aposta clara de la Universitat mitjançant la seva Rectora, l’Anna Maria Geli i la força i la decisió mostrada per la que ha estat Comissionada d’Universitats de la Generalitat de Catalunya, la Blanca Palmada.
Una conjunció d’interessos i esforços que ha anat, aquesta vegada, en benefici nostre. Hem d’estar doncs, molt satisfets. Orgullosos d’haver sabut treballar la nostra candidatura i les nostres possibilitats. Estic més que convençut que amb els anys valorarem aquest projecte històric. El dia que els primers metges i metgesses, infermers i infermeres es llicenciïn a Sarrià.

8/7/09

Groullers


La nit del dissabte era freda per ser juliol. Acabava de ploure d’una manera violenta i gelada. De fet, varem tenir la sort que la calamarsada va durar poca estona. Per això la nit de dissabte era freda per ser juliol. Malgrat això, ens varem animar a estrenar (al menys jo) el magnífic ateneu celranenc per veure (i escoltar) els amics dels Groullers. Sempre fa de bon fer, sortir de casa per gaudir d’un espectacle cultural. D’alguna manera els de comarques, al contrari dels de ciutat, en fem un esdeveniment del fet d’anar a teatre, a concert, a veure una exposició, etc. I això es perquè històricament no hem tingut l’accés als productes culturals com han tingut els de ciutat. Avui, però, gràcies a continents com l’Ateneu de Celrà o continguts com els que programem institucions i entitats, canviem de tendència.

Per unes quantes raons, la més potent de les quals és l’amistat amb alguns dels seus membres actuals i històrics, he anat seguint molt de prop l’evolució del grup. Gairebé des que veia, des d’una generació posterior estant, com aquells nois passaven del Gas Boig a dedicar-se més seriosament a la música. Ja fa tretze anys i tres discs d’això. Precisament, dissabte en presentaven el tercer: Amb Arrels. El més fresc (i personal?). Dic això perquè com ja varem poder tastar al Centre Parroquial l’any passat es tracta d’un treball amb cançons de collita pròpia: és a dir escrites pel grup. Un grup que tot i tenir entitat jurídica pròpia està format per l’Agustí, en Miquel, l’Ivó, la Montserrat, en Jordi, en Marcel i el Sr. Ramon. Ep, i per aquest ocasió l’altre meitat dels fills Riera (la Maria, és clar).

Una alegria. Un recorregut pels Països Catalans musicalment parlant. Des d’una rumbeta que ens fa ballar, a la marxa dels moros i cristians solemne i motiva. Un disc que veu de l’experiència. I es que el grup ha madurat al ritme de les canes de tots plegats. Sempre és un plaer musical escoltar-los i un goig abraçar-los.

Enhorabona.

6/7/09

Tradició i modernitat: del wimax a la flama del canigó passant per les 24h de futbol pista.

Sempre he pensat que la formula necessària per generar qualitat de vida en qualsevol poble és la que ens permeti conjugar amb la mesura justa la modernitat amb la costum. No és cap secret. Vet aquí. Però a vegades de tan senzill i obvi que sembla no en fem cas. I aleshores o bé tendim al conservacionisme acèrrim i poc raonat o bé (per allò de la llei del pèndol) ens deixem dur per les ànsies de la modernitat exagerada. La veritat però és que cal trobar el pes necessari de cada element. In medio virtus. En el terme mig hi ha la virtut, per tant, cal trobar l’encaix perfecte entre el progrés i la tradició.

Doncs bé, el principi d’estiu sarrianenc has estat una mostra d’aquesta voluntat permanent de trobar-ne l’equilibri. El passat 26 de juny presentàvem el sistema municipal de tecnologia wimax que permetrà connectar-nos a internet sense fils i a un preu comparativament molt assequible. Exemple, aquest, de la intenció de procurar els serveis de ciutat que sempre hem reclamat. El wimax és la tecnologia sense fils més actual i a més de donar-nos internet i telèfon a casa, farà que al Centre Cívic hi podem llegir webs i enviar mails gratuïtament.

Algun d’aquests mails precisament podrien ser de suport a la nostra llengua i cultura. També vol ser un missatge de defensa dels nostres trets nacionals la Flama del Canigó que aquest any va tornar a arribar puntualment el dia de la revetlla de Sant Joan al nostre poble. Seguint el seu recorregut des de Girona i cap a Sant Julià de Ramis. I de Sarrià es va estendre a tots els barris a través de les Associacions de Veïns. No obstant, aquesta és la màgia de la nit de Sant Joan i del foc portat des del cim de la muntanya del Conflent a tots els racons del país. Escampat. Igual que la nostra llengua i la nostra cultura.

La revetlla de Sant Joan: solstici d’estiu i festa arrelada al nostre país. Amb manifestacions en gairebé totes les cases i barris del poble. Una de les tradicionals és la de la Rasa. Que cada any fa de preludi festiu a les 24h de Futbol Pista. Ha estat aquest cap de setmana que les instal·lacions esportives de la Rasa han vist passar desenes d’esportistes, centenars d’espectadors i...milers de gotes d’aigua. L’organització ha hagut de treballar tan com sempre i lluitar més que mai encontra de les inclemències meterològiques. Amb bona voluntat, temps i l’ajuda del pavelló municipal se’n han sortit tan bé com sempre. I la final, a la Rasa, com és tradició.


ps.(1).- Aprofito per dir que em fa molta il·lusió haver estat el primer alcalde a haver donat la copa de guanyadors de les 24h al Futbol Club Sarrià. No havia passat mai. Enhorabona!!

ps.(2).- Parlant de tradicions: ja està a sol i serena la ratafia de casa. Amb més herbes que l'any passat gràcies a la Mercè, la Maria i la meva sogra. Ja us direm el què d'aquí 40 dies.

1/6/09

En Sidro

Em truca en Josep M. i m’informa. I immediatament penso en la darrera conversa que vam tenir. No fa gaire, just abans d’aquesta darrera batalla que finalment se l’ha endut, parlàvem encara de la bicicleta. De ciclisme, una de les seves grans passions, i d’altres coses de la vida. Les cames! -es lamentava-, les cames. Premonició, perquè certament, poc després (m’ho deia la Lolita) en Sidro era a l’hospital. Hi ha desenllaços que per molt que siguin esperats no deixen de ser dolorosos.

Ens ha deixat l’Isidre Palomeras, amb qui més enllà de la nostra relació a través de l’Esplai, érem amics. Havíem enfortit una relació personal que es basa en com era en Sidro: tot sinceritat, tot humanitat. El trobarem a faltar tots. Particularment aquells que se’n havien fet un fart (amb ell) de posar cadires, de preparar la sala, d’organitzar el ball. Trobarem a faltar bon sarrianenc, un bon amic, una bona persona. Tots. Sobretot la família (una abraçada des d’aquí) i sobretot la Lolita. Ell ha demostrat molta força. Ha demostrat la fortalesa i la integritat d’algú que malgrat les dificultats ha tirat endavant. D’això n’hem d’aprendre tots.

Sidro, et trobarem a faltar.

30/4/09

El Dr. Garriga

Anna Maria Garriga, Maria Dolors Garriga, Lluís Aymerich (tinent d'Alcalde),
Matíes Martí i Roger Torrent amb el Dr. Josep Garriga al centre.

Fa mesos, un diumenge, en Matíes Martí em va dir: “penseu en l’obra del Dr. Garriga”. En vam parlar. De les sardanes, de la vida d’un home centenari, del patrimoni i és clar, del llegat del doctor. Pocs dies després ja ens vam trobar amb en Matíes, el Dr. Josep Garriga i les seves filles, l’Anna Maria i la Maria Dolors. Des de la cantonada entre el Carrer Major amb Passatge de l’Església, repassàvem la vida i les obres del Sr. Garriga. Les dotze sardanes que va composar i la seva llarga trajectòria professional. Un segle. I no qualsevol: el s. XX. Per això allò que hagi pogut anar recollint durant la seva vida té un gran valor social i històric pel poble. Història i patrimoni viu de Sarrià.

De seguida, l’Anna Maria va estar d’acord amb el que li proposàvem. Un Fons Dr. Josep Garriga i March a l’arxiu municipal. I tant! Mentre repassàvem (en Matíes amb ulls ben oberta, gairebé com si es tractés d’un explorador melòman) les partitures de les sardanes. Per nosaltres té un gran valor. Perquè Sarrià de Ter té una rica història, però l’hem de valorar. L’hem de posar en valor, prestigiar-la i és clar, difondre-la. No costarà gaire amb gestos com el de la família Garriga. Volem protegir i custodiar com es mereixen, els documents del Dr. Garriga. I les seves sardanes! Quanta gent jove sap que a Sarrià de Ter tenim un compositor de sardanes?

Estem treballant perquè aquest any del centenari del seu naixement podem fer un acte públic d’homenatge. Hem de fer aquest difusió i gairebé diria que “presumir” del nostre patrimoni. Això serà més endavant. De moment, la qüestió és que uns mesos més tard d’aquella conversa a la Placeta de la Font, podem dir que part de la documentació del Dr. Garriga serà accessible per tothom. Enhorabona a tots plegats. Fruit de la voluntat d’en Matíes (per defensar la nostra cultura) i la generositat de la família del Doctor a qui haig de donar les més sinceres i àmplies gràcies en nom del poble, tindrem un nou fons al nostre arxiu.

Una setmana de Sant Jordi

Climatològicament parlant, la setmana de Sant Jordi, ha estat variada. Coses de la primavera, diuen els meteoròlegs i corrobora el refranyer popular. Setmana variada, setmana intensa. Culturalment intensa perquè a Sarrià a més de la preceptiva diada (roses i llibres inclosos) hem tingut l’entrega dels premis literaris i diferents celebracions. Enguany, amb la màxima participació. Primera bona notícia: hem incrementat el nombre d’obres rebudes respecte anys anteriors. Però també amb més públic: segon element positiu.

Començàvem dijous amb diferents racons del poble tenyits del vermell de les roses i del groc de les senyeres. Flors i llibres (com els de la parada de l’Anna M. de la Biblioteca Municipal).

Seguíem divendres. Era el torn dels Centres Educatius del poble. A primera hora de la tarda, els guanyadors i guanyadores dels premis en categories infantils compartien el seu èxit amb tots els i les alumnes del CEIP Montserrat. Tots van poder gaudir de la Festa: alumnes, molts pares i mares i el claustre de professors al complert. Fins i tot la biblioteca del CEIP que va rebre (puntualment) els lots de llibres. Els petits sarrianencs i sarrianenques escriptors (i una noia de Terrassa) rebien l’obsequi pertinent. Ep! Aquest any amb novetat inclosa: el conte de la Llegenda de Sant Jordi, editat i il·lustrat per un sarrianenc, l’Àlex Martin. Més petits encara, eren els espectadors de l’hora del conte programada a l’Escola Bressol Municipal Confetti. Relats i la xocolata de la Ramona per començar a viure la festa.

I dissabte: els grans. El matí (malgrat l’amenaça) va ser, a la fi, benigne i ens va permetre gaudir d’un entorn ideal. Estrenàvem format, l’esmorzar literari. L’excel·lent mestre de cerimònies, en Josep M. Sansalvador, deia que res no tenia a envejar al Palau de Pedralbes. No sé si va ser una exageració (o, tractant-se de Sant Jordi, una llicència poètica), en qualsevol cas, el jardí de l’Hotel Nord Gironí va ser un escenari idoni per rebre com es mereixen els guanyadors dels premis literaris. Enguany van ser en Santiago Diaz en narrativa, l’Albert Garcia en poesia i en Francesc Orenes en la modalitat de haikus. Als quals s’ha d’afegir el presentador, en Josep M. Sansalvador, que amb les seves aportacions literàries va perfeccionar l’acte.

Potser fins ara no prestàvem prou atenció als guanyadors del concurs. No els donàvem el protagonisme que els tocava. Vam poder prestar tota l’atenció que es mereixien a les obres guanyadores. Amb aquest nou acte vam poder gaudir amb tota la intensitat de l’acte d’entrega dels premis, dels autors i les obres i de la música de l’Helena. Un bon programa per un fi de festa de Sant Jordi. Una edició més (i ja en són 29) de la nostra petita contribució a la defensa i promoció de la nostra llengua i la nostra cultura. El nostre petit granet de sorra en la normalització del nostre país. Aquest és l’esforç que fa l’Ajuntament, aquesta és nostra contribució: no només a la dinamització de la vida cultural del poble sinó també a l’impuls de la cultura catalana arreu dels Països Catalans.

14/4/09

10 anys

El 1999, vaig decidir-me a encapçalar una candidatura electoral a les eleccions municipals que se celebraven aquell mateix any. Ja fa deu anys. Una dècada des que vaig entrar com a regidor a l’ajuntament. Primer amb en Josep Turbau d’alcalde i molts regidors que avui ja no formen part del consistori. De fet, avui sóc l’únic que em mantinc d’aquella legislatura. Com em deia un amic: això em converteix en un jove veterà. En aquest sentit se’m podria considerar el regidor més “vell”. Aquests deu anys m’han servit per aprendre. He passat per gairebé totes les possibilitats, moments i episodis que es poden viure en un ple. Una dècada ja dóna per això. He estat sol a l’oposició, amb grup i ara al govern. Gairebé tot el ventall. Això m’ha servir per aprendre’n i sobretot per compartir amb altres veïns i veïnes (fins a 22 regidors i regidores he vist passar), la voluntat de treballar pel poble. Hem estat més o menys d’acord. Més o menys en sintonia política i personal (això és com tot). Però passada una dècada, ja puc dir amb legitimitat que la vocació de millora col·lectiva i sobretot una profunda estimació per aquest nostre poble són els elements comuns a tots els que, en un moment o altre, hem ocupat un seient al plenari municipal. Abans que jo i després de mi en vindran més, molts més. Per això ara celebrem els trenta anys d’ajuntaments democràtics. Una petita història. I volia aprofitar aquesta data per fer aquest petit recordatori personal. Deu anys a l’ajuntament: una història dins la història. Deu anys. I de moment amb tota l’energia renovada: amb totes les ganes del món de continuar.

20/3/09

Democràcia a l’Escola



Enguany, des de l’Ajuntament conjuntament amb el CEIP Montserrat hem començat un programa nou: L’escola de democràcia. Ja saben els pares dels alumnes de cicle superior que a l’escola aprenen el funcionament d’elements tant bàsics de la nostra societat com són els conceptes de democràcia, participació, drets, deures, política, etc. En definitiva, els nens i nenes comencen a familiaritzar-se amb els pilars bàsics del nostre sistema democràtic i el funcionament de les institucions. Es tracta, potser més aviat d’un aprenentatge cívic. Això és, l’aprenentatge dels elements bàsics de la nostra vida en societat. L’esforç de les mestres va dirigit, és clar, en fer ciutadans responsables, crítics i madurs. Tot un repte pel sistema educatiu.

I en aquesta línia, es treballen els coneixements teòrics, però també els pràctics. Fa poques setmanes els escolars del CEIP Montserrat visitaven el Parlament de Catalunya. I dimecres passat, era el govern municipal qui els visitava a ells. Concretament, el primer tinent d’alcalde, Lluís Aymerich i jo mateix. L’objectiu doncs, era portar la democràcia (en aquest cas local) a l’escola. Per això en dues sessions (una pels de 5è i l’altra pels de 6è), vam explicar què és, què fa i com funciona l’Ajuntament. Qui és l’alcalde, qui són els regidors, què és un ple municipal, perquè es paguen impostos, quan són les eleccions, què vol dir majoria...just el que dèiem: conceptes tan bàsics com fonamentals.

I la resposta va ser més que encoratjadora. Els alumnes coneixen perfectament que vol dir democràcia: “el govern del poble” deia sense dubtar ni un segon un alumne. Saben que podem escollir els nostres representants des que va morir qui? En Franco, repetien tots. Aprovat en història i en valors. I tenen un incorruptible criteri: les places han d’estar netes, calen més porteries i els gossos han d’anar lligats. Una experiència molt interessant. Però queda la pràctica perquè després d’aquesta xerrada, ara els toca a ells escollir els seu 11 representants (regidors) que vindran a l’ajuntament, s’asseuran a la sala de plens i debatran sobre els temes que més els interessi (relacionats amb el poble). I llavors, serem els regidors els que seurem al públic i escoltarem el que ens han de dir aquests joves però compromesos veïns. Encara no poden votar formalment, però ja es preparen per a ser ciutadans i és clar, els futurs dirigents del poble i el país.

4/3/09

El dia de la Dolors (retrospectiva de la Dolors Xabé al Patronat)





Fotografies de la inauguració de l'exposició fetes per la Presen Serrano.



Ahir era el dia de la Dolors Xabé. Estava nerviosa, atrafegada, exultant. Feia dies que preparaven amb la Cristina i la Presen, el Patronat. Ahir a la tarda encara feia les darreres trucades (els bunyols!). Va arribar puntual, decidida però aclaparada. Fotos. Ara sola, ara amb la regidora de la Dona, la Dolly, ara amb la família. Més fotos. Abraçades amb velles amistats i veïns habituals. Anava arribant la gent. El Patronat ple com poques vegades. De quadres i de gent. Ple d’amics, veïns i família, gent que l’estima. Era una exposició, però no només. És la retrospectiva a la seva obra i com qui diu a la seva vida. I ja tocava! Deia la Cristina al matí. Ja tocava.

No era una presentació convencional, era molt més. Més que una inauguració va ser un acte d’estimació. Va intervenir la Dolly Grau, que va lloar la figura de la Dolors: Dona, Sarrianenca, Artista. Per aquest ordre i aprofitant que és la setmana de les Jornades de la Dona. Va agafar el repte (no podia ser d’altra manera) la Dolors i va recordar que encara hi ha moltes dones que viuen en societats masclistes amb clixés patriarcals. Conseqüent i fidel a ella mateixa.

De fet, així és com és la Dolors. Forta, intensa i amb una gran, gran, gran humanitat. És d’aquestes persones que et fan sentir bé. Que et reconcilien amb l’entorn i amb el gènere humà. L’estimem i es fa estimar. De naturalesa inquieta. Només així s’explica que sigui una dona que fa de tot i tot ho fa bé: és un personatge renaixentista. La pintura, l’escriptura, l’escultura, la ràdio...toca totes les disciplines artístiques i intel·lectuals. Estic convençut que mai ha sentit pànic davant d’un full en blanc. Davant la tel·la per estrenar. Davant el micròfon. Davant de res.

Precisament recordo que un dels primers correus electrònics que vaig rebre com alcalde va ser de la Dolors. Us prometo que des que vaig començar a llegir-lo fins al final vaig tenir un somriure dibuixat. La Dolors, no només continuava essent ella: fidel al seu tarannà, la seva força i exercint de ciutadana. Sinó que a més s’atrevia amb l’enèsima experiència: internet.

L’exposició és excepcional. Parteix dels primers dibuixos més realistes als més conceptuals. Dels exercicis tècnics primerencs evoluciona fins als darrers on hi ha un canvi important. Un gran recorregut que l’ha portat experimentant fins als darrers dibuixos més abstractes. De fet, aquests darrers treballs tenen implícit allò que només s’aconsegueix amb l’experiència: la capacitat de síntesi. Però per arribar fins aquí fa falta: els fonaments. La Dolors els té. I els cultiva. I fa que l’edifici no sigui dèbil i poc consistent sinó fort i amb solera.

Com les relacions humanes que ha anat cultivant i ha fet que tots plegats ens aboquéssim en l’acte d’ahir per fer-li costat. Gràcies Dolors per la teva humanitat, gràcies per la teva força. Enhorabona!

17/2/09

La Fundació Ramon Noguera

Dissabte a la tarda. Arribo al centre-residència que a l’edifici històric de la parròquia de Sant Pau a Sarrià de Dalt té la Fundació Ramon Noguera. Ens reben (arriba també en Lluís Aymerich) la Pepita i la Lourdes. La gerent de la Fundació i la directora del centre, respectivament. Parlem del balanç de la Fundació, dels centres en marxa i dels projectes de futur. De la relació amb l’ajuntament i la resta d’administracions. De la interacció dels residents amb l’entorn sarrianenc: les visites al mercat, la Festa Major i els espantaocells, etc. Parlem, com no podria ser d’altra manera, de com la crisi econòmica també els afecta i de com ens cal treballar molt a tots per sortir-nos-en. Aprofitem el temps abans no arriba la visita que esperem. Finalment arriba la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, la Carme Capdevila acompanyada del director dels serveis territorials a Girona, en Josep Viñas.

Recorrem totes les instal·lacions amb una doble mirada d’admiració: perquè no és fàcil dedicar-se a aquest àmbit i perquè són unes instal·lacions modèliques. La piscina, l’aula d’estimulació sensorial, el gimnàs... A cada sala (la Pepita ja ens ha avisat que els residents del cap de setmana estarien fent les activitats que els hi toca) ens reben mirades d’exitació. Ens ha fet molta gràcia (i una certa vergonya) saber que s’han volgut mudar per rebre “una senyora molt important”. En definitiva, no només hem escoltat sinó que hem vist. Hem comprovat la tasca que fa la fundació. Sabíem quina és la feina de la Fundació Ramon Noguera, ara la coneixem una mica més.

La consellera s’ha endut un collaret fet de peces de paper (molt oportú!) pels nois i noies del centre de treball, però estic convençut que també s’ha endut una gran impressió de la feina que es fa en aquest centre. Per part nostra, la Fundació s’ha emportat una vegada més, la voluntat de treballar conjuntament.

16/2/09

En memòria d’en Quim Pradas

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Quim Pradas. La veritat es que la meva relació amb en Quim, des que sóc a l’alcaldia, ha estat poca, ja que malauradament ja feia més d’un any (tretze mesos, em deia la família) que arrossegava el mal que se l’ha acabat enduent. Abans, havíem omplert moltes converses: a les exposicions de la Festa Major, a la Rasa o quan incansablement feia “campanya” per a sumar més i més i més donants de sang. Una de les darreres vegades que vam parlar va ser durant l’acte de la rebuda del foc de Sant Joan. Vam parlar i riure. Aquest és un dels darrers records. Com el de la inauguració de la placa de l’escultura als Donants de Sang. Ell ja no ens hi va poder acompanyar. Però segur que els nens i nenes del CEIP Montserrat que han apadrinat l’escultura mai oblidaran que en Quim Pradas i en Joan Cassassas (que també ens va deixar fa poc) van ser els autors d’aquesta escultura davant del Pavelló Municipal. De fet, l’escultura als donants és una bona síntesi de dos aspectes fonamentals de la vida d’en Quim: l’artística i la solidària. Són les que trobarem a faltar, com les que van fer d’ell un bon veí. Un bon amic. Des d’aquí, vull donar una forta abraçada a la família.

Descansa en pau, Quim.

6/2/09

Les obres del TAV van avançant




Les obres del TAV van avançant. I mai tant ben dit. Igualment que si fos un cuc, les màquines van menjant terreny en direcció Girona. El túnel de Sarrià ha d’empalmar amb el de la ciutat a l’alçada de Taialà. Més de tres quilòmetres de galeria subterrània que, per bé que no deixen de trinxar-nos el territori, minoren l’impacte d’aquesta infraestructura. Tornant a les obres: fa setmanes que s’han iniciat les voladures en el terreny de les obres. Concretament, des del 22 de desembre (i gairebé cada setmana) s’han anat fent les barrinades. Ja en el seu moment, a part del control tècnic i de seguretat pertinent vam acordar amb ADIF la instal·lació de sismògrafs (aparell que marca el moviment del terreny) i l’anàlisi de les cases més properes a les obres.

Pel que fa al darrer compromís, evidentment, es van fer les comprovacions (idèntiques a les que es fan a Girona) prèviament a l’inici de les voladures, precisament per veure quin és l’estat actual i poder fer el seguiment dels problemes arquitectònics que poguessin sorgir. L’informe tècnic, servirà per fer un control exhaustiu.

L’altre acord, el del sismògraf, també es va complint. A cada explosió hi ha hagut l’aparell que ha controlat les vibracions del terra i el soroll generat. S’ha instal·lat normalment a La Rasa, a l’alçada de Can Gelada, el sector més proper a les explosions actuals. Personalment he estat present a gairebé totes les detonacions. No s’ha detectat cap dada que fugi de les normals. No hi ha motiu de preocupació perquè les vibracions i els sorolls són perfectament assumibles. Vols dir això que no es noten les voladures? No, està clar que si que es noten. Hi ha veïns que les han percebut més que d’altres, depèn de molts factors. En qualsevol cas, la setmana passada, el sismògraf es va instal·lar a la Plaça Vil·la Romana. Precisament per veure com afectava al Pla de l’Horta. Ho anirem fent als diferents barris. A tots, puntualment. En funció de com vagin avançant les obres i en el lloc que es trobin en cada cas. De moment, també, anem avisant puntualment de totes les voladures. No hi podem fer amb massa antel·lació perquè a l’ajuntament (i per raons de seguretat) se’ns notifica el dia abans.

Les obres del TAV van avançant. Amb les molèsties i precaucions evidents d’un projecte d’aquesta envergadura. Ara bé, destinem tots els nostres recursos i esforços a reduir el màxim possible les repercussions. Tanmateix, animo a tots els veïns a adreçar-se a l’ajuntament si tenen algun dubte, alguna demanda o queixa. Les obres sempre són molestes hem de procurar que ho siguin el menys possible.

14/1/09

Cultura de la gestió: estalvi pel poble.





Ja ho dèiem fa uns dies: l’ajuntament haurà de passar de la cultura de la despesa a la de la gestió. No és el mateix, està clar. Durant uns anys, la bonança econòmica va permetre gastar per obtenir serveis sense tenir massa en compte el futur. Ara, al contrari, ens toca canviar de filosofia i gestionar els serveis el més eficient possible per tal d’estalviar diners. Dit d’una altra manera: hem d’aconseguir els mateixos serveis amb menys despesa. Això, en una empresa seria: millorar la productivitat.

Gastar-nos menys i tenir el mateix: tan senzill i a l’hora tan complex com això. Però ho anem fet. Mica en mica anem ordenant diferents aspectes del dia a dia de l’ajuntament de Sarrià de Ter que ens permeten ser més eficients en la despesa ordinària. Hem començat amb tres aspectes que poden semblar molt llunyans al conjunt dels ciutadans però que tenen un paper bàsic en el funcionament diari de la casa consistorial. Em refereixo als canvis de contracte amb la Gestoria i Assessoria Laboral, les assegurances municipals i el contracte de telefonia.

Hem millorat les prestacions en els tres àmbits però estalviant-nos diners. Entre tots: uns 22.000 euros cada any. No és poca cosa. Són diners que ens vindran molt bé per poder destinar a d’altres conceptes. I no ha estat excessivament complicat, ha estat simplement una qüestió de negociar-ho bé. El problema era que mai fins ara no s’havia fet. Un exemple clar: el regidor de noves tecnologies es va sorprendre que mai ningú hagués aconseguit, com si ho va fer ell, que les trucades entre telèfons mòbils de l’ajuntament (tots) fossin a cost 0.

Mai fins ara s’havia pensat que ens podíem estalviar diners gestionant millor aquestes petites (però transcendentals coses). Una cosa, que és l’abc més elemental de qualsevol economia. Fins i tot, de les familiars.

10/1/09

Activitats (intenses) de Nadal











El Nadal, i totes les festes al seu voltant, són dies de treva. Són dies, que tenen un caràcter diferent. Sopar per aquí, dinar per allà. Trobada amb uns, sms de felicitació als altres. Intensa vida familiar, en definitiva. Són dies d’estar recollit a casa i deixar passar les hores, deixar passar la sobretaula, la migdiada i, enguany, la pluja i la fred. A fora, però, més enllà de les condicions climàtiques, també són dies de forta activitat social. A Sarrià sempre. Per aquestes dates ja ens hem acostumat a diferents actes que s’acumulen aquests dies i que fan que desafiem les baixes temperatures per gaudir d’estones amb la resta de sarrianencs i sarrianenques, que com nosaltres, tot juts paeixen l’escudella o els canelons.

Vam començar amb el concert de Nadal. Aquest any, vam celebrar la Trobada de Corals Gironines. El millor que recordo, potser. No només perquè els nostres Cantaires cada vegada són més i millors, sinó perquè a les corals aquesta vegada se li va sumar l’orquestra que va fer una interpretació magnífica. Més que patir per veure tants cantants i músics a sobre l’escenari, vam gaudir de la monumentalitat d’aquest any. Un petit secret: tan interessant va ser el concert, com sentir tots els cantants (i algun espontani que altre) cantant, els cors de Nabuco per exemple, durant el pica a pica.

I en el mateix escenari on la Núria Gibrat dirigia amb molta mà esquerra (i una mica de mà dreta), els i les nostres Cantaires hi apareixien dies després en Lluquet i la Farigola fugin de Sanatassa, Llucífer i les Calderes d’en Pere Botero. Els Pastorets, en definitiva. Què seria del Nadal sense els pastorets? Que serien aquests dies sense la Farigola menjant-se l’esmorzar d’en Jeremies? Tot una tradició que va fent. Avui els que fan de pastorets, demà faran de dimonis. Els angelets del present, en el futur seran protagonistes. I alguns saltaran de l’escenari a la platea. Llei de vida. La qüestió és que aquesta tradició es mantingui i vagin passant els actors i les actrius. Que perduri. I que a més de fer-nos sentir més Nadal hi vagi passant gent. Com els germans Pla, l’Elena Cairó que ja s’havien incorporat al Grup Teatre a les Fosques amb la Rosa Marcos, en Santi Palomeras, en Joan Puigmal i la Rosa Soler. Ja ho diuen els professionals: gran escola de teatre, els Pastorets. I no només ha estat TV3 els que ens han mostrat que els Pastorets poden ser actuals: síntesi de tradició i modernitat són les fures de l’infern ballant el “thriller” de Michel Jackson!

I entretant... la Quina. De línia a línia i de quina a quina totes les tardes entretingudes. Aquest any la UES ha agafat el relleu de la Penya Blaugrana. Igual com els primers amb èxit de gent. Des que l’any passat vam acordar amb la Penya fer-ho a la pista del Pavelló hem millorat en confort, escalfor (que no és broma!) i amplitud. El resultat: una gran participació. Hi vaig ser-hi un parell de dies, sense sort. Alguna quina va caure a la vora, però no pas a mi. Segur que l’any que ve...en qualsevol cas, es de destacar la transició feta: la Penya va donar pas a la UES i el club va respondre. La qüestió important es que l’activitat perduri i no es perdi ara que estava tan ben consolidada.
Són dies de família, però també de comunitat. Especialment pels petits. Uns nens i nenes que picaven amb totes les seves forces el tió del Pla de l’Horta. I tant si va cagar! També es va portar bé el Carter Reial, el Mag Magí que malgrat la pluja (que ens va fer anar al Pavelló) va recollir les cartes que els sarrianencs i sarrianenques van escriure amb tota la il·lusió pels Reis Mags. Uns Reis que van arribar puntualment per ser rebuts a l’Ajuntament. Enguany, ja com l’any passat, amb les seves tendes muntades al Carrer Major on van repartir més obsequis que mai (per més nens i nenes que mai) en un temps record. Per cert, una altra novetat: el flag football. Futbol americà sense contacte, una jornada organitzada per en Manel i que va fer que els hi van anar s'ho passessin d'allò més bé descobrint un nou esport.

Han passat les festes. I mica en mica, anem tornant a la normalitat. Amb la certesa que a Sarrià hi ha tradicions que no cedeixen i que també per Nadal sabem organitzar activitats i viure-les, com dèiem, en comunitat.