El viatge amb GERD a Cuba ha estat una oportunitat en tots els sentits (ho deia en el post " De Sarrià a Holguin" del 18/04/2008). No només per veure i viure la feina de GERD. Ha estat també una manera de recollir un repte: el que ens toca assumir ara a nosaltres. Ha estat, en definitiva, una sort poder-hi ser. També perquè hem viscut una realitat, la cubana, en un període d’immensa transformació. De canvis –alguns- i d’expectatives –moltes més -.
En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I es des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.
Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una més real i una altra que tindria una lectura més d’entre línies, podríem dir.
D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I es per això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació. Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res -des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.
Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil). I la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.
Aquests elements, sense cap mena de dubte formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra. A partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet es que de manera més o menys explícita reconeixen les necessitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitja de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.
Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I en la qual, la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I es en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi. Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè es d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una la franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que es la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.
En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I es des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.
Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una més real i una altra que tindria una lectura més d’entre línies, podríem dir.
D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I es per això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació. Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res -des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.
Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil). I la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.
Aquests elements, sense cap mena de dubte formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra. A partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet es que de manera més o menys explícita reconeixen les necessitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitja de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.
Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I en la qual, la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I es en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi. Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè es d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una la franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que es la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada