26/4/10

De Rosa a Rosa

La Rosa Dachs ha escrit aquest comentari al meu bloc. Crec que es mereix una entrada com cal:


De rosa a rosa.

Sempre ens entristeix la mort d’una persona, i encara més quan es tracta d’una persona jove, quan la malaltia li ha arrabassat la vida d’una forma prematura, quan després de mesos de tractaments, d’angoixes, de pors,…la medicina ha estat insuficient.

Per altra banda i així ho puc dir, perquè les poques vegades que havíem coincidit a l’ICO de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, n’havíem parlat. Coincidíem amb moltes opinions, coincidíem amb la manera de veure la vida durant la malaltia, contra la qual totes dues lluitàvem, alhora que a totes dues ens calien poques paraules, les justes per comprendre’ns, per saber que explicàvem el mateix, però cada una amb la seva particular manera de manifestar-ho, per comprendre que ambdues varem aprofitar aquesta etapa de la vida, que cercàvem la seva vessant amable allà on calia gratar a fons per trobar-la.

La Rosa va ser una dona valenta, forta,... ens ensenyava a tots com encarar una etapa difícil, va saber portar en dignitat la malaltia, el somriure es dibuixava quotidianament a la seva cara, no va defallir, quan en moltes ocasions se li plantejaven motius suficients per fer-ho, però ella va encarar en serenor tot el procés.

Tots trobarem a faltar a la Rosa, era una dona de poble, implicada en associacions, treballadora, de caràcter emprenedor.En aquests moments és sobrer dir que la seva família plora la seva pèrdua.Amb en Joan ens és difícil dissociar-los, una parella que des de jovenets varen prendre l’opció de compartir la vida, per ell serà dur continuar endavant amb el buit que li suposarà l’absència de la Rosa.

A l’Aïda, no li tocaria viure aquest moment, a l’Aïda li tocaria viure una etapa dolça, tendre, amb l’arribada del seu primer fill, però tot ha quedat emmascarat per aquest trist succés, però aquest nou ésser serà motiu i excusa per continuar endavant, per veure un futur esperançador.

Que li pot passar de pitjor a una mare que perdre un fill seu?, la Victòria avui és una mare desesperada, amb el cor trencat, desfeta pel dolor, un dolor irrefrenable que costarà de superar, que caldrà temps i esforços per comprendre.

En Josep és home de família, vaig poder veure, ja fa anys i també en motiu d’un trist esdeveniment, que ell estima per sobre de tot els seus, que gaudeix al seu costat, però també pateix i plora en aquest moments tristos i avui el seu cor esquinçat i malmès vessa llàgrimes.

I així tots, en Joan (pare), la Dolors,......Per últim apuntar una cançó d’en Lluís Llach que a mi m’agrada en especial i que crec que en aquest moments és molt adient. Només una petita divergència, la ROSA, no ha estat només un vianant com ens apunta en Lluís, la ROSA ha estat molt més que un vianant, i el temps ens sabrà donar la raóSi Arribeu“Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'haureu avançat. I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,tot allò que haureu vist, i jo no podré mirarla fondària dels rius que els meus peus no mullaran,la fragància del cos que no sabré estimar.L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,les barques que a la mar no sabré amarinar.No, no em doneu consol, no em podré consolar.I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,estic gelós i content, molt gelós i contentde la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,ni tan sols digne amant, només un vianant”

Adeu Rosa

18/4/10

La Rosa

Divendres a la nit ens assabentàvem, just quan acabàvem de presentar el llibre de la Rosa Dachs, que la Rosa Viella ens havia deixat. La vida té aquestes coincidències macabres: mentre parlàvem de la crònica emotiva de superació d’una malaltia, la mateixa maltempsada s’enduia la Rosa. És tremendament injust. Enormement dur perdre una dona, una mare, una filla, una germana, una amiga tan jove. És tremendament injust i precisament per això ens aferrem, a voltes, amb tanta força a la vida. La mateixa ràbia que ens faria enviar-ho tot a pastar fang és també el motor que ens ha de fer seguir caminant. La vida és, a vegades, tremendament injusta.

No som de la mateixa generació, no. Però en molts moments de les nostres vides ens hem anat trobant en diferents espais amb la Rosa. La recordo, com ha fet avui en Joan (el seu marit), al Pavelló ajudant per la Festa Major, a la casa de Granollers de Rocacorba, en diferents escenaris i moments del poble. Això és el que té la gent que ajuda, que viu intensament el seu poble i la seva gent. Això es el que té formar part d’una comunitat i viure-la amb tota la força. La Dolors Xabé (sempre tan lúcida) ens deia ahir: fins ara la veia de tant en tant, ara la tindré sempre dins.

La vida és tremendament injusta. Això es el que deuen pensar tots els que estimen la Rosa. Tots els que la comencem a trobar a faltar. I als altres ens queden poques coses més per dir que enviar la més forta abraçada que siguem capaços de fer per a en Joan, l’Aïda, l’Adrià i tota la família.