5/9/08

Miscel•lània post-estiuenca: inicis de curs.


Per mi, la llum de finals d’estiu és una llum especial. Els dies s’escurcen, però no prou com perquè encara vingui de gust passejar a les tardes o sortir els capvespres. I sentim aquesta espècie de nostàlgia de deixar enrere el bon temps barrejada amb la il·lusió d’un nou curs. Coses del temps, la climatologia i el calendari laboral. Els darrers compassos de l’agost tenen sempre això: la tranquil·litat de l’etapa estival i la el neguit per començar amb les piles carregades la temporada hivernal.

Hem fet vacances, és clar. Hem destinat el poc temps (sempre són curtes) que teníem a descansar, pintar, llegir, fer fotos i sobretot conèixer coses. Que sempre està bé. Algun dia haurem de fer un post per reivindicar l’exercici de badar! També hem aprofitat per “pensar” en tres projectes municipals de llarg recorregut. N’anem assentant les bases i quan toqui en parlarem. D’alguna manera hem anat preparant la tornada a l’activitat plena. Els francòfons tenen un concepte molt marcat per definir això. Per posar nom a aquest trànsit entre la calor, els pantalons curts, les passejades i els gelats i la tornada a la feina, l’escola (i l’estrés): la rentrée. La “reentrada”, doncs. Ben trobat.

I vet aquí que a Sarrià de Ter, la “reentrada” és festiva i dinàmica. Comencem la tardor amb força. Amb empenta. I d’una tirada celebrem la Festa Major, el Critèrium esportiu, la Fira del Paper i la Comercial. És una manera prou contundent de donar el tret de sortida a les temporades esportives, culturals i socials. Fem el canvi de curs, en tots els sentits.

Primer la Festa Major. Puntual i esperada, com sempre. Ja en farem balanç de la Festa, un cop hagi passat. En Jordi Paretas i en Raimon Cros, ja tindran temps, amb totes les entitats, associacions, persones implicades i regidors de valorar-la. De moment però hem començat de manera esplèndida. En Tano i en Jan a dalt el balcó de l’Ajuntament i la Paqui, en Fermí, la Rossor i tots els altres a baix, és a dir, GERDD van inaugurar la Festa 2008. Ens van fer partícips a tots dels seus projectes, els seus objectius i sobretot, la seva empenta.

“Solo quiero fuerzas” diu la cançó dels Magüey. És just el que ens va sembla que reivindicaven en Pla i en Millastres des de la balconada municipal. Força per seguir amb la seva tasca. Força per continuar fent una mica més feliç molta gent. Força per seguir acostant dos móns: Catalunya i Centramèrica. Força perquè Sarrià segueixi essent un poble acollidor, com van dir. I força per seguir portant el nom d’aquest poble arreu.

Jo sé que a en Jan li agrada especialment la cita. Però es que a més crec que descriu perfectament la filosofia de GERD. I potser per això, només potser, la van escriure al Llibre d’Honor de l’Ajuntament: “no hay cosas imposibles sinó hombres incapaces”. Qui ho havia de dir que el mateix Che Guevara sintetitzaria a la perfecció la feina que fan. Em fa sentir especialment orgullós poder haver fet aquest homenatge a aquests amics sarrianencs de naixement, d’adopció i de causa.

I què m’en dieu dels Maguey? El tastet va valer la pena. El dia 10 en tindrem més. Val la pena. De moment, ja hem gaudit dels Fin de Mes (que han millorat, i molt, respecte l’any passat: en seguirem l’evolució), els Gossos i Plouen Catximbes. Un bon cartell per començar la Festa. De fet, així ho devien pensar els molts joves (de Sarrià i de fora) que es van agrupar al Pavelló.

Bé, seguirem la Festa. Seguirem el Critèrium, el Congrés Internacional d’Arxivers, la Fira comercial, etc. hi anirem fent la “reentrada” amb forces i projectes renovats.

1 comentari:

JOAN ha dit...

Roger, compateixo amb tu aquest sentiment de nostàlgia que atribueixes a l’entrada de la tardor. De fet és l’estació de l’any que més m’agrada per moltes raons: deixes enrere la insuportable calor de l’estiu, em tornen a venir les ganes de treballar que havia perdut cap a finals de juliol, aprecies molt més poder gaudir del sol i el bon temps que no vols que s’acabi. Penses, aquest mes encara aniré a la platja que si esta molt bé amb poca gent. En fi, una estació, i un mes el setembre, que conserva un bon equilibri entre l’alegria del que ha de venir i la tristesa del que se’n va. D’alguna manera per mi, l’any no comença el dia u de gener, comença el u de setembre.
Ànim doncs amb els nous projectes i comença aquest nou “any “ amb il•lusió i encert.

Joan Ramió