El finançament local

( l'Acte al Palau de la Generalitat. Foto d'Anna Puig publicada a "El Punt")

“Volem, millor dit, necessitem un millor finançament. El benestar dels sarrianencs d’avui i dels sarrianencs de demà en depèn”, durant el discurs institucional de l’11 de setembre d’enguany, vaig aprofitar per reivindicar des d’una perspectiva molt sarrianenca, la importància vital d’aconseguir un millor sistema de finançament. De fet, el dimarts anterior, dia 10 de setembre, havia assistit com a membre de l’Executiva de l’ACM al Palau de la Generalitat, a un acte amb el President Montilla per reclamar un finançament local (i pel país) adequat.

El món local ens hem unit. Més enllà de les sigles i les directrius poítiques per reclamar el que ens pertoca: més diners. Per això, alcaldes i alcaldesses d’arreu del territori, ens vam aplegar per dir clarament que: “cal una reforma estructural del sistema de finançament dels ens locals que proveeixi de recursos suficients per garantir el compliment del marc competencial real de les corporacions locals”

No en va, els ajuntaments som la primera escala de l’administració. Tal i com diu l’alcaldessa de Ripoll, la Teresa Jordà “som els que oferim i rebem”. Rebem les demandes dels ciutadans i oferim els serveis, molts dels quals s’escaparien de les nostres competències. Malgrat això, malgrat la proximitat, als ajuntaments ens han abocat a ser el germà petit (i pobre) de l’administració. Som, en l’escala político-administrativa, el graó més proper al ciutadà però en canvi, pel que fa a recursos financers som els que estem més lluny. Des que es va eliminar la pràctica totalitat de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE), la nostra capacitat recaptatòria (fer ingressos) s’ha centrat gairebé exclusivament a les llicències d’obres. Dit d’una altra manera: els ajuntaments hem estat obligats a viure del creixement urbanístic. A viure del totxo.

I això no és bo. No només perquè s’han posat tots els ous en un cistell. Sinó perquè a més ens hem vist abocats al creixement (a vegades desmesurat). I tan com això és així, mentre depenguem de la construcció queda clar també que en els anys de creixement immobiliari, hi ha hagut ingressos considerables. Han estat els anys de les vaques grasses, diríem. Una època (que s’ha allargat gairebé una dècada) en que, gràcies a la construcció, els ajuntaments han pogut fer calaix.

Però per contra, quan l’activitat constructiva ha minvat, les hisendes locals se’n han ressentit (i molt). Això ens provoca que avui per avui, amb el grau de serveis i infraestructures que tenim haguem de suportar un sobreesforç econòmic ja que els ingressos han davallat considerablement. En d’altres paraules, hem anat incrementant allò que oferim als ciutadans (això és bo, molt bo) però no hem pogut incrementar les entrades de diners. Hem viscut massa dels vents favorables del mercat. Sense pensar prou en el demà. Vist això, als ajuntaments ens correspondrà fer un pensament i fer, tal i com deia l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder “passar de la cultura de la despesa a la de la gestió”

Per tant, també els ens locals haurem de fer un mea culpa, però sense que això distregui el focus d’atenció real: la distribució dels ingressos estatals. Mentre nosaltres no disposem d’un sistema de finançament adequat no podrem atendre les demandes creixents dels nostres conciutadans.