(Nadala feta per la JUDIT RIBAS alumna del CEIP MONTSERRAT, SARRIÀ DE TER)
19/12/08
Arquitectura, ciutat i Sarrià
(Detall de les Escoles de Sarrià, edifici de Rafel Masó) Foto de Carles Ribera extreta de la web de la Fundació Rafel Masó.
Jo no em sento incòmode quan es parla de ciutat real i s’hi inclou Sarrià. Quan parlem del continu urbà. Quan parlem d’una sola taca. Amb personalitats i identitats diferents, però amb un marc comú de convivència social i econòmica. I sobretot, comunió de projectes de futur. De fet, no hi ha ningú de Sarrià de Ter que vegi en Girona una urbs distant, llunyana, desconeguda. Forma part, també del nostre mapa mental urbà. Qui, des de Sarrià, no parla amb propietat de la Plaça del Mercadal, de la Rambla o de Santa Caterina?. Com si fos part del seu municipi, gairebé. La ciutat són vivències.
La ciutat, doncs, és indefugiblement humana i social (quelcom més intangible) però també és una realitat física. La ciutat són edificis i carrers. I precisament el que fa la nova Guía d’Arquitectura de Girona. Àrea Urbana. Feta per en Josep M. Birulés és resseguir els carrers per destacar-ne els edificis que han comportat un treball arquitectònic més destacable. No tenen perquè ser els més bonics, els més efectistes, els més espectaculars. Així ho diu l’autor, Josep M. Birulés, així ho reafirmava Hèlio Piñón (quin plaer escoltar-los): les millors solucions arquiectòniques són les que moltes vegades s’allunyen de la magnificència. De la grandiositat i fins i tot, la modernitat.
Sigui com sigui, aquesta guia permet (re)descobrir l’arquitectura del nostre entorn. I destacar-ne edificis sarrianencs, també. Entre d’altres, l’empremta que Rafel Massó va deixar al nostre poble. En qualsevol cas, i més enllà del valor acadèmic i cultural que té la guia, m’interessa destacar-ne la seva vocació metropolitana. No és el primer, no serà el darrer, ni probablement tampoc serà el definitiu. Però està clar que és un exercici més de posada en comú dels diferents ajuntaments de l’àrea urbana de Girona per trobar plataformes que ens permetin posar en valor allò que ens és propi i compartit.
En aquest cas, ha estat el Col·legi d’Arquitectes el que ha impulsat aquesta iniciativa. Un paraigües prou prestigiós perquè els ajuntaments de Sarrià, Girona, Salt i Vilablareix ens hi afegíssim. Nosaltres amb una aportació modesta: tan pel que fa al contingut (pocs edificis) com pel que fa al continent (l’ajuda per fer la Guía). A la mesura de les nostres possibilitats, però amb l’ambició de ser un pol més d’aquesta àrea urbana polièdrica, però que ha de ser potent.
2/12/08
Tarda de novembre, el Coro.
Tarda de novembre. Freda, molt freda. Per fi sembla que arriba amb tota la seva intensitat l’hivern. Som un país de meteoròlegs amateurs, o frustrats com es vulgui dir. Ens agrada parlar del temps, no només veure’l i viure’l (quin remei!) sinó fer-ne qüestió. Tarda freda. M’acosto al Coro per fer el cafè, intento fer-ho sovint. I com sempre hi trobo calidesa. De temperatura és clar, però també humana. I no és un tòpic. Perquè la veritat que la calor d’un poble es viu en gran mesura per aquests petits detalls. Una taula on s’hi fa la butifarra, una tertúlia sobre futbol, el temps o la situació econòmica, ves a saber. Un grup que juga a domino i allà, al fons, jovent que es connecta a internet. I darrera la barra, en Joan que em fa el cafè calent que em convé.
Les imatges de cafè de poble que tinc emmagatzemades a la memòria són molt semblants a les que intento descriure. De fet, al meu cap hi tinc encara gravades les escenes quotidianes que es vivien al Centre. El cafè que s’encarregaven d’atendre els meus avis. Una estufa de llenya central, butaques, botes i fins i tot una jukebox (tot un luxe!). Però sobretot, un lloc de trobada, de tertúlies, de companyia...de poble.
Salvant les distàncies, el temps i les situacions, el Coro ve a ser el mateix. Ha de ser el mateix. No només un cafè, sinó un espai de referència. Per la gent gran especialment, però també per a totes les edats. Necessariament ha d’anar cap a un espai intergeneracional. Avui per avui l’activitat que si fa és molt important. L’Oficina de la Gent Gran i Jubilus ens ajuden a promoure i programar activitats constants que ajuden a treballar la formació cultural, intel·lectual i física fins i tot. L’Esplai de la gent gran hi té la seu i també la seva activitat. Hi fem cine. I exposicions que conviuen amb les cartes, el dominó i els ordinadors. Ordinadors que serveixen per les classes d’informàtica i perquè algú es connecti per llegir el seu correu. Ah, i els diumenges: ball.
En definitiva, aquest és el paisatge humà que ens interessa. Que ens agrada incentivar. El Coro és aquest espai que mica en mica va agafant pes com a lloc a tenir en compte des de molts àmbits: social, cultural i d’oci. Per la gent gran, especialment, i tant que sí! Però no només perquè la nostra voluntat és que de la vida del Coro en gaudeixi tothom. Totes les generacions, totes les edats. És a dir, com un cafè de poble.
Les imatges de cafè de poble que tinc emmagatzemades a la memòria són molt semblants a les que intento descriure. De fet, al meu cap hi tinc encara gravades les escenes quotidianes que es vivien al Centre. El cafè que s’encarregaven d’atendre els meus avis. Una estufa de llenya central, butaques, botes i fins i tot una jukebox (tot un luxe!). Però sobretot, un lloc de trobada, de tertúlies, de companyia...de poble.
Salvant les distàncies, el temps i les situacions, el Coro ve a ser el mateix. Ha de ser el mateix. No només un cafè, sinó un espai de referència. Per la gent gran especialment, però també per a totes les edats. Necessariament ha d’anar cap a un espai intergeneracional. Avui per avui l’activitat que si fa és molt important. L’Oficina de la Gent Gran i Jubilus ens ajuden a promoure i programar activitats constants que ajuden a treballar la formació cultural, intel·lectual i física fins i tot. L’Esplai de la gent gran hi té la seu i també la seva activitat. Hi fem cine. I exposicions que conviuen amb les cartes, el dominó i els ordinadors. Ordinadors que serveixen per les classes d’informàtica i perquè algú es connecti per llegir el seu correu. Ah, i els diumenges: ball.
En definitiva, aquest és el paisatge humà que ens interessa. Que ens agrada incentivar. El Coro és aquest espai que mica en mica va agafant pes com a lloc a tenir en compte des de molts àmbits: social, cultural i d’oci. Per la gent gran, especialment, i tant que sí! Però no només perquè la nostra voluntat és que de la vida del Coro en gaudeixi tothom. Totes les generacions, totes les edats. És a dir, com un cafè de poble.
20/10/08
Els Espais de la Memòria: el museu d’història de Sarrià.
Ens reunim amb en Javier Anton Pelayo, historiador sarrianenc i autor del Quadern de la Revista de Girona, dedicat a Sarrià de Ter, per plantejar-li la possibilitat d’impulsar el projecte “Sarrià Terra de Pas”. El propòsit es recuperar (i difondre, sobretot, difondre) els escenaris sarrianencs on s’ha desenvolupat alguns dels episodis més importants de la nostra història. Les excavacions de la Vil·la Romana i la necròpolis visigoda, en són dos de clars, però no ens volem quedar aquí.
Moltes vegades d’allò concret se’n esdevé alguna cosa més general. Més àmplia. Aquest és el cas d’aquest projecte. Que neix de la voluntat d’explicar el perquè hi ha un espai de Sarrià de Dalt que es diu el Pi de la Bateria. I recordar (aquest tipus d’accions han de servir per això, per recordar) que allà, una vegada s’hi va instal·lar una bateria francesa durant els setges de Girona.
I es així, a partir d’aquest element concret, com apareix el concepte dels espais de la memòria. Moltes vegades pensem en la història lligada a monuments, edificis, restes, objectes en definitiva. Però en els darrers temps ha aparegut una nova idea la dels espais protagonistes de la història. Ho destacava en Javier i ho podíem entendre en el Congrés Internacional dels Arxius i els Drets Humans de Sarrià. Que la història no ens hagi deixat quelcom tangible, no vol dir que haguem d'oblidar. Al contrari, precisament perquè no hi ha restes l'esforç ha de ser més gran. I aquesta és precisament la idea. Nosaltres també volem el nostre museu d’història local. Però el volem al carrer. L’objectiu final es que podem recórrer la nostra trajectòria històrica a través dels escenaris a on s’ha viscut. A on s’ha fet.
Ho dèiem: hem començat amb la necròpolis. Hem continuat amb la vil·la romana. Resta pendent, el Pi de la Bateria (nosaltres també hem estat escenari fonamental de la Guerra del Francès!), però també el camí de Sant Jaume (recentment senyalitzat), el Pont de l’Aigua, l’Església de la Misericòrdia, el molí d’en Xuncla, i així, tants altres racons per on s’ha anat definint la vida dels sarrianencs. I a voltes, del país!
Aquest ha de ser el nostre museu d’història. Un museu a l’aire lliure. Un recorregut imaginari per la història a través precisament, d’un recorregut físic pel nostre poble. Acabarem de veure com es concreta a la pràctica aquest projecte. Les bases, però, estan ben assentades.
Moltes vegades d’allò concret se’n esdevé alguna cosa més general. Més àmplia. Aquest és el cas d’aquest projecte. Que neix de la voluntat d’explicar el perquè hi ha un espai de Sarrià de Dalt que es diu el Pi de la Bateria. I recordar (aquest tipus d’accions han de servir per això, per recordar) que allà, una vegada s’hi va instal·lar una bateria francesa durant els setges de Girona.
I es així, a partir d’aquest element concret, com apareix el concepte dels espais de la memòria. Moltes vegades pensem en la història lligada a monuments, edificis, restes, objectes en definitiva. Però en els darrers temps ha aparegut una nova idea la dels espais protagonistes de la història. Ho destacava en Javier i ho podíem entendre en el Congrés Internacional dels Arxius i els Drets Humans de Sarrià. Que la història no ens hagi deixat quelcom tangible, no vol dir que haguem d'oblidar. Al contrari, precisament perquè no hi ha restes l'esforç ha de ser més gran. I aquesta és precisament la idea. Nosaltres també volem el nostre museu d’història local. Però el volem al carrer. L’objectiu final es que podem recórrer la nostra trajectòria històrica a través dels escenaris a on s’ha viscut. A on s’ha fet.
Ho dèiem: hem començat amb la necròpolis. Hem continuat amb la vil·la romana. Resta pendent, el Pi de la Bateria (nosaltres també hem estat escenari fonamental de la Guerra del Francès!), però també el camí de Sant Jaume (recentment senyalitzat), el Pont de l’Aigua, l’Església de la Misericòrdia, el molí d’en Xuncla, i així, tants altres racons per on s’ha anat definint la vida dels sarrianencs. I a voltes, del país!
Aquest ha de ser el nostre museu d’història. Un museu a l’aire lliure. Un recorregut imaginari per la història a través precisament, d’un recorregut físic pel nostre poble. Acabarem de veure com es concreta a la pràctica aquest projecte. Les bases, però, estan ben assentades.
30/9/08
“Qui no es vulgui mullar, pel Pont de l’Aigua haurà de passar”
Josep M. Nolla, per la Diada Naccional a Sarrià Precís, divertit i magistral. “Qui no es vulgui mullar, pel Pont de l’Aigua haurà de passar”. Una conclusió senzilla, però brillant a més de 2000 anys d’història sarrianenca. Amb aquest epitafi, el Dr. Josep M. Nolla posava punt i final a la seva conferència de la Diada d’enguany. I resumia, d’altra banda, la importància estratègica de Sarrià de Ter al llarg dels temps.
Perquè tossuda com pocs, la orografia (malgrat els esforços humans), s’entesta a mantenir-se com és. El Ter no n’és l’excepció. Molt abans que l’home decidís viure’n a recés, el riu ja havia anat configurant aquesta vall a través de la qual els territoris del sud peninsular es connectaven amb l’Europa del nord. I és clar, passa que passaràs, aquesta ruta s’havia convertit, ja en temps dels indigets, en un lloc d’estratègica importància. O d’importància estratègica.
Sigui com sigui, els primers assentaments íbers ja es van localitzar en aquesta zona. I dic zona perquè, tal i com ens va demostrar el Dr. Nolla, no podem parlar de manera aïllada de les restes arqueològiques sarrianenques. De fet, com en tantes altres coses al llarg dels anys, els nostres orígens estan emparentats amb els de Sant Julià de Ramis i, és clar, Gerunda. A grans trets (i que em perdonin els historiadors) el Castellum Fractum de Sant Julià és l’orígen de la Gerunda romana. I precisament són els romans els que van fer de Sarrià de Ter un pas fonamental per a les seves vies, i un lloc on establir-se. D’aquí la vil·la (agrària) romana del Pla de l’Horta.
No vull reproduir la lliçó del Dr. Nolla. No només perquè no en sabria prou, sinó perquè a més a més temps hi haurà per anar-la descobrint. A través de les excavacions que farem al Pla de l’Horta, a la Vil·la Romana i d’aquí a la interpretació que en facin l’equip investigador amb el Lluís Palahí i en Josep M. Nolla al capdavant. El projecte de les excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana és ambiciós. No tan sols perquè inclou (gairebé per primera vegada, com deien en Palahí i en Nolla) la participació de cinc institucions de cop (UdG, Diputació i Ajuntaments de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Vilablareix). No només perquè de bon principi ens plantegem quatre anys d’excavacions i la implicació dels estudiants de la Universitat. Sinó que és ambiciós, sobretot perquè s’inscriu en una idea general de recuperació dels nostres orígens conjuntament amb els de la Gerunda romana.
Perquè tossuda com pocs, la orografia (malgrat els esforços humans), s’entesta a mantenir-se com és. El Ter no n’és l’excepció. Molt abans que l’home decidís viure’n a recés, el riu ja havia anat configurant aquesta vall a través de la qual els territoris del sud peninsular es connectaven amb l’Europa del nord. I és clar, passa que passaràs, aquesta ruta s’havia convertit, ja en temps dels indigets, en un lloc d’estratègica importància. O d’importància estratègica.
Sigui com sigui, els primers assentaments íbers ja es van localitzar en aquesta zona. I dic zona perquè, tal i com ens va demostrar el Dr. Nolla, no podem parlar de manera aïllada de les restes arqueològiques sarrianenques. De fet, com en tantes altres coses al llarg dels anys, els nostres orígens estan emparentats amb els de Sant Julià de Ramis i, és clar, Gerunda. A grans trets (i que em perdonin els historiadors) el Castellum Fractum de Sant Julià és l’orígen de la Gerunda romana. I precisament són els romans els que van fer de Sarrià de Ter un pas fonamental per a les seves vies, i un lloc on establir-se. D’aquí la vil·la (agrària) romana del Pla de l’Horta.
No vull reproduir la lliçó del Dr. Nolla. No només perquè no en sabria prou, sinó perquè a més a més temps hi haurà per anar-la descobrint. A través de les excavacions que farem al Pla de l’Horta, a la Vil·la Romana i d’aquí a la interpretació que en facin l’equip investigador amb el Lluís Palahí i en Josep M. Nolla al capdavant. El projecte de les excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana és ambiciós. No tan sols perquè inclou (gairebé per primera vegada, com deien en Palahí i en Nolla) la participació de cinc institucions de cop (UdG, Diputació i Ajuntaments de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Vilablareix). No només perquè de bon principi ens plantegem quatre anys d’excavacions i la implicació dels estudiants de la Universitat. Sinó que és ambiciós, sobretot perquè s’inscriu en una idea general de recuperació dels nostres orígens conjuntament amb els de la Gerunda romana.
SARRIÀ TERRA DE PAS
Amb tot, la qüestió es que a casa nostra, a Sarrià, ens servirà com a catalitzador d’un projecte que va més enllà. Va més enllà d’aquestes restes. Va més enllà del que ens pot deparar el subsòl del Pla de l’Horta. Les restes romanes, les visigodes, però també la Via Augusta i el Camí de Sant Jaume, el Pont de l’Aigua (eix fonamental), la fàbrica Mitjans, el Pi de la Bateria i l’Església de la Misericòrdia. Volem recuperar i posar en valor els escenaris de la història Sarrianenca. I de passada posar de relleu el fet de que, de sempre, Sarrià de Ter ha estat una artèria principal on hi ha tingut un paper protagonista tots els corrents que expliquen la història del país.
Catalunya ha estat (i és) un corredor humà i per tant, social, econòmic i cultural. El corredor mediterrani. I dins d’aquest, Sarrià ha estat un punt estratègic de primer ordre. Sarrià de Ter ha estat terra de pas de la història. Per això, el projecte de les Excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana, conjuntament amb els que vindran ens ajudaran a ensenyar-ho i explicar-ho al món. I això ens servirà per saber més (molt més) dels nostres orígens, reforçar la nostra identitat, i no ens enganyem, de fer créixer la nostra autoestima com a poble.
Amb tot, la qüestió es que a casa nostra, a Sarrià, ens servirà com a catalitzador d’un projecte que va més enllà. Va més enllà d’aquestes restes. Va més enllà del que ens pot deparar el subsòl del Pla de l’Horta. Les restes romanes, les visigodes, però també la Via Augusta i el Camí de Sant Jaume, el Pont de l’Aigua (eix fonamental), la fàbrica Mitjans, el Pi de la Bateria i l’Església de la Misericòrdia. Volem recuperar i posar en valor els escenaris de la història Sarrianenca. I de passada posar de relleu el fet de que, de sempre, Sarrià de Ter ha estat una artèria principal on hi ha tingut un paper protagonista tots els corrents que expliquen la història del país.
Catalunya ha estat (i és) un corredor humà i per tant, social, econòmic i cultural. El corredor mediterrani. I dins d’aquest, Sarrià ha estat un punt estratègic de primer ordre. Sarrià de Ter ha estat terra de pas de la història. Per això, el projecte de les Excavacions arqueològiques de la Vil·la Romana, conjuntament amb els que vindran ens ajudaran a ensenyar-ho i explicar-ho al món. I això ens servirà per saber més (molt més) dels nostres orígens, reforçar la nostra identitat, i no ens enganyem, de fer créixer la nostra autoestima com a poble.
15/9/08
El finançament local
( l'Acte al Palau de la Generalitat. Foto d'Anna Puig publicada a "El Punt")
“Volem, millor dit, necessitem un millor finançament. El benestar dels sarrianencs d’avui i dels sarrianencs de demà en depèn”, durant el discurs institucional de l’11 de setembre d’enguany, vaig aprofitar per reivindicar des d’una perspectiva molt sarrianenca, la importància vital d’aconseguir un millor sistema de finançament. De fet, el dimarts anterior, dia 10 de setembre, havia assistit com a membre de l’Executiva de l’ACM al Palau de la Generalitat, a un acte amb el President Montilla per reclamar un finançament local (i pel país) adequat.
El món local ens hem unit. Més enllà de les sigles i les directrius poítiques per reclamar el que ens pertoca: més diners. Per això, alcaldes i alcaldesses d’arreu del territori, ens vam aplegar per dir clarament que: “cal una reforma estructural del sistema de finançament dels ens locals que proveeixi de recursos suficients per garantir el compliment del marc competencial real de les corporacions locals”
No en va, els ajuntaments som la primera escala de l’administració. Tal i com diu l’alcaldessa de Ripoll, la Teresa Jordà “som els que oferim i rebem”. Rebem les demandes dels ciutadans i oferim els serveis, molts dels quals s’escaparien de les nostres competències. Malgrat això, malgrat la proximitat, als ajuntaments ens han abocat a ser el germà petit (i pobre) de l’administració. Som, en l’escala político-administrativa, el graó més proper al ciutadà però en canvi, pel que fa a recursos financers som els que estem més lluny. Des que es va eliminar la pràctica totalitat de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE), la nostra capacitat recaptatòria (fer ingressos) s’ha centrat gairebé exclusivament a les llicències d’obres. Dit d’una altra manera: els ajuntaments hem estat obligats a viure del creixement urbanístic. A viure del totxo.
I això no és bo. No només perquè s’han posat tots els ous en un cistell. Sinó perquè a més ens hem vist abocats al creixement (a vegades desmesurat). I tan com això és així, mentre depenguem de la construcció queda clar també que en els anys de creixement immobiliari, hi ha hagut ingressos considerables. Han estat els anys de les vaques grasses, diríem. Una època (que s’ha allargat gairebé una dècada) en que, gràcies a la construcció, els ajuntaments han pogut fer calaix.
Però per contra, quan l’activitat constructiva ha minvat, les hisendes locals se’n han ressentit (i molt). Això ens provoca que avui per avui, amb el grau de serveis i infraestructures que tenim haguem de suportar un sobreesforç econòmic ja que els ingressos han davallat considerablement. En d’altres paraules, hem anat incrementant allò que oferim als ciutadans (això és bo, molt bo) però no hem pogut incrementar les entrades de diners. Hem viscut massa dels vents favorables del mercat. Sense pensar prou en el demà. Vist això, als ajuntaments ens correspondrà fer un pensament i fer, tal i com deia l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder “passar de la cultura de la despesa a la de la gestió”
Per tant, també els ens locals haurem de fer un mea culpa, però sense que això distregui el focus d’atenció real: la distribució dels ingressos estatals. Mentre nosaltres no disposem d’un sistema de finançament adequat no podrem atendre les demandes creixents dels nostres conciutadans.
5/9/08
Miscel•lània post-estiuenca: inicis de curs.
Per mi, la llum de finals d’estiu és una llum especial. Els dies s’escurcen, però no prou com perquè encara vingui de gust passejar a les tardes o sortir els capvespres. I sentim aquesta espècie de nostàlgia de deixar enrere el bon temps barrejada amb la il·lusió d’un nou curs. Coses del temps, la climatologia i el calendari laboral. Els darrers compassos de l’agost tenen sempre això: la tranquil·litat de l’etapa estival i la el neguit per començar amb les piles carregades la temporada hivernal.
Hem fet vacances, és clar. Hem destinat el poc temps (sempre són curtes) que teníem a descansar, pintar, llegir, fer fotos i sobretot conèixer coses. Que sempre està bé. Algun dia haurem de fer un post per reivindicar l’exercici de badar! També hem aprofitat per “pensar” en tres projectes municipals de llarg recorregut. N’anem assentant les bases i quan toqui en parlarem. D’alguna manera hem anat preparant la tornada a l’activitat plena. Els francòfons tenen un concepte molt marcat per definir això. Per posar nom a aquest trànsit entre la calor, els pantalons curts, les passejades i els gelats i la tornada a la feina, l’escola (i l’estrés): la rentrée. La “reentrada”, doncs. Ben trobat.
I vet aquí que a Sarrià de Ter, la “reentrada” és festiva i dinàmica. Comencem la tardor amb força. Amb empenta. I d’una tirada celebrem la Festa Major, el Critèrium esportiu, la Fira del Paper i la Comercial. És una manera prou contundent de donar el tret de sortida a les temporades esportives, culturals i socials. Fem el canvi de curs, en tots els sentits.
Primer la Festa Major. Puntual i esperada, com sempre. Ja en farem balanç de la Festa, un cop hagi passat. En Jordi Paretas i en Raimon Cros, ja tindran temps, amb totes les entitats, associacions, persones implicades i regidors de valorar-la. De moment però hem començat de manera esplèndida. En Tano i en Jan a dalt el balcó de l’Ajuntament i la Paqui, en Fermí, la Rossor i tots els altres a baix, és a dir, GERDD van inaugurar la Festa 2008. Ens van fer partícips a tots dels seus projectes, els seus objectius i sobretot, la seva empenta.
“Solo quiero fuerzas” diu la cançó dels Magüey. És just el que ens va sembla que reivindicaven en Pla i en Millastres des de la balconada municipal. Força per seguir amb la seva tasca. Força per continuar fent una mica més feliç molta gent. Força per seguir acostant dos móns: Catalunya i Centramèrica. Força perquè Sarrià segueixi essent un poble acollidor, com van dir. I força per seguir portant el nom d’aquest poble arreu.
Jo sé que a en Jan li agrada especialment la cita. Però es que a més crec que descriu perfectament la filosofia de GERD. I potser per això, només potser, la van escriure al Llibre d’Honor de l’Ajuntament: “no hay cosas imposibles sinó hombres incapaces”. Qui ho havia de dir que el mateix Che Guevara sintetitzaria a la perfecció la feina que fan. Em fa sentir especialment orgullós poder haver fet aquest homenatge a aquests amics sarrianencs de naixement, d’adopció i de causa.
I què m’en dieu dels Maguey? El tastet va valer la pena. El dia 10 en tindrem més. Val la pena. De moment, ja hem gaudit dels Fin de Mes (que han millorat, i molt, respecte l’any passat: en seguirem l’evolució), els Gossos i Plouen Catximbes. Un bon cartell per començar la Festa. De fet, així ho devien pensar els molts joves (de Sarrià i de fora) que es van agrupar al Pavelló.
Bé, seguirem la Festa. Seguirem el Critèrium, el Congrés Internacional d’Arxivers, la Fira comercial, etc. hi anirem fent la “reentrada” amb forces i projectes renovats.
Hem fet vacances, és clar. Hem destinat el poc temps (sempre són curtes) que teníem a descansar, pintar, llegir, fer fotos i sobretot conèixer coses. Que sempre està bé. Algun dia haurem de fer un post per reivindicar l’exercici de badar! També hem aprofitat per “pensar” en tres projectes municipals de llarg recorregut. N’anem assentant les bases i quan toqui en parlarem. D’alguna manera hem anat preparant la tornada a l’activitat plena. Els francòfons tenen un concepte molt marcat per definir això. Per posar nom a aquest trànsit entre la calor, els pantalons curts, les passejades i els gelats i la tornada a la feina, l’escola (i l’estrés): la rentrée. La “reentrada”, doncs. Ben trobat.
I vet aquí que a Sarrià de Ter, la “reentrada” és festiva i dinàmica. Comencem la tardor amb força. Amb empenta. I d’una tirada celebrem la Festa Major, el Critèrium esportiu, la Fira del Paper i la Comercial. És una manera prou contundent de donar el tret de sortida a les temporades esportives, culturals i socials. Fem el canvi de curs, en tots els sentits.
Primer la Festa Major. Puntual i esperada, com sempre. Ja en farem balanç de la Festa, un cop hagi passat. En Jordi Paretas i en Raimon Cros, ja tindran temps, amb totes les entitats, associacions, persones implicades i regidors de valorar-la. De moment però hem començat de manera esplèndida. En Tano i en Jan a dalt el balcó de l’Ajuntament i la Paqui, en Fermí, la Rossor i tots els altres a baix, és a dir, GERDD van inaugurar la Festa 2008. Ens van fer partícips a tots dels seus projectes, els seus objectius i sobretot, la seva empenta.
“Solo quiero fuerzas” diu la cançó dels Magüey. És just el que ens va sembla que reivindicaven en Pla i en Millastres des de la balconada municipal. Força per seguir amb la seva tasca. Força per continuar fent una mica més feliç molta gent. Força per seguir acostant dos móns: Catalunya i Centramèrica. Força perquè Sarrià segueixi essent un poble acollidor, com van dir. I força per seguir portant el nom d’aquest poble arreu.
Jo sé que a en Jan li agrada especialment la cita. Però es que a més crec que descriu perfectament la filosofia de GERD. I potser per això, només potser, la van escriure al Llibre d’Honor de l’Ajuntament: “no hay cosas imposibles sinó hombres incapaces”. Qui ho havia de dir que el mateix Che Guevara sintetitzaria a la perfecció la feina que fan. Em fa sentir especialment orgullós poder haver fet aquest homenatge a aquests amics sarrianencs de naixement, d’adopció i de causa.
I què m’en dieu dels Maguey? El tastet va valer la pena. El dia 10 en tindrem més. Val la pena. De moment, ja hem gaudit dels Fin de Mes (que han millorat, i molt, respecte l’any passat: en seguirem l’evolució), els Gossos i Plouen Catximbes. Un bon cartell per començar la Festa. De fet, així ho devien pensar els molts joves (de Sarrià i de fora) que es van agrupar al Pavelló.
Bé, seguirem la Festa. Seguirem el Critèrium, el Congrés Internacional d’Arxivers, la Fira comercial, etc. hi anirem fent la “reentrada” amb forces i projectes renovats.
2/8/08
Consorci de Benestar: un pas convençut per millorar els serveis socials.
En Sergi Torrentà, tinent d'alcalde i regidor de serveis socials, ha treballat molt durant els darrers mesos per dissenyar els serveis socials sarrianencs del present i sobretot del futur. Ho sé perquè aquesta ha estat una aposta del govern, però també perquè he participat amb ell de moltes de les negociacions amb el Consorci de Benestar del Gironès, el Consell Comarcal i el mateix departament d'Acció Social de la Generalitat. I ho hem fet amb un objectiu més que clar: millorar l'atenció als sarrianencs i sarrianenques. I per això, no només haviem de reforçar la nostra estructura sinó al mateix temps integrar-nos a una estructura comarcal que ens ha de permetre més i millors recursos.
Però potser cal fer un repàs històric per entendre el perquè és fonamental el pas que vam fer en el passat Ple: signar un conveni entre el nostre ajuntament i el Consorci del Gironès. Bé, fa uns nou anys (jo ja era regidor) l'alcalde Turbau va decidir sortir del paraigües del Consell Comarcal del Gironès pel que fa als serveis socials. Sense entrar a valorar la oportunitat o no de la decisió. El cert és que en aquell moment, els serveis que oferia el Consell no eren el que calia. No tenien ni el ventall ni la intensiat que ens mereixiem els veïns de Sarrià (ep, ni els de la resta de la comarca). Sigui com sigui, amb aquesta opció vam optar per tenir els nostres propis serveis socials.
Amb els anys, el Consell Comarcal del Gironès, conjuntament amb l'ajuntament de Salt va anar definint el Consorci de Benestar de Salt-Gironès. S'ha anat creant una estructura professional destacada, important, amb un bon programa de treball. Però es que a més, la Generalitat ha près els Consorcis comarcals (la unió dels ajuntaments) com a eina necessària per poder desnevolupar els seus programes al territori. Perquè ens entenguem: els diners i ajudes provindran a través dels Consorcis. Difícilment, un únic ajuntament sol podrà accedir als serveis. De fet, els dos sols ajuntaments no integrats al Consorci del Gironès érem Girona i nosaltres. I no cal que comparem les possibilitats de cadascun d'aquests dos ajuntaments.
La principal voluntat nostra. La d'aquest govern era buscar el millor de tenir els nostres propis serveis socials i alhora assegurar-nos el millor de la unió: la força que això comporta. Ho teníem clar. Perquè mantenir-nos com el llogarret gal dels Àsterix i Obèlix no tenia cap sentit perquè en definitiva qui hi surt perdent són els veïns i veïnes de Sarrià. I sinó un exemple claríssim. A partir d'ara, i gràcies a la decisió que hem près les teleassistències per a la gent gran de Sarrià que ho necessiti seran gratuïtes. Fins ara pagaven (les famílies), més de 20 euros per mes.
Aquest és un exemple del què busquem. Ara, ja som dins el Consorci, a prtir d'ara el que ens caldrà es veure en cada cas, en cada programa quina interès i necessitat tenim de sumar esforços amb el Consorci. Perquè hi ha polítiques, com són les de Gent Gran, que des de l'equip de govern hem treballat molt i no volem rebaixar. No ho farem de cap manera. En d'altres casos, hi ha programes que nosaltres encara no hem pogut desenvolupar tant i que els professionals del Consorci i el Consell ens ajudaràn a reforçar.
Aquesta era la nostra aposta. El que volem és millorar el servei per als sarrianencs i sarrianenques. És obvi que sumant el millor nostre i la força del conjunt millorarem. N'estem convençuts. De fet, a part dels atacs personals, l'únic argument polític per criticar el Pacte pel Canvi a Sarrià va ser el que deia que desmantellaríem els Serveis Socials. Era ridícul pensar que això seria així, però es que ara més que mai, no només es demotra que això no és així sinó que al contrari: anem a més. Reforcem allò que algú deia que seria el més perjudicat del pacte.
Però potser cal fer un repàs històric per entendre el perquè és fonamental el pas que vam fer en el passat Ple: signar un conveni entre el nostre ajuntament i el Consorci del Gironès. Bé, fa uns nou anys (jo ja era regidor) l'alcalde Turbau va decidir sortir del paraigües del Consell Comarcal del Gironès pel que fa als serveis socials. Sense entrar a valorar la oportunitat o no de la decisió. El cert és que en aquell moment, els serveis que oferia el Consell no eren el que calia. No tenien ni el ventall ni la intensiat que ens mereixiem els veïns de Sarrià (ep, ni els de la resta de la comarca). Sigui com sigui, amb aquesta opció vam optar per tenir els nostres propis serveis socials.
Amb els anys, el Consell Comarcal del Gironès, conjuntament amb l'ajuntament de Salt va anar definint el Consorci de Benestar de Salt-Gironès. S'ha anat creant una estructura professional destacada, important, amb un bon programa de treball. Però es que a més, la Generalitat ha près els Consorcis comarcals (la unió dels ajuntaments) com a eina necessària per poder desnevolupar els seus programes al territori. Perquè ens entenguem: els diners i ajudes provindran a través dels Consorcis. Difícilment, un únic ajuntament sol podrà accedir als serveis. De fet, els dos sols ajuntaments no integrats al Consorci del Gironès érem Girona i nosaltres. I no cal que comparem les possibilitats de cadascun d'aquests dos ajuntaments.
La principal voluntat nostra. La d'aquest govern era buscar el millor de tenir els nostres propis serveis socials i alhora assegurar-nos el millor de la unió: la força que això comporta. Ho teníem clar. Perquè mantenir-nos com el llogarret gal dels Àsterix i Obèlix no tenia cap sentit perquè en definitiva qui hi surt perdent són els veïns i veïnes de Sarrià. I sinó un exemple claríssim. A partir d'ara, i gràcies a la decisió que hem près les teleassistències per a la gent gran de Sarrià que ho necessiti seran gratuïtes. Fins ara pagaven (les famílies), més de 20 euros per mes.
Aquest és un exemple del què busquem. Ara, ja som dins el Consorci, a prtir d'ara el que ens caldrà es veure en cada cas, en cada programa quina interès i necessitat tenim de sumar esforços amb el Consorci. Perquè hi ha polítiques, com són les de Gent Gran, que des de l'equip de govern hem treballat molt i no volem rebaixar. No ho farem de cap manera. En d'altres casos, hi ha programes que nosaltres encara no hem pogut desenvolupar tant i que els professionals del Consorci i el Consell ens ajudaràn a reforçar.
Aquesta era la nostra aposta. El que volem és millorar el servei per als sarrianencs i sarrianenques. És obvi que sumant el millor nostre i la força del conjunt millorarem. N'estem convençuts. De fet, a part dels atacs personals, l'únic argument polític per criticar el Pacte pel Canvi a Sarrià va ser el que deia que desmantellaríem els Serveis Socials. Era ridícul pensar que això seria així, però es que ara més que mai, no només es demotra que això no és així sinó que al contrari: anem a més. Reforcem allò que algú deia que seria el més perjudicat del pacte.
7/7/08
Ratafia
La tarongina, la flor de saüc i la nepta són herbes de la ratafia. Les recollim a Sarrià de Ter pels volts de Sant Joan. La menta romana, el botonet i el cap d’ase. Enguany no vaig poder acompanyar les “meves” mestres ratafiaires (i Dones més que mai) pels paratges de Sarrià de Dalt on recollim els apreciats ingredients. Herba del Traïdor, de Sant Joan i flor de magraner. Sort en vaig tenir de la Joana Rosdevall, que del seu jardí botànic em va proporcionar els manats suficients. Heu olorat mai les plantes aromàtiques just després de collir-les? M’haig de confessar ratafiaire. No fa pas massa, uns quatre anys, que en faig de Ratafia. Es com tot, que diria la meva àvia: a vegades surt millor, a vegades pitjor. Tan se val. Perquè per mi més important que el resultat final és el procés. Té quelcom que ve directament del món de les bruixes. El solstici d’estiu, les herbes remeieres, l’anís i au: quaranta dies a sol i a serena. Quaranta. I encara més, té quelcom que ens lliga directament als nostres avantpassats. Lavanda, romaní i llorer.
La meva àvia en feia de ratafia. I s’havia perdut. Perquè a casa ningú més s’hi havia posat fins que jo, amb l’ajuda i els consells de la meva sogra, m’hi vaig aficionar. Ble de paret, pètals de rosa i farigola. No es pas comú, segurament, però a Sarrià és una tradició que va a més. Tenen èxit l’Assumpció, la Joana, la Pepita i companyia en les seves sortides. Perquè hi ha gent (dones i homes) de totes les edats. I això val la pena. Perquè som uns quants els que ens hi aficionem. I anem seguint la tradició. I la gent en veu o en torna a veure. I això, amb moderació és bo. Perquè ens entronca amb la vegetació, amb el paisatge, amb la terra. Ens transporta a una altra manera de fer: casolana i amb paciència. Ens connecta amb les nostres arrels. I potser sí que hi busquem massa significat a un vaset de licor. Però que important seria que darrera d’aquesta beguda hi hagués una explicació i una història. A Sarrià fem ratafia. I la fem bé! I sinó que ho preguntin als del Concurs de Santa Coloma de Farners. Enguany, una sarrianenca o un sarrianenc es tornarà a endur el primer premi. Clau, pinya tendra i cua de cavall. Ep, i les nous verdes!
11/6/08
Joaquim Vila i Carreras
Els Regidors de Sarrià de Ter amb els representants de Gelida, Capellades, Sant Joan, Flaçà i la Riba, davant el Carrer Sant Joan les Fonts.
El meu besavi es deia Joaquim Vila i Carreras. Era nascut a Sant Joan les Fonts (Garrotxa) i després de passar per Bonmatí i València va viure a Gelida (Alt Penedès) on treballava de maquinista a La Gelidense, una de les fàbriques de paper d'aquest municipi . L'any 1935, en plena República, amb la meva besàvia i els seus dos fills ( la meva àvia i el seu germà), van arribar a Sarrià de Ter. Provenia, és clar, del món paperer i arribava al nostre poble per ser el nou encarregat general de la fàbrica que en Paulí Torras i els seus fills, Joan i Francesc, posaven en marxa. La Torras Hostench, s'iniciava doncs, amb un director provinent de Gelida.
I no es pas per parlar del meu besavi, ni per recordar la història dels Torras que volia fer aquesta petita referència biogràfica. Aquest només és un exemple del lligam, més que evident, que la indústria paperera ens ha generat amb altres parts del país. Les arrels familiars i els lligams personals són potser, el cas extrem. Però de totes maneres, està clar que els punts en comú (des d’un punt de vista econòmic i social) amb altres municipis amb indústria paperera són molts.
Hem compartit realitat econòmica. Hem compartit estructura social. Hem compartit preocupacions i realitats. Hem tingut, en part, vides paral·leles. Avui, que el pes de la indústria del paper ha canviat i no ens enganyem, s’ha reduït, tenim en comú la voluntat de recordar amb orgull el nostre passat industrial. Els nostres orígens són els que són. I lluny de ser una molèstia o fins i tot un element verg onyant (qui no recorda encara els comentaris sobre el fum i la pudor) han de ser l’element catalitzador per recuperar el nostre patrimoni comú. Per recuperar la nostra història.
Entendre-ho així i canviar de xip per donar la volta a com sempre havíem viscut el nostre passat i present, va ser una bona aposta –ajudada és clar, pel tancament de la planta de cel·lulosa-. I es partint d’aquesta base que el 1999 ens vam agermanar amb Capellades i ara, el 2008, hem inaugurat 5 carrers dedicats a municipis paperers.
El passat 31 de maig, els representants dels ajuntaments de Capellades, Gelida, Sant Joan les Fonts, Flaçà i la Riba, van compartir amb nosaltres la festa de benvinguda d’aquests nous carrers (i nou sector) al nostre poble. Amb tots hi compartim, com dèiem, bona part dels elements d’un passat industrial i avui, inquietuds, interessos i encara més: un trosset del nostre poble. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona aprofundir en les nostres arrels. I fer xarxa temàtica (en aquest cas de municipis paperers), és també una manera de redescubrir-se un mateix.
És per això que per mi l’acte del passat 31 de maig té tanta significació. Perquè amb un sol gest hem lligat dos conceptes. Per una banda la modernitat i la millora de Sarrià de Ter. Hem inaugurat un nou sector. Una nova part d’expansió del poble. El poble progressa i avança amb nous horitzons, nous veïns, nous serveis. I per altra banda, això ho fem en un lloc carregat d’història i absolutament lligat a la nostra tradició paperera: el Camp dels Socs. Hem posat un peu en el present i futur del poble, però també amb les arrels enclavades en el nostre passat. I ho hem fet cultivant els llaços de germanor amb els pobles paperers que ens acompanyen en aquesta aventura de dignificar la nostra trajectòria com a poble.
Es per tot plegat que em sento orgullós d’haver pogut participar en aquest gest. Es per tot plegat, que n’estic convençut, en Francesc Vila i Carreras, estaria satisfet de veure com hem evolucionat.
I no es pas per parlar del meu besavi, ni per recordar la història dels Torras que volia fer aquesta petita referència biogràfica. Aquest només és un exemple del lligam, més que evident, que la indústria paperera ens ha generat amb altres parts del país. Les arrels familiars i els lligams personals són potser, el cas extrem. Però de totes maneres, està clar que els punts en comú (des d’un punt de vista econòmic i social) amb altres municipis amb indústria paperera són molts.
Hem compartit realitat econòmica. Hem compartit estructura social. Hem compartit preocupacions i realitats. Hem tingut, en part, vides paral·leles. Avui, que el pes de la indústria del paper ha canviat i no ens enganyem, s’ha reduït, tenim en comú la voluntat de recordar amb orgull el nostre passat industrial. Els nostres orígens són els que són. I lluny de ser una molèstia o fins i tot un element verg onyant (qui no recorda encara els comentaris sobre el fum i la pudor) han de ser l’element catalitzador per recuperar el nostre patrimoni comú. Per recuperar la nostra història.
Entendre-ho així i canviar de xip per donar la volta a com sempre havíem viscut el nostre passat i present, va ser una bona aposta –ajudada és clar, pel tancament de la planta de cel·lulosa-. I es partint d’aquesta base que el 1999 ens vam agermanar amb Capellades i ara, el 2008, hem inaugurat 5 carrers dedicats a municipis paperers.
El passat 31 de maig, els representants dels ajuntaments de Capellades, Gelida, Sant Joan les Fonts, Flaçà i la Riba, van compartir amb nosaltres la festa de benvinguda d’aquests nous carrers (i nou sector) al nostre poble. Amb tots hi compartim, com dèiem, bona part dels elements d’un passat industrial i avui, inquietuds, interessos i encara més: un trosset del nostre poble. Sigui com sigui, qualsevol excusa és bona aprofundir en les nostres arrels. I fer xarxa temàtica (en aquest cas de municipis paperers), és també una manera de redescubrir-se un mateix.
És per això que per mi l’acte del passat 31 de maig té tanta significació. Perquè amb un sol gest hem lligat dos conceptes. Per una banda la modernitat i la millora de Sarrià de Ter. Hem inaugurat un nou sector. Una nova part d’expansió del poble. El poble progressa i avança amb nous horitzons, nous veïns, nous serveis. I per altra banda, això ho fem en un lloc carregat d’història i absolutament lligat a la nostra tradició paperera: el Camp dels Socs. Hem posat un peu en el present i futur del poble, però també amb les arrels enclavades en el nostre passat. I ho hem fet cultivant els llaços de germanor amb els pobles paperers que ens acompanyen en aquesta aventura de dignificar la nostra trajectòria com a poble.
Es per tot plegat que em sento orgullós d’haver pogut participar en aquest gest. Es per tot plegat, que n’estic convençut, en Francesc Vila i Carreras, estaria satisfet de veure com hem evolucionat.
3/6/08
Sa Balanguera i l'Homenatge de la Vellesa.
Sóc de l’opinió que l’Homenatge a la Vellesa és una de les festes més maques que fem a Sarrià de Ter. No ho dic només perquè ens apleguem més de 500 persones en una de les jornades més festives i agradables que vivim a Sarrià. Sinó també pel que representa. Homenatjar la gent gran és un senyal de civilització. És un senyal de respecte pels nostres orígens. De respecte per nosaltres mateixos. Es per això que cal destacar la pensada que, ara fa 36 anys, van tenir un grup de veïns per homenatjar una altre grup de veïns (els més grans).
Ens vam llevar amb un dia no gaire indicat (plovia, com pràcticament cada dia d’aquesta primavera poc usual), però el dia va ser excepcional. La veu dels Cantaires de Sarrià (jo ja li dic sempre a l’Assumpció Viñals: progressen molt adequadament) es va escampar per tota l’Església. Escoltar cant coral en un àmbit com el de la Parròquia de la Mare de Déu de la Misericòrdia va ser un plaer dominical. Continuava plovent i vam mullar-nos per arribar al Pavelló. On les darreres reformes i el parament del dinar es conjuntaven perfectament per fer un escenari de gala.
Ens vam llevar amb un dia no gaire indicat (plovia, com pràcticament cada dia d’aquesta primavera poc usual), però el dia va ser excepcional. La veu dels Cantaires de Sarrià (jo ja li dic sempre a l’Assumpció Viñals: progressen molt adequadament) es va escampar per tota l’Església. Escoltar cant coral en un àmbit com el de la Parròquia de la Mare de Déu de la Misericòrdia va ser un plaer dominical. Continuava plovent i vam mullar-nos per arribar al Pavelló. On les darreres reformes i el parament del dinar es conjuntaven perfectament per fer un escenari de gala.
En Sergi Torrentà, feia de mestre de cerimònies. Ha treballat. Han treballat des de Serveis Socials per millorar. Perquè cada any sigui una Festa més lluïda. I per això no podia faltar en Pere Coll, l’Esteve Pineda (es noten els anys de Teatre i l’ànima de showman), en Lluís Torner i la Dolors Xabé. “Girant l'ullada cap enrera, guaita les ombres de l'avior.I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor”. Molt ben escollida La Balanguera, que va recitar (de memòria!!!) la Dolors, com a símil i imatge de la vellesa. Del pas per la vida. Anar filant, anar teixint. I els homenatjats: tots, es clar. Els que hi eren de nou i els que malauradament no ens van poder acompanyar (tots els tenim al cap, tots els tenim al cor). I en d’ells en Joaquim Ramírez de Cartagena, l’Anna Verdaguer Dorca (suposo que no s’enfadarà si li dic l’Annita Mera) en Rafael Carreras i en Miquel Resplandis. Tots ells van ser els que van ser els símbols de l’homenatge, com deia, a la nostra pròpia trajectòria com a poble. I aquesta és precisament l’essència de la Festa: que els més joves, agafem el relleu i cada any reconeixem la vida d’esforç, treballi dedicació dels nostres avis i àvies. “De tradicions i d'esperances, teix la senyera pel jovent” .
22/5/08
Sarrià de Ter: ara que fa 25 anys (article publicat al Diari de Girona)
ROGER TORRENT* Vint-i-cinc anys és una edat en que un comença a assentar les bases del que serà la seva vida adulta. És un moment en què es va deixant enrere l'ímpetu de la joventut per començar a entrar en la serenor i experiència de la maduresa. Aquest també és el procés que ha viscut el nostre poble en aquest quart de segle que va des de la segregació de Girona fins avui. DE L'ANY 1983 ENÇÀ, les circumstàncies, les preocupacions i les prioritats, fins i tot el paisatge físic i humà, han canviat. Sarrià de Ter ha viscut una de les transformacions més grans que hagi pogut viure cap altre municipi del nostre entorn. Hem estat capaços de canviar la nostra imatge i la nostra manera de viure. A mesura que el poble creixia s'anaven consolidant les infraestructures bàsiques i amb aquests fonaments es creava una xarxa d'equipaments i serveis que han anat millorant la nostra qualitat de vida. Per dir-ho ras i curt: hem estat capaços de canviar el nostre destí com a poble. Com molt bé diu la Raimunda Coll (qui va ser l'ànima de l'ajuntament durant molt temps), els anys de l'annexió van ser la nostra particular transició política. Es va anar gestant el que després ha esdevingut l'ajuntament democràtic i modern. D'alguna manera, es va aprendre a utilitzar la nostra pròpia autonomia local en termes de gestió quotidiana. El que ha vingut després, ja se sap, ha estat la consolidació del que s'ha gestat durant dècades: la nostra identitat i un nivell de serveis important. Això ha estat mèrit, tal com insisteix en Quim Rodríguez, dels diferents consistoris i societat civil sarrianenca. A l'hora de fer balanç (vint-i-cinc anys és una bona excusa per fer-ho), hem de ser conscients que el període de l'annexió també va tenir conseqüències positives. Vam heretar serveis i obres que d'altra manera ens hagués costat molt aconseguir. O fins i tot, no tindríem. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la part de l'haver del que va suposar ser una part de Girona. No podem ni volem negar-ho. Sigui com sigui, la presència constant de la ciutat ens ha condicionat. Més enllà de la relació administrativa que haguem pogut tenir, està clar que formem part d'una mateixa realitat social. Salt, Girona i Sarrià de Ter vam ser un dia una mateixa cosa. Ara, partint de la nostra autonomia hem de trobar espais de confluència i cooperació per crear una Àrea Urbana real i efectiva. L'àrea dels serveis comuns. Aquest és, indefugiblement, el futur que ens espera.Si aquests vint-i-cinc anys que avui celebrem han estat els de la consolidació municipal, els que vénen han de ser els de la construcció metropolitana. Estem condemnats a enten?dre'ns. Vam ser la "núvia de Girona", ara hem festejar-nos. Hem de ser capaços de trobar espais de mutu acord on podem conviure amb respecte i entesa. Dialogant constantment. Aquesta és la base de les relacions duradores i productives. * Alcalde de Sarrià (ERC)
15/5/08
Cuba i les seves circumstàncies (canviants).
El viatge amb GERD a Cuba ha estat una oportunitat en tots els sentits (ho deia en el post " De Sarrià a Holguin" del 18/04/2008). No només per veure i viure la feina de GERD. Ha estat també una manera de recollir un repte: el que ens toca assumir ara a nosaltres. Ha estat, en definitiva, una sort poder-hi ser. També perquè hem viscut una realitat, la cubana, en un període d’immensa transformació. De canvis –alguns- i d’expectatives –moltes més -.
En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I es des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.
Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una més real i una altra que tindria una lectura més d’entre línies, podríem dir.
D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I es per això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació. Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res -des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.
Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil). I la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.
Aquests elements, sense cap mena de dubte formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra. A partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet es que de manera més o menys explícita reconeixen les necessitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitja de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.
Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I en la qual, la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I es en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi. Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè es d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una la franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que es la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.
En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I es des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.
Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una més real i una altra que tindria una lectura més d’entre línies, podríem dir.
D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I es per això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació. Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res -des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.
Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil). I la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.
Aquests elements, sense cap mena de dubte formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra. A partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet es que de manera més o menys explícita reconeixen les necessitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitja de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.
Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I en la qual, la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I es en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi. Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè es d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una la franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que es la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.
10/5/08
Acte del 25è aniversari de la nostra (recuperada) independència.
Era una obligació institucional. Però també moral. Celebrar el 25è aniversari de la recuperació de la nostra independència era imprescindible. Teníem molt clar que hi ha coses que cal recordar i celebrar. Teníem molt clar que calia un homenatge institucional a tots els homes i dones que no només van treballar aferrissadament per defensar i aconseguir la nostra autonomia local, sinó que han destinat bona part del seu temps i les seves energies en millorar les condicions de vida del nostre poble. Dels sarrianencs i sarrianenques.
De fet, recordar l’annexió a Girona i la posterior independència, són un pretext per recordar el nostre passat més recent i fer balanç del que ha suposat per nosaltres aquest darrer quart de segle. I de l’anàlisi, n’ha de sortir per força una lectura positiva. Hem passat dels primers anys d’ajuntaments democràtics en que es van assentar les bases de la vida municipal. Tal i com insistien els protagonistes de la nostra “particular transició política” Quim Rodríguez, Josep Cros o Guillem Ramos, els anys que van des del 76 fins al 1983 van ser els anys en que es van posar els fonaments de les obres, serveis i equipaments que hem anat aconseguint posteriorment.
En tots aquests anys hem aconseguit canviar radicalment la nostra imatge, la nostra realitat, el nostre destí. Una transformació que no té comparació en el nostre entorn. I que es va començar a gestar en els anys “gironins” a través de la força, la voluntat i les ganes de progressar del Consell Municipal i de les entitats, associacions i veïns que es van arremangar per dotar a Sarrià de Ter dels serveis que li calien. Serveis del s.XX.
Ara, a nosaltres ens pertoca aconseguir gaudir dels serveis del s. XXI. I en aquest sentit, crec fermament que els serveis del futur seran metropolitans o no seran. Estic convençut que si aquests darrers vint-i-cinc anys han estat, per Sarrià, els de la consolidació municipal, els propers seran els de la construcció metropolitana. Ens hem de convertir en la veritable nuvia de Girona, que deia l’alcalde Ribot.
Sigui com sigui estic molt satisfet, pel fet de ser alcalde, d’haver pogut participar d’aquest homenatge a als homes i les dones que han fet de Sarrià de Ter el que és avui. La Sole Muñoz, en Josep Cros, en Guillem Ramos, en Martí Ballada, en Just Casero, en Quim Rodriguez, en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nico Pichardo han tingut el seu merscut reconeixement. Per molts anys! i Visca Sarrià de Ter!
En tots aquests anys hem aconseguit canviar radicalment la nostra imatge, la nostra realitat, el nostre destí. Una transformació que no té comparació en el nostre entorn. I que es va començar a gestar en els anys “gironins” a través de la força, la voluntat i les ganes de progressar del Consell Municipal i de les entitats, associacions i veïns que es van arremangar per dotar a Sarrià de Ter dels serveis que li calien. Serveis del s.XX.
Ara, a nosaltres ens pertoca aconseguir gaudir dels serveis del s. XXI. I en aquest sentit, crec fermament que els serveis del futur seran metropolitans o no seran. Estic convençut que si aquests darrers vint-i-cinc anys han estat, per Sarrià, els de la consolidació municipal, els propers seran els de la construcció metropolitana. Ens hem de convertir en la veritable nuvia de Girona, que deia l’alcalde Ribot.
Sigui com sigui estic molt satisfet, pel fet de ser alcalde, d’haver pogut participar d’aquest homenatge a als homes i les dones que han fet de Sarrià de Ter el que és avui. La Sole Muñoz, en Josep Cros, en Guillem Ramos, en Martí Ballada, en Just Casero, en Quim Rodriguez, en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nico Pichardo han tingut el seu merscut reconeixement. Per molts anys! i Visca Sarrià de Ter!
18/4/08
De Sarrià a Holguin.
Ser alcalde m’ha permès moltes coses. Una de les que guardaré per sempre és la lliçó que he rebut aquests dies que he acompanyat al grup de GERD a Cuba. Com se sap, hem inaugurat la fàbrica de implements ortopèdics d’Holguin. Però també hem tingut la oportunitat de conèixer de primera mà tots els projectes (que no són pocs) que el Grup té a l’arxipèlag antillà i d’establir contactes amb les autoritats locals i regionals. Tota una fructífera experiència.
I la lliçó? Doncs conèixer una mica més, que fan aquest grup de conciutadans. De fet, ja ho diuen, ja, que moltes vegades cal sortir a fora per valorar el que es té a casa. Veritablement és així, perquè ens hem d’enganyar. Però aquí no parlo tan de les diferències catalano-cubanes (ja ho farem) com de la tasca que promouen els amics de GERD.
Per explicar-ho podria caure en el tòpic. En la retòrica fàcil i complaent. En la lloança excessiva o fins i tot en el llenguatge del políticament correcte. Mil coses que sonarien poc creïbles o exagerades. Intentaré no fer-ho. Només vull dibuixar, si en sóc capaç, la fortalesa, la voluntat i l’empenta que en Tano, en Jan, en Fermí i la Rossor, la Paqui i la Pili i tots els que treballen des del despatx del Carrer Firal despleguen in situ.
Independentment de les obres. Més enllà dels projectes. M’agrada destacar la determinació d’aquest grup. Insisteixo, deixant de banda els objectius plantejats i aconseguits (tan lloables) vull destacar el que he tingut oportunitat de veure en part: el camí que porta a aquestes fites. O com secundaria Kavafis, en aquest cas, tan important com el destí és el propi viatge.
Val a dir que només hi ha dues maneres de fer les coses: bé i malament. Això és així en tots els àmbits de la vida, també en el de la cooperació. I es que des del meu punt de vista (recolzat per l’experiència cubana), cooperació no vol dir voluntarisme. En aquest camp no hi té cap paper l’actitud una mica ingènua del “farem el que podrem”. En el cas de GERD –ho he viscut- cooperació vol dir professionalitat (en el millor sentit del terme), gestió efectiva i perquè no: disciplina.
De fet, les persones que formen GERD tracten als seus interlocutors (sigui qui sigui) igual que els agrada que els tractin a ells, igual que ens agrada que ens tractin a tots: de tu a tu. D’igual a igual, sense compassió. I es partint d’aquesta idea que, si convé, es queixen davant de les institucions cubanes quan les coses no es fan bé. O renyen als treballadors de la fàbrica si les coses no van com haurien de fer-ho. Una actitud encertada. Com diu el Che en la cita que presideix l’entrada a la fàbrica d’Holguin: “no hi ha objectius impossibles, sinó homes incapaços”.
Doncs això: capacitat. Capacitat no només per plantejar-se grans reptes sinó capacitat per afrontar-los. Hi ha hagut molt d’esforç darrera. Però també hi ha hagut la dolça felicitat de veure els objectius acomplerts. I en el camí també s’ho han passat bé. Els agrada –els entusiasma, diria jo- el que fan. Però això no vol dir que sigui una feina fàcil. Al contrari. Per tothom seria una empresa difícil, per ells potser encara més. I ara no es qüestió de parlar de mèrits sinó d’interpretar quin és el millor reconeixement possible a aquesta tasca. Per mi, està clar, es continuar col·laborant amb GERD. No només en general sinó específicament amb els projectes a Aguacatán (amb qui estem agermanats). Des de l’ajuntament treballarem amb ells en aquesta direcció. Espero que de la mateixa manera que nosaltres hem sigut incorporats en els projectes de GERD, molta altra gent es pugui afegir a la feina de millorar les condicions de vida dels discapacitats (i no) de l’altra banda de l’Atlàntic.
I la lliçó? Doncs conèixer una mica més, que fan aquest grup de conciutadans. De fet, ja ho diuen, ja, que moltes vegades cal sortir a fora per valorar el que es té a casa. Veritablement és així, perquè ens hem d’enganyar. Però aquí no parlo tan de les diferències catalano-cubanes (ja ho farem) com de la tasca que promouen els amics de GERD.
Per explicar-ho podria caure en el tòpic. En la retòrica fàcil i complaent. En la lloança excessiva o fins i tot en el llenguatge del políticament correcte. Mil coses que sonarien poc creïbles o exagerades. Intentaré no fer-ho. Només vull dibuixar, si en sóc capaç, la fortalesa, la voluntat i l’empenta que en Tano, en Jan, en Fermí i la Rossor, la Paqui i la Pili i tots els que treballen des del despatx del Carrer Firal despleguen in situ.
Independentment de les obres. Més enllà dels projectes. M’agrada destacar la determinació d’aquest grup. Insisteixo, deixant de banda els objectius plantejats i aconseguits (tan lloables) vull destacar el que he tingut oportunitat de veure en part: el camí que porta a aquestes fites. O com secundaria Kavafis, en aquest cas, tan important com el destí és el propi viatge.
Val a dir que només hi ha dues maneres de fer les coses: bé i malament. Això és així en tots els àmbits de la vida, també en el de la cooperació. I es que des del meu punt de vista (recolzat per l’experiència cubana), cooperació no vol dir voluntarisme. En aquest camp no hi té cap paper l’actitud una mica ingènua del “farem el que podrem”. En el cas de GERD –ho he viscut- cooperació vol dir professionalitat (en el millor sentit del terme), gestió efectiva i perquè no: disciplina.
De fet, les persones que formen GERD tracten als seus interlocutors (sigui qui sigui) igual que els agrada que els tractin a ells, igual que ens agrada que ens tractin a tots: de tu a tu. D’igual a igual, sense compassió. I es partint d’aquesta idea que, si convé, es queixen davant de les institucions cubanes quan les coses no es fan bé. O renyen als treballadors de la fàbrica si les coses no van com haurien de fer-ho. Una actitud encertada. Com diu el Che en la cita que presideix l’entrada a la fàbrica d’Holguin: “no hi ha objectius impossibles, sinó homes incapaços”.
Doncs això: capacitat. Capacitat no només per plantejar-se grans reptes sinó capacitat per afrontar-los. Hi ha hagut molt d’esforç darrera. Però també hi ha hagut la dolça felicitat de veure els objectius acomplerts. I en el camí també s’ho han passat bé. Els agrada –els entusiasma, diria jo- el que fan. Però això no vol dir que sigui una feina fàcil. Al contrari. Per tothom seria una empresa difícil, per ells potser encara més. I ara no es qüestió de parlar de mèrits sinó d’interpretar quin és el millor reconeixement possible a aquesta tasca. Per mi, està clar, es continuar col·laborant amb GERD. No només en general sinó específicament amb els projectes a Aguacatán (amb qui estem agermanats). Des de l’ajuntament treballarem amb ells en aquesta direcció. Espero que de la mateixa manera que nosaltres hem sigut incorporats en els projectes de GERD, molta altra gent es pugui afegir a la feina de millorar les condicions de vida dels discapacitats (i no) de l’altra banda de l’Atlàntic.
ps.- El diari Victoria de la Isla de la Juventud es fa ressò de la nostra visita: http://www.victoria.co.cu/Html/pineras/pineras(411)03-04-2008.html
12/4/08
PUOSC: 2.024.796,26 € per Sarrià
En el darrer número del Parlem de Sarrià exposava les prioritats del govern municipal per la present legislatura. Desgranàvem els projectes de magnitud, aquells que per força necessiten altres fonts de finançament que no siguin exclusivament les municipals. Dit d'una altra manera, són les grans obres locals per les quals hem de trucar a la porta de la Generalitat.
Doncs bé, aquesta setmana ha sortit publicat la resolució del Pla Únic d'Obres i Serveis (POUSC) del Departament de Governació de la Generalitat. Aquesta és la eina principal que tenim els ajuntaments per poder afrontar projectes importants a nivell econòmic. I nosaltres, per aquesta convocatòria havíem sol·licitat 2.024.796,26 € dels quals se'ns han concedit 854.853,90 €, cosa que suposa 280.000 euros més que la convocatòria passada (2004-2007).
Hem aconseguit més diners en total que la passada legislatura. Però també més percentatge ja que el que se’ns finança representa un 42% dels projectes mentre que l’anterior, va suposar un 35% de les obres sol·licitades. Així per tant, podem dir que el PUOSC 2008-2012 ha suposat una bona notícia per Sarrià de Ter. Les dades (que sempre són el millor indicador), senyalen que hem encertat a l’hora de presentar els projectes, i encara més, a l’hora de com presentar-los.
La veritat es que el PUOSC és un element importantíssim per la vida econòmica dels ajuntaments. Sense aquest Pla, difícilment podríem fer obres com el Pavelló municipal, la biblioteca, o la reforma del Carrer Major, per posar alguns exemples que han estat pagats en part gràcies a la Generalitat. És una gran ajuda per a les nostres arques. Però no ens confonem. Més que una solució, el PUOSC, representa un repte. Perquè amb els diners concedits (esperem que a través de les al·legacions en podem aconseguir més), tenim resolt el 42% del finançament dels projectes presentats. Ens cal trobar la resta, aquest 58%.
És lògic. Perquè de fet, aquest Programa és per recolzar l’ajuntament. No per subsidiar-lo. Ara ens toca, doncs, de la mateixa manera que hem sabut presentar bons projectes, trobar els diners que ens calen per acabar la Biblioteca Municipal, la Reforma del Carrer Major i la millora de l’Ajuntament, que són els projectes que ens han estat escollits.
En definitiva, cal que planifiquem bé. Cal que trobem els mitjans necessaris per acabar projectes iniciats i obres noves. Aquesta és part de la feina que hem de fer aquesta legislatura i que ja hem començat. I hem començat bé.
PUOSC 2008-2012 a Sarrià de Ter:
- any 2009: “Millora de les xarxes de serveis i adequació del carrer Major”: 354.853,90 €
- any 2010: “Reforma parcial de l'edifici de l'ajuntament”: 100.000 €
- any 2012: “Auditori i tancaments exteriors dels espais de difusió de les arts visuals i museu”: 400.000 €
* per veure més: http://www.gencat.net/sial/nou_puosc/plani_08_12_catalunya.pdf
Doncs bé, aquesta setmana ha sortit publicat la resolució del Pla Únic d'Obres i Serveis (POUSC) del Departament de Governació de la Generalitat. Aquesta és la eina principal que tenim els ajuntaments per poder afrontar projectes importants a nivell econòmic. I nosaltres, per aquesta convocatòria havíem sol·licitat 2.024.796,26 € dels quals se'ns han concedit 854.853,90 €, cosa que suposa 280.000 euros més que la convocatòria passada (2004-2007).
Hem aconseguit més diners en total que la passada legislatura. Però també més percentatge ja que el que se’ns finança representa un 42% dels projectes mentre que l’anterior, va suposar un 35% de les obres sol·licitades. Així per tant, podem dir que el PUOSC 2008-2012 ha suposat una bona notícia per Sarrià de Ter. Les dades (que sempre són el millor indicador), senyalen que hem encertat a l’hora de presentar els projectes, i encara més, a l’hora de com presentar-los.
La veritat es que el PUOSC és un element importantíssim per la vida econòmica dels ajuntaments. Sense aquest Pla, difícilment podríem fer obres com el Pavelló municipal, la biblioteca, o la reforma del Carrer Major, per posar alguns exemples que han estat pagats en part gràcies a la Generalitat. És una gran ajuda per a les nostres arques. Però no ens confonem. Més que una solució, el PUOSC, representa un repte. Perquè amb els diners concedits (esperem que a través de les al·legacions en podem aconseguir més), tenim resolt el 42% del finançament dels projectes presentats. Ens cal trobar la resta, aquest 58%.
És lògic. Perquè de fet, aquest Programa és per recolzar l’ajuntament. No per subsidiar-lo. Ara ens toca, doncs, de la mateixa manera que hem sabut presentar bons projectes, trobar els diners que ens calen per acabar la Biblioteca Municipal, la Reforma del Carrer Major i la millora de l’Ajuntament, que són els projectes que ens han estat escollits.
En definitiva, cal que planifiquem bé. Cal que trobem els mitjans necessaris per acabar projectes iniciats i obres noves. Aquesta és part de la feina que hem de fer aquesta legislatura i que ja hem començat. I hem començat bé.
PUOSC 2008-2012 a Sarrià de Ter:
- any 2009: “Millora de les xarxes de serveis i adequació del carrer Major”: 354.853,90 €
- any 2010: “Reforma parcial de l'edifici de l'ajuntament”: 100.000 €
- any 2012: “Auditori i tancaments exteriors dels espais de difusió de les arts visuals i museu”: 400.000 €
* per veure més: http://www.gencat.net/sial/nou_puosc/plani_08_12_catalunya.pdf
13/3/08
Armes de dona
“Armes de Dona” és el títol d’una pel·lícula. La que va servir per tancar la setmana que hem destinat a celebrar el dia de la dona treballadora. El 8 de març coincidia amb la jornada de reflexió electoral i l’aniversari de la Mercè, la Pilar, la Teresa, la Margarita i la Francesca les cinc dones que han estat la imatge (i homenatge) de les jornades d’enguany. Per ser estrictes, doncs, el dissabte era el dia. Ara bé, la Dolly -regidora de la dona- i la Comissió de la Dona van decidir que els actes s'allargarien tota la setmana. Cinema, dinar, teatre, taula rodona, fotos, Escola, vídeo, etc. tot ho vam impregnar del lila reivindicatiu i compromès.
És important, està clar, compaginar la reflexió amb els actes lúdics i festius. I la mostra: el dissabte. Després del dinar de dones, teatre de contingut. “Tres cadires”, l’obra programada per en Sergi Torrentà va servir per tancar de manera excel·lent –jo diria- un nou 8 de març. Tres dones, les tres a la trentena, amb tres formes de veure el món i les relacions de parella. Tres dones que a mesura que passa l’obra aprofiten per descobrir-se. Segurament tots plegats vam aprofitar, també, per redescobrir-nos. Perquè, cal reconèixer que aquesta és una data no només per a la reivindicació sinó també per a la celebració orgullosa de la pròpia identitat. Queda molt camí per fer. I ho dic jo que, essent un home, segurament només puc figurar-me una part del que és la lluita femenina. En qualsevol cas, la taula rodona protagonitzada per la Mercè Lladó, l'Esperança Permanyer, la Glòria Poyatos i la Maria Rosa Agustí va servir per posar sobre la taula només alguns dels problemes de les dones d’avui. Una gamma de conflictes que essencialment es resolen en un sol propòsit: la igualtat.
Les dones d’avui, doncs, ens van saber exposar què suposa avui ser dona. Difícilment, però es pot entendre l’evolució del gènere sense veure el camí que suposa passar de les dones d’ahir a les dones d’avui. D’això se’n van encarregar els alumnes del CEIP Montserrat, l’Ateneu Jove i l’exposició de les dones pioneres. Una part del trajecte, en queda molt per fer. En fi, tal i com diu la banda sonora d’Armes de Dona: deixeu que el riu segueixi el seu curs.
És important, està clar, compaginar la reflexió amb els actes lúdics i festius. I la mostra: el dissabte. Després del dinar de dones, teatre de contingut. “Tres cadires”, l’obra programada per en Sergi Torrentà va servir per tancar de manera excel·lent –jo diria- un nou 8 de març. Tres dones, les tres a la trentena, amb tres formes de veure el món i les relacions de parella. Tres dones que a mesura que passa l’obra aprofiten per descobrir-se. Segurament tots plegats vam aprofitar, també, per redescobrir-nos. Perquè, cal reconèixer que aquesta és una data no només per a la reivindicació sinó també per a la celebració orgullosa de la pròpia identitat. Queda molt camí per fer. I ho dic jo que, essent un home, segurament només puc figurar-me una part del que és la lluita femenina. En qualsevol cas, la taula rodona protagonitzada per la Mercè Lladó, l'Esperança Permanyer, la Glòria Poyatos i la Maria Rosa Agustí va servir per posar sobre la taula només alguns dels problemes de les dones d’avui. Una gamma de conflictes que essencialment es resolen en un sol propòsit: la igualtat.
Les dones d’avui, doncs, ens van saber exposar què suposa avui ser dona. Difícilment, però es pot entendre l’evolució del gènere sense veure el camí que suposa passar de les dones d’ahir a les dones d’avui. D’això se’n van encarregar els alumnes del CEIP Montserrat, l’Ateneu Jove i l’exposició de les dones pioneres. Una part del trajecte, en queda molt per fer. En fi, tal i com diu la banda sonora d’Armes de Dona: deixeu que el riu segueixi el seu curs.
6/3/08
Totes les edats de Sarrià. Ara que fa 25 anys.
Foto de Manel Lladó (El Punt)
Aquest 3 de març passat es van complir 25 anys del retorn a la independència de Sarrià. Fer anys sempre és un motiu d'orgull (passar els dies i créixer amb el temps, no és sempre senzill) però també és una bona excusa per recordar. És un pretext més que acceptable com per fer balanç. I un quart de segle és ja una edat com per plantejar-se certes coses.
Amb aquest objectiu el diari El Punt ens va citar als exalcaldes democràtics i a mi per parlar d'aquests vint-i-cinc anys. Quatre veus dels que hem viscut -d'una manera o altra- el procés que ens ha dut fins aquí. En Jordi Cañigueral protagonista actiu (amb els altres membres del Consell) del procés de segregació i de les primeres passes del nou Sarrià de Ter. En Josep Turbau, l'alcalde del creixement i l'assentament. En Nico Pichardo, l'alcalde de la transició de l'ahir a l'avui. I jo com alcalde actual i a qui li toca gestionar el present i sobretot encarar el futur.
De fet, el recorregut va ser per totes les edats de Sarrià. Es veritat que Sarrià de Ter no té només 25 anys i que el repàs històric hauria de ser molt més llarg. Parlar del que som avui sense referir-nos, com a mínim, al que ha sigut el segle XX, no seria just. Però tampoc seria de rebut no acceptar que aquests d'independència han servit -al igual que la resta de municipis- per afiançar la democràcia, els ajuntaments i les polítiques locals. Podríem dir, i aquesta va ser una clara coincidència, que han estat els anys que ens han servit per sentar les bases dels serveis i els equipaments que avui tenim. Dels que avui gaudim.
Per dir-ho d'alguna manera, no vam començar de zero, però gairebé. Hem passat de l'asfaltat de carrers i la construcció de clavegueram al Coro i l'Escola Bressol. Dels camps a la urbanització del Pla de l'Horta. De l'ambulatori al CAP, del paper a la web. Han estat els anys que ens han portat des dels passos tímids i una mica impetuosos propis d'algú que deixa la pubertat i s'endinsa al món dels adults als passos més serens però també més determinants del que entra a la maduresa. Vint-i-cinc anys és una edat on els fonaments dels nostres projectes vitals ja estan construits i es depèn de com els gestionem, que encararem millor o pitjor les dècades que venen. De la història sempre en sorgeixen reptes. D'aquests vint-i-cinc anys en neixen projectes de futur.
Per molts anys, Sarrià de Ter!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)