18/4/10

La Rosa

Divendres a la nit ens assabentàvem, just quan acabàvem de presentar el llibre de la Rosa Dachs, que la Rosa Viella ens havia deixat. La vida té aquestes coincidències macabres: mentre parlàvem de la crònica emotiva de superació d’una malaltia, la mateixa maltempsada s’enduia la Rosa. És tremendament injust. Enormement dur perdre una dona, una mare, una filla, una germana, una amiga tan jove. És tremendament injust i precisament per això ens aferrem, a voltes, amb tanta força a la vida. La mateixa ràbia que ens faria enviar-ho tot a pastar fang és també el motor que ens ha de fer seguir caminant. La vida és, a vegades, tremendament injusta.

No som de la mateixa generació, no. Però en molts moments de les nostres vides ens hem anat trobant en diferents espais amb la Rosa. La recordo, com ha fet avui en Joan (el seu marit), al Pavelló ajudant per la Festa Major, a la casa de Granollers de Rocacorba, en diferents escenaris i moments del poble. Això és el que té la gent que ajuda, que viu intensament el seu poble i la seva gent. Això es el que té formar part d’una comunitat i viure-la amb tota la força. La Dolors Xabé (sempre tan lúcida) ens deia ahir: fins ara la veia de tant en tant, ara la tindré sempre dins.

La vida és tremendament injusta. Això es el que deuen pensar tots els que estimen la Rosa. Tots els que la comencem a trobar a faltar. I als altres ens queden poques coses més per dir que enviar la més forta abraçada que siguem capaços de fer per a en Joan, l’Aïda, l’Adrià i tota la família.

2 comentaris:

M. Rosa Dachs Peitivi ha dit...

De rosa a rosa.

Sempre ens entristeix la mort d’una persona, i encara més quan es tracta d’una persona jove, quan la malaltia li ha arrabassat la vida d’una forma prematura, quan després de mesos de tractaments, d’angoixes, de pors,…la medicina ha estat insuficient.

Per altra banda i així ho puc dir, perquè les poques vegades que havíem coincidit a l’ICO de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, n’havíem parlat. Coincidíem amb moltes opinions, coincidíem amb la manera de veure la vida durant la malaltia, contra la qual totes dues lluitàvem, alhora que a totes dues ens calien poques paraules, les justes per comprendre’ns, per saber que explicàvem el mateix, però cada una amb la seva particular manera de manifestar-ho, per comprendre que ambdues varem aprofitar aquesta etapa de la vida, que cercàvem la seva vessant amable allà on calia gratar a fons per trobar-la.

La Rosa va ser una dona valenta, forta,... ens ensenyava a tots com encarar una etapa difícil, va saber portar en dignitat la malaltia, el somriure es dibuixava quotidianament a la seva cara, no va defallir, quan en moltes ocasions se li plantejaven motius suficients per fer-ho, però ella va encarar en serenor tot el procés.

Tots trobarem a faltar a la Rosa, era una dona de poble, implicada en associacions, treballadora, de caràcter emprenedor.

En aquests moments és sobrer dir que la seva família plora la seva pèrdua.

Amb en Joan ens és difícil dissociar-los, una parella que des de jovenets varen prendre l’opció de compartir la vida, per ell serà dur continuar endavant amb el buit que li suposarà l’absència de la Rosa.

A l’Aïda, no li tocaria viure aquest moment, a l’Aïda li tocaria viure una etapa dolça, tendre, amb l’arribada del seu primer fill, però tot ha quedat emmascarat per aquest trist succés, però aquest nou ésser serà motiu i excusa per continuar endavant, per veure un futur esperançador.

Que li pot passar de pitjor a una mare que perdre un fill seu?, la Victòria avui és una mare desesperada, amb el cor trencat, desfeta pel dolor, un dolor irrefrenable que costarà de superar, que caldrà temps i esforços per comprendre.

En Josep és home de família, vaig poder veure, ja fa anys i també en motiu d’un trist esdeveniment, que ell estima per sobre de tot els seus, que gaudeix al seu costat, però també pateix i plora en aquest moments tristos i avui el seu cor esquinçat i malmès vessa llàgrimes.

I així tots, en Joan (pare), la Dolors,......

Per últim apuntar una cançó d’en Lluís Llach que a mi m’agrada en especial i que crec que en aquest moments és molt adient.

Només una petita divergència, la ROSA, no ha estat només un vianant com ens apunta en Lluís, la ROSA ha estat molt més que un vianant, i el temps ens sabrà donar la raó


Si Arribeu

“Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós del que m'haureu avançat.
I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,
tot allò que haureu vist, i jo no podré mirar
la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no sabré estimar.

L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,
les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar no sabré amarinar.

No, no em doneu consol, no em podré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,
estic gelós i content, molt gelós i content
de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.
Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant, només un vianant”

Adeu Rosa

Rosa Dachs

M. Rosa Dachs Peitivi ha dit...

Presentació del llibre


I començaré amb les mateixes paraules que vaig iniciar ahir la meva intervenció a la presentació del llibre, només permetent-me una petita llicència, per altra part imprescindible i que ens obliga el pas de temps, que és la de modificar la conjugació del temps del verb

“Ahir per mi va ser un dia molt important…….,” un dia que de ven segur que em costarà d’oblidar, puc apostar si cal més fort, que no oblidaré en molt temps.

I m’és fàcil anar desgranant pas a pas el garbuix de percepcions que vaig percebre.

Em primer lloc les paraules sentides, emotives, plenes de significat d’en Roger, és innegable el do de paraula que te, la facilitat innata per expressar en poques o moltes paraules allò que tots sentim o sabem, però ell ho sap manifestar en una elegància poc habitual, encertant en cada mot pronunciat i escollit adientment per l’ocasió.

Moltes gràcies Roger¡.

Posteriorment la meva intervenció, i aquí, no sóc jo la persona més adient per comentar-la, es tasca d’altres fer la valoració.

Però es gratificant veure un nombre prou elevant de persona que han fet l’esforç de sortit de casa per escoltar-te per conèixer el que expliques en el llibre, que a posteriori s’acosten a tu, per obrir en franquesa el seu cor, que veus que tenen la necessitat d’explicar les seves vivències, que en la poca intimitat que el moment oferia, ells sabien trobar la forma per acostar-se i explicar-me allò que molt probablement guardaven en algun racó amagat, a l’espera de cercar algun interlocutor que els escoltés. A ells gràcies per fer-me el seu confident.

No puc oblidar-me del suport incondicional de la família i els amics, moltes vegades he pensat. Què seria sense ells?, segurament poca cosa, quasi res.

De nou a tots ells, moltes i moltes gràcies.

Als meus ulls, va ser un acte distès, poc protocol•lari, però tampoc li tocava ser-ho, sincer, entranyable, càlid i senzill,... en franquesa com jo volia que fos, ens varem presentar tal com som, de la manera que ens coneixen, no podia ser de cap altra manera, segurament no haguéssim sabut disfressar-nos amb mascares artificials que enteranyinessin la veritat, tampoc no calia, no era el moment oportú, per altra banda no és la nostra manera se ser i hagués estat un acte desvirtuat

A tots moltes gràcies a la vostra presència.

Rosa Dachs