13/3/08

Armes de dona

“Armes de Dona” és el títol d’una pel·lícula. La que va servir per tancar la setmana que hem destinat a celebrar el dia de la dona treballadora. El 8 de març coincidia amb la jornada de reflexió electoral i l’aniversari de la Mercè, la Pilar, la Teresa, la Margarita i la Francesca les cinc dones que han estat la imatge (i homenatge) de les jornades d’enguany. Per ser estrictes, doncs, el dissabte era el dia. Ara bé, la Dolly -regidora de la dona- i la Comissió de la Dona van decidir que els actes s'allargarien tota la setmana. Cinema, dinar, teatre, taula rodona, fotos, Escola, vídeo, etc. tot ho vam impregnar del lila reivindicatiu i compromès.

És important, està clar, compaginar la reflexió amb els actes lúdics i festius. I la mostra: el dissabte. Després del dinar de dones, teatre de contingut. “Tres cadires”, l’obra programada per en Sergi Torrentà va servir per tancar de manera excel·lent –jo diria- un nou 8 de març. Tres dones, les tres a la trentena, amb tres formes de veure el món i les relacions de parella. Tres dones que a mesura que passa l’obra aprofiten per descobrir-se. Segurament tots plegats vam aprofitar, també, per redescobrir-nos. Perquè, cal reconèixer que aquesta és una data no només per a la reivindicació sinó també per a la celebració orgullosa de la pròpia identitat. Queda molt camí per fer. I ho dic jo que, essent un home, segurament només puc figurar-me una part del que és la lluita femenina. En qualsevol cas, la taula rodona protagonitzada per la Mercè Lladó, l'Esperança Permanyer, la Glòria Poyatos i la Maria Rosa Agustí va servir per posar sobre la taula només alguns dels problemes de les dones d’avui. Una gamma de conflictes que essencialment es resolen en un sol propòsit: la igualtat.

Les dones d’avui, doncs, ens van saber exposar què suposa avui ser dona. Difícilment, però es pot entendre l’evolució del gènere sense veure el camí que suposa passar de les dones d’ahir a les dones d’avui. D’això se’n van encarregar els alumnes del CEIP Montserrat, l’Ateneu Jove i l’exposició de les dones pioneres. Una part del trajecte, en queda molt per fer. En fi, tal i com diu la banda sonora d’Armes de Dona: deixeu que el riu segueixi el seu curs.

6/3/08

Totes les edats de Sarrià. Ara que fa 25 anys.


Foto de Manel Lladó (El Punt)


Aquest 3 de març passat es van complir 25 anys del retorn a la independència de Sarrià. Fer anys sempre és un motiu d'orgull (passar els dies i créixer amb el temps, no és sempre senzill) però també és una bona excusa per recordar. És un pretext més que acceptable com per fer balanç. I un quart de segle és ja una edat com per plantejar-se certes coses.

Amb aquest objectiu el diari El Punt ens va citar als exalcaldes democràtics i a mi per parlar d'aquests vint-i-cinc anys. Quatre veus dels que hem viscut -d'una manera o altra- el procés que ens ha dut fins aquí. En Jordi Cañigueral protagonista actiu (amb els altres membres del Consell) del procés de segregació i de les primeres passes del nou Sarrià de Ter. En Josep Turbau, l'alcalde del creixement i l'assentament. En Nico Pichardo, l'alcalde de la transició de l'ahir a l'avui. I jo com alcalde actual i a qui li toca gestionar el present i sobretot encarar el futur.

De fet, el recorregut va ser per totes les edats de Sarrià. Es veritat que Sarrià de Ter no té només 25 anys i que el repàs històric hauria de ser molt més llarg. Parlar del que som avui sense referir-nos, com a mínim, al que ha sigut el segle XX, no seria just. Però tampoc seria de rebut no acceptar que aquests d'independència han servit -al igual que la resta de municipis- per afiançar la democràcia, els ajuntaments i les polítiques locals. Podríem dir, i aquesta va ser una clara coincidència, que han estat els anys que ens han servit per sentar les bases dels serveis i els equipaments que avui tenim. Dels que avui gaudim.

Per dir-ho d'alguna manera, no vam començar de zero, però gairebé. Hem passat de l'asfaltat de carrers i la construcció de clavegueram al Coro i l'Escola Bressol. Dels camps a la urbanització del Pla de l'Horta. De l'ambulatori al CAP, del paper a la web. Han estat els anys que ens han portat des dels passos tímids i una mica impetuosos propis d'algú que deixa la pubertat i s'endinsa al món dels adults als passos més serens però també més determinants del que entra a la maduresa. Vint-i-cinc anys és una edat on els fonaments dels nostres projectes vitals ja estan construits i es depèn de com els gestionem, que encararem millor o pitjor les dècades que venen. De la història sempre en sorgeixen reptes. D'aquests vint-i-cinc anys en neixen projectes de futur.

Per molts anys, Sarrià de Ter!