“Armes de Dona” és el títol d’una pel·lícula. La que va servir per tancar la setmana que hem destinat a celebrar el dia de la dona treballadora. El 8 de març coincidia amb la jornada de reflexió electoral i l’aniversari de la Mercè, la Pilar, la Teresa, la Margarita i la Francesca les cinc dones que han estat la imatge (i homenatge) de les jornades d’enguany. Per ser estrictes, doncs, el dissabte era el dia. Ara bé, la Dolly -regidora de la dona- i la Comissió de la Dona van decidir que els actes s'allargarien tota la setmana. Cinema, dinar, teatre, taula rodona, fotos, Escola, vídeo, etc. tot ho vam impregnar del lila reivindicatiu i compromès.
És important, està clar, compaginar la reflexió amb els actes lúdics i festius. I la mostra: el dissabte. Després del dinar de dones, teatre de contingut. “Tres cadires”, l’obra programada per en Sergi Torrentà va servir per tancar de manera excel·lent –jo diria- un nou 8 de març. Tres dones, les tres a la trentena, amb tres formes de veure el món i les relacions de parella. Tres dones que a mesura que passa l’obra aprofiten per descobrir-se. Segurament tots plegats vam aprofitar, també, per redescobrir-nos. Perquè, cal reconèixer que aquesta és una data no només per a la reivindicació sinó també per a la celebració orgullosa de la pròpia identitat. Queda molt camí per fer. I ho dic jo que, essent un home, segurament només puc figurar-me una part del que és la lluita femenina. En qualsevol cas, la taula rodona protagonitzada per la Mercè Lladó, l'Esperança Permanyer, la Glòria Poyatos i la Maria Rosa Agustí va servir per posar sobre la taula només alguns dels problemes de les dones d’avui. Una gamma de conflictes que essencialment es resolen en un sol propòsit: la igualtat.
Les dones d’avui, doncs, ens van saber exposar què suposa avui ser dona. Difícilment, però es pot entendre l’evolució del gènere sense veure el camí que suposa passar de les dones d’ahir a les dones d’avui. D’això se’n van encarregar els alumnes del CEIP Montserrat, l’Ateneu Jove i l’exposició de les dones pioneres. Una part del trajecte, en queda molt per fer. En fi, tal i com diu la banda sonora d’Armes de Dona: deixeu que el riu segueixi el seu curs.
1 comentari:
la veritat és que només vaig participar en les jornades de la dona assistint a la representació teatral de "3 cadires". tot i que sigui una mica tard no voldria estalviar el comentari, personal i molt ràpid : em va agradar molt més l'obra de teatre (3 cadires) que no pas la película (armes de dona), que fa temps que havia vist.
en la pel·lícula una dona considera que el seu triomf és aconseguir la feina d'executiva i el despatx de la seva "jefa" a wall street. tot força masculí. mentre que a la darrera escena de la pel·lícula queda clar què ha aconseguit: la finestra del seu nou despatx es confon entre els milers de finestres dels altres despatxos. suposo que és un fruit del seu temps, els anys vuitanta.
l'obra de teatre, per contra, a més que em van agradar força les interpretacions, fent veure que explica les històries de tres dones reflecteix tres aspectes d'una sola dona, de qualsevol dona, de moltes dones. com ser dona, parella i mare,... per separat ja es veu que és complicat i ho hem de ser tot alhora!
salut i felicitats per la celebració de la dona, sempre treballadora.
Publica un comentari a l'entrada